dilluns, 10 d’abril de 2017

Esperança Esteve reivindica un enfortiment de les institucions per poder acollir

Xerrada “Refugiats, la vergonya d’Europa”, realitzada a Alella el 4 d’abril



Esperança Esteve, treballadora social i ex-diputada al Congrés dels Diputats, va ser l’encarregada de pronunciar la segona conferència del cicle sobre refugiats. La xerrada va tenir lloc a les antigues escoles Fabra d’Alella amb la col·laboració de l’Associació de Dones Solidàries d’Alella i va comptar amb la presència de l’alcalde, Andreu Francisco. L’acte va ser moderat per Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social.

Valors positius per a la convivència
En el preàmbul de la xerrada, Esperança Esteve va destacar la feina que Mossèn Agustí Viñas, també present a l’acte, realitza al capdavant de l’entitat Integramenet. Bona part dels temes que embruten la convivència tenen a veure amb la manera amb la que veiem la realitat. Per tant, cal transmetre valors positius basats en la realitat dels fets. En canvi, la mentida destrossa la convivència.

La convivència es basa en dues premisses:

1.     Entendre que estem en un món divers
2.    Construir comunitat mitjançat els marcs de referència que creen els governs locals i les entitats socials
 
Europa i els refugiats

La crisi dels refugiats és un tema ple de contradiccions. Però, per què Europa està blindada respecte l’entrada dels refugiats? Què fa que aquesta Europa no tingui en compte els refugiats? Per respondre-ho és interessant repescar algunes idees que en Joan Majó va explicar a la primera sessió del cicle.
Fa vint anys la crisi dels refugiats no hagués estat un problema per Europa perquè tenia una base industrial molt important.

En aquests moments Europa té uns 430 milions d’habitants, i quin ha estat l’allau de refugiats? 250.000 persones? Quanta gent ha sortit de Síria? De Síria han sortit 5 milions de persones a partir del conflicte de guerra. I on són? En bona part gent que ocupava espais en unes febles capes mitjanes que estaven vertebrades. Molta gent accedia a la formació. I què ha passat? Doncs tenim que 3,8 milions de persones estan en els camps de refugiats d’Iraq, un país que no té cap mena de democràcia; que estan a tot l’entorn que envolta Síria, com Jordània. El principal problema el tenen els països receptors que no tenen recursos i viuen situacions internes complicades.

És necessari comprendre el dolor de l’altre. Un no se’n va de casa seva si no es sent amenaçat per la mort. Aquesta és l’essència del refugi. Si jo no marxo, la meva vida i la dels meus perilla i deixarem d’existir; que és el que està passant ara a Síria.

Infants perduts i tràfic d’òrgans

Hem dit que han vingut uns 250.000 refugiats, però quants han mort? No ho sabem... Diem 3.000... però quanta i quanta gent ha mort pel camí? El que sí que sabem a partir de les dades de l’ACNUR és que 90.000 infants (entre 5 i 15 anys) pul·lulen per no se sap a on (Turquia, Grècia, països emissors...). Són infants que són explotats sexualment i sodomitzats.

També es tem per un important tràfic d’òrgans. Un dels països que fa unes operacions de transplantament sense llista d’espera és Turquia. I d’on surten tots aquests òrgans si no tenen ni una Comissió Nacional de Transplantaments? Estem en una situació d’indefensió.

Un altre element molt vulnerable són les dones. Les Nacions Unides o la Comissió Europea han fet declaracions i directives dient que en l’àmbit del refugi s’ha de fer una especial atenció a la dona perquè hi ha hagut moltes denuncies que han arribat a les organitzacions sobre explotació sexual, tràfic de dones i violacions en els campaments. Aquest és un tema que es va repetint a cada conflicte: Ruanda, Mèxic...

I a sobre tenim una Europa que li dóna la clau d’entrada dels refugiats a Turquia: “Sr. Erdogan, vostè els guarda aquí i nosaltres anirem dient quins són els contingents d’entrada”. És un país on no hi ha cap garantia de dret per a les persones refugiades. “No sabem què passa darrere les fronteres”.

Capital i informació

Fa 20 o 30 anys a Europa hi havia tot un projecte de creació. Ja sabíem que era un projecte d’unitat econòmica, però encara no teníem la globalització ni l’impacte de les noves tecnologies. Teníem una Europa que conjuminava els interessos econòmics amb les necessitats de les persones. Era una Europa bastant puntera en el món, era potent; però quina Europa tenim ara? Una Europa governada per la dreta o per una esquerra doblegada als interessos del gran capital. L’esquerra socialdemòcrata en un moment de crisi no ha sabut trobar el camí.  Una Europa que davant d’una situació de crisi econòmica, d’afebliment, de falta d’indústria, de manca de generació de riquesa, de la riquesa bona, la que s’aconsegueix amb el PIB i es redistribueix... No, hem canviat aquest capital pel capital especulatiu, aquell que ens permet a través d’internet fer operacions a través de tot el món. Com també el tema de la informació. Per tant, tenim dues coses globalitzades: el capital ―que ultrapassa Euopa― i la informació que corre per tot el món. És l’únic que tenim globalitzat. Les persones, no. Les desigualtats cada dia es fan més grans. Hem substituït un sistema per un altre sense mecanismes compensatoris. Europa no ha sabut fer la seva reconversió.

No pot ser que cada Estat faci la seva. En el tema d’immigració, qui té les competències són els estats. La UE fa directives, però competències reals no en té. Després el Sr. Rajoy fa el que vol i ho fa molt lent. Per això som el país d’Europa que menys gent ha acollit. L’any passat van ser 650 persones i aquest any anem per 500. I havíem d’acollir 15.000, i Catalunya, 4.000. I Catalunya està en disposició de fer-ho. Estem davant d’una Euopa feble, d’unes institucions amb unes estratègies comunes dèbils i amb uns ciutadans empobrits. Per tant, aquesta Europa s’ha tornat reaccionària, excloent, poruga. Tenim por de l’altre, de la seva cultura i de la motxilla amb que vindrà.




Espanya és la vergonya d’Europa

L’última cosa que vaig fer al Congrés dels Diputats és intentar aconseguir un acord amb tots els grups polítics entorn el tema dels refugiats amb una declaració de principis que avui fa riure perquè acabat sent paper mullat. Necessitem una mica de fraternitat, entendre que l’altre és una persona com tu i que tu també et podries trobar en una situació similar. Aquest món, líquid, ràpid, volàtil... no tenim ni idea què passarà. A les 15.000 persones que havíem d’acollir no se’ls hi ha donat entrada. Què ha fet Rajoy a la frontera sud d’Espanya? Ha fet el mateix que la UE amb Erdogan: donar les claus de la frontera a Mohamed VI. I el que passa de la reixa cap allà, jo no veig res. Hi ha hagut denúncies, morts, atropellaments dels drets humans... i quasi no se’n parla.

Diferència entre refugi i asil

Els refugiats són els que han de marxar perquè els maten. I la immigració? Els que marxen de casa seva sense que tinguin una pistola a l’esquena o una bomba que els amenaça, però que volen millorar les seves vides. Molts d’ells venen de la fam. Algun dia haurem de revisar el concepte de migrant econòmic. Abans estava molt clar: jo canvio de país per guanyar-me la vida. La fantasia del migrant era treballar molt per reunir uns diners i si puc tornaré a casa meva. El somni frustrat del retorn que moltes vegades no es produeix. I aleshores es quan es produeixen les segones o terceres generacions com ens estem trobant ara nosaltres que tenim un autèntic repte com a societat. I el tema de la migració anirà en augment per les situacions climàtiques per exemple a l’Àfrica sub-sahariana que no poden conrear els terrenys degut a la sequera...

Volem acollir, però com?

Els refugiats seguiran venint mentre hi hagin clubs a nivell mundial que decideixen que la indústria de l’armament s’ha de col·locar. Volem acollir, expressem un desig, però com? Qui vol acollir? Tots nosaltres a casa nostra? Això no és solució. Això serveix com per a un dia. Aquest ‘volem acollir’ s’ha de traduir amb:

  •     Enfortir les institucions. Què són avui les Nacions Unides? No hi ha crèdit a les institucions. Estan afeblides. I el capital especulatiu i financer guanya amb nosaltres. Hem d’empoderar el Govern d’Europa.
  •      Empoderament de la ciutadania i de les institucions socials
  •    Mentoratge. Tots nosaltres podem fer de mentors per reconèixer-nos en l’altre a partir del respecte 
  •     Economia social i de proximitat basada en les persones.
  •     Autoorganització a nivell local a través de la comunitat.


Jo sempre acabo amb un somriure i dient que tenim camí per recórrer però molta esperança. Aquesta vegada acabo dient que tenim un gran interrogant al davant.


Preguntes i comentaris

Estic molt sorpresa que Europa hagi d’acollir a tants refugiats. I què fan els seus germans dels països musulmans?

Hem suposat que tots els que venen són musulmans. No, la gran majoria ho són, però no tots. Dit això, els països germans no acolliran perquè Aràbia Saudita està finançant ISIS, està finançant les guerres amb el vist-i-plau de països europeus com el Regne Unit. Els països àrabs són països rics que han basat la seva riquesa en les desigualtats i en les grans operacions armamentístiques.

Tots els refugiats que van a Canadà, el govern se’n fa càrrec d’un 50% i de l’altra meitat, la societat civil. És un sistema molt col·laboracionista. Jo sol no puc portar a casa quatre immigrants, però entre 40 o 50 persones ens podem fer càrrec d’una família. A Canadà això està funcionant.

Jo crec que és la línia. El model canadenc es basa en l’organització col·lectiva. És un mentoratge que dóna molta força al grup. No és el mateix que vagis tu sol a acompanyar que sigui un grup de persones que conjuntament ens fem responsables i ens reforcem entre nosaltres. Hi estic absolutament d’acord.

Si hem estat capaços d’iniciar un procés que alguns somiem que ens portarà a la independència, per què no fem un pacte nacional per reclamar la competència i poder acollir aquestes 4.000 persones que podem acollir?


Sempre hem demanat competències. Vam intentar amb la última llei d’estrangeria tenir més competències en l’acollida dels immigrants per preservar la llengua perquè és un factor de discriminació i alhora d’integració. Però totes les competències que fan referència a l’entrada estan en mans dels estats i això no canviarà perquè els estats no la volen perdre. Si nosaltres som un estat d’aquí dos dies, la tindrem. Però quan fem una manifestació sota el lema ‘volem acollir’ és més petita que d’altres sobre temes que ens afecten més directament. En aquest tema som una mica més distants perquè no sabem ben bé com fer-ho.