L’enginyer, ex polític i empresari, Joan Majó, va ser l’encarregat d’iniciar
el cicle sobre la crisi dels refugiats que organitza Impuls a l’Acció Social
amb una xerrada que va profunditzar sobre les causes econòmiques i polítiques
de la UE que han afavorit que l’arribada de refugiats s’hagi convertit en una
crisi humanitària de primer nivell. Rosa Domènech, president d'Impuls a l'Acció Social, va ser l'encarrega de presentar l'acte.
Amb la xerrada “La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties
profundes de la Unió Europea” celebrada el passat 13 de març al Palau Macaya,
Majó va destacar les principals raons que ens han situat en aquest carreró
sense sortida. Fa uns anys, l’allau de refugiats no hagués provocat una crisi.
Què ha passat perquè ara sí que l’hagi generat? A continuació resumim els
aspectes més rellevants de la conferència que ens ajuden a respondre la
pregunta.
La transformació d’Europa
Si aquest allau de refugiats hagués vingut a finals dels anys 90 no hagués
estat una crisi.
La UE té més de 500 milions d’habitants i si en tres o quatre anys arriben
2 milions això sembla que s’enfonsi. I no té sentit des d’un punt de vista de
la realitat.
Imagineu-vos que hi ha una passa de grip i un agafa la grip. Al cap d’un
temps hi ha una passa de refredats i un agafa un refredat. I després hi ha una
passa amb unes verdures i agafa una gastroenteritis. I el veí del costat resisteix totes les
passes. Aleshores, potser el problema de cada una d’aquestes crisis sóc jo.
La crisi que hem tingut ara fa vint anys no hagués estat una crisi. La
crisi dels refugiats que hem tingut ara no hagués creat una crisi. En pocs anys
hem tingut la crisi financera, la crisi de l’euro, la crisi dels refugiats, ara
estem en plena crisi del Brexit... Cada una d’aquestes crisis la UE les podria
haver resistit i si no ho ha fet és perquè té una malaltia i no és capaç
d’aguantar coses que si no estigués en aquestes circumstàncies hagués pogut
aguantar.
En aquests moments tenim dues malalties: una de tipus econòmic i l’altra de
polític.
Crisi econòmica
La malaltia econòmica rau en el fet que després de 30-40 anys d’una
situació econòmica fantàstica, van canviar una sèrie de coses i nosaltres vam
continuar fent el mateix. Des de meitat dels anys 50 fins a finals dels 80 van
ser uns anys en els que amb petits sotracs va haver-hi:
- Un ascens permanent del PIB. Van ser 30-35 anys de creixement del PIB per càpita.
- Un gran creixement demogràfic, però el PIB va créixer més que la demografia.
- I va anar baixant constantment l’índex de Gini, el que mesura les desigualtats.
En definitiva, va ser un període de creixement econòmic i personal i amb
repartiment de la riquesa.
Per què va passar això? Bàsicament per dues raons: una econòmica (economia
industrial) i l’altra política (redistribució).
- La de tipus econòmic s’explica perquè durant aquells anys, l’economia europea va ser fonamentalment industrial. La part del PIB que era industrial en alguns països passava del 50%. El sector industrial, per les seves característiques pròpies, és el que té més productivitat; un element imprescindible per al creixement. La productivitat no només crea PIB si no que també crea riquesa real. En canvi, l’economia financera produeix creixement financer però no creixement real.
- Durant tots aquests anys va haver-hi un règim polític a Europa que va ser enormement influent amb un augment del repartiment de la riquesa. El capitalisme industrial europeu d’aquella època estava atemorit davant la Unió Soviètica i la força dels partits comunistes. Per això, els partits del capitalisme industrial (la democràcia cristiana) van pactar amb les forces socialistes per crear l’Estat del Benestar i les reformes fiscals. Això va permetre augmentar la qualitat del capital humà i, per extensió, la productivitat.
Monopolis de demanada i tecnologia
Un altre aspecte a tenir en compte és que els 800 milions d’habitants de
països de l’OCDE tenien a la seva disposició i utilitzaven els recursos
naturals que correspondrien als 7.000 milions d’habitants de tot el planeta i
tenien un cert monopoli de demanda.
En aquest context, també hi havia un altre monopoli: el de la creació de
coneixement. És a dir: de la tecnologia. Tots els progressos tecnològics es
feien a Europa o als Estats Units. Aquests dos monopolis van contribuir al bon
funcionament de l’economia europea.
Va ser durant aquest període que es va crear la Unió Europea. Primer va ser
el mercat comú, després el mercat únic i, finalment, la UE. Hi havia la
percepció que tot el tema de la construcció europea ajudava molt en
contraposició amb el que passa ara.
Tot això s’acaba als anys 90 per algunes raons:
- Un gran avenç tecnològic que fa derivar l’economia de la indústria als serveis amb un error important: la disminució de la producció.
- Globalització: més demanada a nivell global. El fenomen de la globalització ha estat fantàstica perquè ha permès que 1.500 milions de persones hagin pogut sortir de la pobresa. Això va suposar el final dels monopolis de demanda i tecnològics.
- Irrupció del neoliberalisme amb dues grans conseqüències:
i.
Desregulació
dels mercats
ii. Desactivar la
fiscalitat progressiva. Els estats recapten menys i d’una manera regressiva. El
que era un cercle virtuós es va convertir en un cercle viciós. La globalització
del capital ha implicat deslocalitzacions, especulacions financeres...
Tot això ha donat lloc a la profunda malaltia econòmica que tenim: la crisi
financera.
Crisi política
La malaltia de tipus polític es basa en tres errors:
- No adaptació a la globalització: No comprendre que havien canviat les bases de la competitivitat i no fer les reformes oportunes en el sistema de producció.
- Ampliació d’Europa de 15 a 27 sense preveure les conseqüències. Alguns països es van alinear amb les reticències del Regne Unit i es va paralitzar Europa.
- Gestió de la creació de l’euro. No es van crear els instruments necessaris (unió bancària, fiscal, etc.)
Hagués estat bastant diferent si s’hagués aprovat la Constitució europea
que va quedar paralitzada pels resultats a França i Holanda.
Crisi dels refugiats
Aquests dues malalties fa que no haguem sabut resoldre les crisis que hem
tingut, entre elles la dels refugiats. La UE no té plenes competències en
polítiques d’immigració i cada estat fa coses diferents.
La vinguda de refugiats i immigrants és una cosa que creixerà i no s’acabarà.
Algunes dades a tenir en compte:
- A l’any 2013, als cinc països del Sud de la Mediterrània van néixer 7 milions d’infants. En els països del Nord del Mediterrani en van néixer 2. La relació és de 3,5 a 1. La fertilitat per dona en el Magreb i el Sahel és de 4-6 fills. Aquí no arriba a 2.
- El PIB per càpita al Sud de la Mediterrània està per sota els 10.000 euros/any. Al Nord és una mica més de 30.000.
- El consum d’electricitat al Sud són uns 2.000 kw/h i al Nord, en canvi, 17.000.
- Els metres cúbics d’aigua, una mica més de 200 al Sud i quasi 800 al Nord.
- L’ONU preveu que ara fins al 2050 el creixement vegetatiu d’Europa serà de 20 milions i el d’immigrants a Europa serà de 90 milions.
- A nivell europeu tenim un 13% de residents que han nascut fora d’Europa. Al 2050 aquest percentatge creixerà fins el 18%.
Com voleu que la gent no vingui? Encara que no hi hagin guerres vindran.
La percepció de la immigració no és
real
Una enquesta feta a 14 països diferents s’ha preguntat quina part de la
població creu que és immigrant. La mitja de la resposta als països europeus ha
estat del 24% quan en realitat el percentatge real és del 12%. La percepció és
el doble de la realitat. Als Estats Units (que també és del 12%), la resposta
ha estat el 34%. Això explica l’ascens de gent com Trump.
A França i Alemanya, la percepció del nombre de sirians és cinc vegades
superior a la real.
Ens hem de preparar perquè vinguin refugiats i tancar fronteres no arregla
res. Una altra cosa és controlar fronteres. La immigració ha de ser controlada:
ni construir murs ni obrir fronteres. No podem acceptar qualsevol immigració.
Les polítiques d’immigració han de ser comunes i general. La geoestratègia
ha de ser conjunta.
És massa exagerada la distinció entre refugiats i immigrants que implica
que els primers s’hagin d’acollir i els segons, tornar. Hi ha refugiats per la
guerra però també poden haver-hi per sequeres o altres guerres de les quals no
ens assabentem.
Una provocació per acabar. Quan fem manifestacions demanant acollir, jo
preguntaria: quanta gent està disposada a que li portin una persona refugiada a
casa?
Preguntes i comentaris
Confondre el que és un refugiat amb
una persona amb problemes econòmics és arriscat que podria anar en contra dels
refugiats.
J.M. Jo no estic dient que s’elimini la diferència entre refugiats i
migrats econòmics, però que s’entengui que hi poden haver refugiats per altres
raons que no siguin una guerra.
Com es poden fer els processos de
transició d’una economia productiva a una altra? Com es pot crear ocupació
alternativa o subsidis per facilitar el canvi?
El pitjor de tot és que ha coincidit la globalització amb el neoliberalisme.
La globalització ben fet es pot fer però no deixant-la a mans del mercat. S’ha
globalitzat el mercat econòmic i s’han mantingut no globalitzades les
capacitats dels estats de regular. Hem fet una globalització econòmica i no hem
volgut una globalització política.
