Ponència “Cap on va l’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època?” a càrrec de Joan Subirats
Després d’una introducció sobre la Jornada a
càrrec de la presidenta d’Impuls a l’Acció Social, Rosa Domènech (veure entrada
anterior del bloc), pren la paraula el Sr. Josep Ollé, director del Palau
Macaya el qual, en primer lloc, dona la benvinguda a les persones assistents i
felicita l’entitat pel seu aniversari.
Intervenció de Josep Ollé
Les propostes i activitats que du a terme
l’Impuls reflecteixen allò que el Palau Macaya vol ser: un espai de debat i de
reflexió amb valors humanistes, democràtics i amb una visió prospectiva de
generació d’idees. Els debats d’Impuls recullen tres mirades diferents: des del
món de la gestió pública, des de les entitats del Tercer Sector i des del món
acadèmic que conformen un coneixement més complert. Destaca que el més
important és generar eines que ajudin a millorar la societat i oportunitats per
ajudar als més fràgils
Continua la Jornada amb la intervenció de Joan
Subirats, presentat per Esperança Esteve qui aprofita l’ocasió per agrair a
Rosa Domènech pel treball i la il·lusió per empènyer l’Impuls. Destaca de
Subirats que és una persona que és pot considerar profeta a casa seva per
articular els pensaments i les propostes per a que siguin accions. Presenta a
Subirats com a Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de Ciència Política.
Comenta que ha treballat a la UAB en temes de gestió pública, governança i
l’anàlisi de les polítiques públiques i l’impacte en la societat tant des d’un
punt de vista acadèmic o d’orientació de persones, entitats o institucions i
diu que cal tenir molt en compte les seves propostes de com a societat ha de
créixer al voltant de l’autodeterminació de les persones, de la participació i
del pensament en allò que és bo pel comú.
Intervenció de Joan Subirats
El canvi d’època ens ajuda a replantejar-nos
les preguntes, en aquests moments de transició i d’incertesa. L’Estat del
Benestar és una construcció conceptual que resumeix moltes coses, ja des de
principis del segles XX, i que forma el període dels trenta anys gloriosos (1945-1975) en que va
funcionar de manera més estable. Hi ha diversos models d’Estat del Benestar: el
nòrdic, el continental, l’anglosaxó , el mediterrani, etc. que poden ser
construïts a partir de les contribucions del treball o d’elements més
universals com els impostos segons cada model. També cal tenir en compte que
sovint parlem de l’Estat del Benestar a Europa mentre que a d’altres països del
món això creava desigualtats.
Cal saber si quan ens referí a l’Estat del
Benestar parlem d’una cosa viva o ens referim a un model que no té la capacitat
de mantenir-se amb les mateixes bases amb les que es va construir. Històricament
la Unió Europea ha considerat que l’Estat del Benestar és una cosa que pertany
a cadascun dels estats i no ho considera una política comuna. L’Estat del Benestar
respon a una fase històrica superada, la fase productiva del capitalisme
industrial, de la lluita de classes, del fordisme,
dels productes de masses, una lògica
de redistribució entre els que tenen i els que no tenen. Ara estem sotmesos a
d’altres lògiques i tensions que són diferents a la de rics i pobres, dels
diners. L’Europa de després de la segona Guerra Mundial va fer un pacte entre
la socialdemocràcia i la democràcia cristiana construint un model de lògica
compensatòria de les desigualtats que genera el capitalisme i que va convertir
la economia de mercat com la única forma de relació econòmica, la més
“natural”. Per compensar aquesta desigualtat, cada estat ha de compensar-ho amb
polítiques redistributives que generaran un doble efecte: d’una banda
milloraran aspectes com la salut, les prestacions socials o l’educació i de
l’altra millorarà el sistema econòmic perquè hi haurà més consum.
La crisi del petroli, de 1973, fa entreveure
que el sistema no és tant sòlid i que no era fàcil mantenir-lo. Al mateix temps, la globalització i el canvi
tecnològic comencen a transformar la economia per passar del capitalisme
industrial al capitalisme financer. El pacte nacional de cada estat amb l’Estat
del Benestar es trenca per el moviment de l‘economia en funció del mercat
financer que no reconeix territoris. Les estructures d’intermediació
(universitats, bancs, empreses, etc.) no poden adaptar-se fàcilment als canvis
que generen les noves tecnologies, ja no hi ha agrupacions de treballadors, les
empreses estant fragmentades en espais físicament diferents, el procés
productiu s’ha trencat.
Al mateix temps cal reconèixer les pròpies
insuficiències que té l’Estat del Benestar, vist sovint com un model burocràtic
que prima l’homogeneïtat del sistema enfront a la personalització que defensa
el mercat actual. El sistema burocràtic weberià
posa èmfasi en el procediment i no en el resultat perquè parteix de la lògica
de la desconfiança en relació al poder en la que preval donar permisos,
inspeccionar, sancionar en lloc d’educar, curar. Aquesta tensió ha provocat que
les persones que han volgut qualitat en el servei no han mirat cap als serveis
públics, i aquest ha estat el cas del Tercer sector que s’ha bastit sobre el
problema i no sobre la competència que és sobre on treball el sector públic. El
sector social ha treballat sobre la incumbència, la preocupació pel cas i com
es dona resposta al problema.
Per altra banda, el serveis socials han estat
la germà petit, un element secundari que donava ajuts per als que no tenien
res. Les estructures sanitàries s’han construït amb unitats de gestió grans que
han incorporat molt knowhow, ha estat
el sector que, pel nivell d’ingressos que exigia i pel contacte amb les
empreses farmacèutiques i la recerca, ha generat una política molt forta que
representa la despesa més gran del sector públic. Fins i tot hi ha decalatge
amb el nivell de formació i d’exigència de les persones si ho comparem amb
sector com l’educació o els serveis socials, la qual cosa pot generar més
capacitat de pressió d’aquest sector.
Les relacions amb el tercer sector s’ha efectuat
en base a la provisió indirecta dels serveis sense haver de fer les reformes
que els sistema necessitaria.
La situació actual té uns nivells de
desigualtat creixent, no sobre els que tenen i els que no sinó sobre els que
estan dins o els que estan fora -l’exclusió-, entre el dalt i l’abaix, entre
els que treballen i els que no o entre els estables i els precaris i això
genera un sacsejament del sistema. Per altra banda tenim el desempoderament, la
indefensió, la incapacitat de controlar el que succeeix, la indefensió, la
incertesa personal o laboral. L’Estat ja no es dedica a protegir la ciutadania.
Finalment, podem parlar de la despossessió, els dubtes que genera la
possibilitat de perdre aquells drets que fins ara havien estat consolidats, hi
ha una erosió de la lògica dels drets.
Un altre factor és la incapacitat de l’Estat
per mantenir l’Estat del Benestar. L’allargament de l’esperança de vida provoca
un canvi en la visió de la vellesa en la realitat actual malgrat que seguim
mantenint la visió fordista el que és
un greu problema perquè no sabem què fer. Els models institucional que vam
crear ara ja no són vàlids i s’han de revertir. Actualment, també es dona el
fet que hi ha més cobertures per a la gent gran que per a la gent jove encara
que es doni el cas que les pensions són l’ingrés amb el que viuen algunes
famílies. Això està creant una fractura social. Les retallades dels darrers
anys han anat més dirigides a la població jove que a d’altres, un població que
no forma part de les persones que voten, per exemple.
Com podem reimplicar les persones en les
polítiques socials? Hem d’allunyar-les de la idea de client, de que perquè
paguen els impostos tenen drets. Cal implicar-les donant-les més veu, més
poder, no només amb la participació sinó en la coproducció de polítiques. Més
drets associats a més responsabilitats. També cal diferenciar entre treball,
feina i ocupació; què és el que el mercat considera treball i què és allò que
socialment considerem com a una feina o ocupació. El treball socialment útil no
és el mateix que el treball útil per al mercat. Caldria un reconeixement des de
les institucions públiques a la feina i la ocupació que el mercat no reconeix
com a treball. Una altra aspecte és el reforçament dels aspectes territorial de
les polítiques la qual cosa permetrà relacionar millor la transversalitat,
descentralitzant els poders en àmbits territorials més petits, treballant amb
lògiques de “cicle vital” i no en compartiments com joventut, vellesa, etc.
També cal potenciar la pluralitat de proveïdors, barrejar el tercer sector, amb
l’economia social i el sector públic, que va més enllà d’allò que és
institucional. Cal estar molt atent amb la tecnologia, que no és neutral i que
pot generar desigualtats. I per acabar, diria que parlem molt de política i
molt poc de polítiques concretes.
A continuació comença un torn de preguntes i
comentaris per part de públic assistent.
Hem de
ser capaços de fer anàlisi globals dirigits a la gent d’ara.
Subirats comenta que està completament d’acord
amb la mirada global i al mateix temps local.
Des del
món del treball social hem fet un mal ús del diagnòstic social emmascarant uns
drets socials. Per empoderar la gent cal fer polítiques de denuncia. També és
interesant, més enllà de les polítiques globals, les entitats i les persones
ens hem d’implicar en la defensa de que els drets de les persones i les
polítiques socials siguin anclatges i formin part del debat en el procés
constituent.
Pel que fa al treball amb les polítiques de
denúncia cal veure si des de l’àmbit del treball social es pot reforçar el seu
paper més enllà d’una lògica reactiva sobre el que els afecta. Sovint, en
l’estructura administrativa qui té poder no té informació i viceversa. En el
treball social cada dia s’està intentant encaixar les demandes que es tenen amb
els recursos de que es disposen. És important generar valor i coneixement per
trobar alternatives de canvi. Cal treballar en xarxa.
Ara es parla dels elements predistributius, de
com intentem que no sigui necessari parlar de distribució. Salaris, educació i
habitatge són els principal drets predistributius i cal reforçar-los ens
serviria per evitar la distribució posterior
Si ens
féssim la pregunta de com és que si les persones estem cada cop millor perquè
estan més queixoses. Esperen que l’Estat els cobreixi tot, amb més exigències i
aspiracions. La resposta que es podria donar és que l’Estat ha de tenir un
efecte compensatori del mercat que produeix desequilibris. Pensar que l’Estat
ho resoldrà tot significa desresponsabilitzar-se de les persones envers el bé
col·lectiu. Cal empoderar els ciutadans des de les entitats respecte de les
institucions. Això que ja es plantejaven a finals dels anys 50 també és un
problema que tenim ara.
Rosanvallon parla de la democràcia apropiada
que significa que ens la sentim nostra i que ens en fa més responsables però
també significa més poder per a la ciutadania i menys per a l’Estat.
En les
actuals polítiques estem fent un canvi de l’Estat del Benestar cap a un Règim
del Benestar. Què passa amb el reforçament públic de les fonts privades de
benestar i quins instruments per preservar les bones pràctiques?
Règim de Benestar significa una mirada plural
sobre les polítiques on hi trobem poders públics, famílies, tercer sector i
mercat. Cal treballar amb la barreja de tots tenint en compte el projecte i amb
l’equilibri de forces entre els actors. El que és social no és contradictori
amb allò que és públic.
En
referència al canvi d’època i citant a Gramsci quan diu que allò que és nou no
acaba de néixer i el que és vell no acaba de morir, també diu que é una època
en que apareixen monstres. Quins diries que són els monstres ara?
Si, estic d’acord amb que hi ha monstres,
Europa n’està ple. Les conseqüències dels canvis d’època generen conflictes de
gran abast com diuen els historiadors. Cal tenir-ho en compte.
