dimecres, 17 de febrer de 2016

Jornada sobre l'Estat del Benestar i els Serveis Socials (III)

Taula rodona “Com hem viscut els darrers quinze anys l’evolució de l’Estat del Benestar i dels serveis socials a casa nostra?” amb la participació de: Teresa Crespo, Àngels Guiteras, Jaume Lanaspa i Maria Assumpció Vila



Intervenció de Teresa Crespo

Va ser directora de l’Escola de Treball Social, fundadora de FIAS i vicepresidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector de Catalunya. Actualment és membre de l’Associació Atlàntida i d’Impuls a l’Acció Social i presidenta d’ECAS.

Aquest darrers 15 anys han estat molt rics en general però la meitat han representa un creixement important mentre que l’altre meitat han estat de crisi i davallada, com les plagues bíbliques. EL mercat laboral en aquests any també ha canviat moltíssim hem passat d’un 8% d’atur a mes del 20%, un atur creixent, de llarga durada i amb una xifra del 50% entre els joves. Això ha fet que tinguem unes xifres de pobresa impensables, del 20,9%  actualment. Tot això afecta a l’Estat del Benestar i als serveis socials.

L’intent d’impulsar l’Estat del Benestar a través de la redistribució, del sistema de protecció de la ciutadania i de les polítiques impositives a l’Estat espanyol arriba més tard que a la resta d’Europa. L’any 1985 es va fer la primera llei de serveis socials i l’any 2007 es va fer una nova llei en la que es reconeixen el dret de les persones a tenir uns serveis socials i això significa que comencem a tenir un sistema català dels serveis socials. La llei defineix la seva estructura amb l’atenció bàsica i l’atenció personalitzada, el paper que hi juguen els municipis, el territori, la proximitat.

Malauradament, en temps de crisi la Llei de sostenibilitat del 2013 posa sota control la despesa pública amb mesures per retallar el que s’havia fet els anys anteriors. També la Llei de la dependència del 2006 que no va acabar de desenvolupar-se va ser una oportunitat perduda.
A mi em costa pensar que s’ha perdut l’EB tot i que penso que està canviant. L’esta ha de ser responsable de la ciutadania, ha de garantir les mínimes prestacions i necessitats. Hi haurà noves exigències i pèrdua de drets però seguirà existint un cert EB. Actualment els ajuntaments estan donant resposta a les necessitats de la ciutadania però arribarà un moment que no podran mantenir-ho per manca de recursos. Tenim polítiques d’emergència social que fan que canviï la manera de treballar en els serveis socials, amb més demanda i respostes ràpides i immediates (menjadors socials, bancs d’aliments, etc.). Desapareixen les polítiques socials integradores, la inversió en polítiques socials i les entitats socials diem que tot allò en el que no s’inverteixi avui generarà un problema en el futur però no se’ns fa cas.

Els treballadors socials són la imatge de les retallades i pateixen en pròpia carn les exigències de la ciutadania malgrat que no estan d’acord amb la situació. Avui dia, en els serveis socials es pateix estrès perquè no poden la resposta que voldrien donar. L’any 2015 es va fer el Mapa de prestacions socials per racionalitzar el sistema. Hi ha 65 prestacions econòmiques i 90 serveis però no esta articulat, hi ha desigualtats.

En els darrers anys l’administració pública ha optat per la concertació publico-privada per diversos motius, entre altres l’econòmic, però les entitats del tercer sector hem de defensar els nostres principis i no podem fer qualsevol cosa.

Per acabar, ara estem tornant a un moment en el que la comunitat torna a tenir pes i els serveis social hem de aprofitar-ho i treballar amb això. No podem continuar amb aquesta economia salvatge que fomenta la desigualtat i hem de construir un futur esperançador.


Intervenció d’Àngels Guiteras

Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació. És psicòloga i especialista en psicologia clínica per la Universitat de Barcelona i diplomada en Alta Direcció d’Empreses per Esade. VA iniciar la seva activitat professional en entitats socials a principis dels anys 80. Ha esta en els darrers sis anys presidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i actualment és gerent de l’entitat ABD (Associació Benestar i Desenvolupament) de la que n’és cofundadora.

Coincideixo amb la Teresa Crespo en remarcar l’existència de dues etapes en els darrer s quinze anys, una que va del 200-08 i l’altra fins el 2015. En la primera etapa ja h havia una crisi social que precedia a la crisi econòmica y financera però teníem una etapa de bonança. Els que treballàvem en els serveis socials havíem guardat en un calaix la paraula pobresa que significava assistencialisme, cosa ben allunyada de les polítiques d’inclusió i de la nostra feina dins dels serveis socials. Com bé deia la Teresa s’aproven dues lleis que obren un futur de creixement de serveis i d’unversalització de drets essent el quart pilar de l’Estat del Benestar. Com s’ha vist, aquesta base no ha esta sòlida perquè les polítiques socials han anat a remolc de les polítiques econòmiques. Quan hi havia creixement econòmic es van desenvolupar  les lleis però no es va posar recursos econòmics perquè no va haver-hi una intencionalitat seriosa de tirar-hi endavant. Si hagués estat el cas, s’hagués finançat a través del sistema de la Seguretat Social. Es van reconèixer uns drets subjectius però només en el pensament dels que s’ho creien.

En la segona etapa, ja plenament de crisi, es quan s’han implantat les retallades. Els governs,  de mirada curta, han retallat en un moment d’augment de la demanda de necessitats socials i de drets bàsics com l’alimentació, la pobresa energètica, l’habitatge o la renda mínima i s’ha demostrat que les polítiques socials eren insuficients. La resposta ha esta retallar-les, en molts casos en més del 20% mentre algunes administracions locals han augmentat els pressupostos dels serveis socials i han reduït partides de serveis ordinaris.

Des de la Taula del Tercer Sector es van considerar insuficients els pressupostos destinat, que són els mateixos des de fa deu anys, mentre que les necessitats han augmentat. Es demana que es tingui en compte la renda mínima d‘inserció, que es prioritzin els ajuts sobre l’habitatge, que es recuperin les prestacions que estableix la Llei de la dependència, que en les llistes d’espera es prioritzin aquelles persones amb menys recursos econòmics o que s’obligui les companyies subministradores a fer front a la pobresa energètica perquè elles si que disposen de recursos.

La pobresa i la desigualtat han estat els detonants de crisi econòmica i financera que estem vivint però actualment les polítiques socials estan agafant centralitat malgrat la davallada en els temes socials i això és un element de canvi.

Un altre element és que les polítiques de benestar social no poden estar basades en els serveis públics. Hem de reinventar un nou Estat de Benestar amb més participació de la ciutadania, amb responsabilitat pública, arrelant-lo a les ciutats, al Tercer Sector i als moviments de defensa dels drets. Cal diferenciar entre l’objectiu de garantir els drets i la forma concreta de fer-ho. El neoliberalisme ha confós ambdues i ha fet caure en un parany a aquells que defensaven un Estat del Benestar difícil de mantenir sense posar per davant la lluita democràtica per garantir els drets socials. La nova política de drets socials ha de basar-se en la responsabilitat pública però amb incidència de la societat civil, un compromís de la ciutadania amb els drets socials i, en aquest sentit, la situació de crisi ens obre una oportunitat. El que passi en el futur dependrà del que fem entre tothom i també de la correlació de forces que puguem establir. En la defensa dels drets socials també és ,olt important el tercer sector, un sector que ha patir aquesta crisi però que ha demostrat una capacitat de resistència i de resiliència adaptant-se a la situacions de cada dia amb professionalitat, treball cooperatiu i en xarxa i innovació i enfortint la seva articulació.

El tercer sector social també té molts reptes i penso que ha d’anar combinant tres funcions bàsiques: la prestació de serveis no lucratius, amb reinversió del guany, la defensa dels drets socials de les persones i, finalment, la canalització del voluntariat i del compromís social. La capacitat de poder combinar aquestes tres funcions li donarà la possibilitat de ser un sector emergent, més eficient i sobretot referent.

Per una altra banda, hem de recuperar allò que és públic, per això és important que aquest paper del tercer sector, en el sentit que no és només l’administració, que s’està apropiant del que és públic, sinó que és allò que fem entre tots, és pluralista, és complexa i la defensa dels drets ens cosa de tothom. L’administració representa i ha de defensar els drets dels ciutadans però les polítiques basades en fons públics no són suficients. Cal que hi hagi una gran incidència de la societat civil i un compromís ciutadà i el tercer sector ha de tenir-hi un paper rellevant. Aquesta és una oportunitat i un repte de la crisi actual que ha col·locat en la centralitat la política social quan abans era marginal i això s’ha de saber gestionar. La lluita contra les desigualtats requereix d’uns serveis socials prioritaris i ben dotats, d’un tercer sector referent i d’un Estat descentralitzat, global i local alhora, que assumeixi la responsabilitat pública dels serveis socials i que tingui com a prioritat posar en valor la societat civil i la dimensió social i responsabilitat pública de la ciutadania.

Per acabar, he buscat una frase de Keynes que diu “Que Wall Street acepte la importancia de lo social es más difícil que un obispo en al época de Darwin aceptara la teoria de la evolución”.


Intervenció de Jaume Lanaspa

És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Del 2008 fins el 2014 ha estat director general de la Fundació “la Caixa” i director executiu de l’Obra Social de “la Caixa”. Va ser director general d’ACESA i Caixabank. També ha esta professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i ESADE. Del 2003 fins el 2008 va ser responsable de RRHH de “la Caixa”. Actualment és patró de la Fundació bancària de la “la Caixa” i president del Club de Roma a Barcelona. Ha estat una de les persones que ha fet que el Palau Macaya se cedeixi a les entitats per a que puguin fer-ne l´ús com en aquest jornada.

En aquest darrers anys per a nosaltres diria que hi ha tres etapes. Des del 200 fins el 2004 a “la Caixa” predominaven els aspectes culturals que són més visibles i més comunicables. En aquells anys parlar de pobresa no sonava bé, en una societat rica. Fins que el 2004 va haver-hi un gir social cap a programes socials, com el d’habitatge de lloguer assequible pera gent jove i gent gran. El 2006 va aparèixer Caixa Proinfància amb la voluntat d’eradicar un fenomen que s’havia diagnosticat que deia que a les grans conurbacions començava a donar-se un fenomen que era la pobresa hereditària en un país que creixia econòmicament. L’any 2007 va néixer Incorpora per donar feina a col·lectius de persones teníem dificultats per trobar-ne: presos, víctimes de la violència de gener, discapacitat físics i mentals, etc. Això en un context pressupostari que podia administrar cada any més recursos.
L’any 2008 es va fer un nou Pla estratègic preveien la crisi però sense penar que seria tant forta i tant llarga. En el cas de l’Obra Social es va decidir destinar 2/3 del pressupost a temes socials i van començar a predominar els programes propis en lloc de programes fets per tercers com els adreçats a la immigració o a la mediació social.

A partir de la crisi els reptes més importants que té la societat espanyola són: la desigualtat, longevitat i diversitat cultural. Vam començar a establir aliances i el treballar en xarxa per optimitzar recursos amb entitats grans i amb més petites. En alguns dels nostres programes mesurem sistemàticament si la nostra tasca és transformadora. Tenim una actitud d’apertura, d’escoltar el que ens poden aportar els altres perquè és un mètode intel·ligent i aporta coneixement a més de ser divertit. El darrer Pla aprovat té com a objectiu  la contenció en l’àmbit cultural i expansió en l’àmbit de la recerca i el coneixement i consolidació en l’àmbit social, ampliant el marc geogràfic i quantitatiu dels programes. Mantenim a convicció un objectiu irrenunciable que és que entre tots plegats hem de construir una bona societat. Tenim prou recursos però e hem d’alliberar dels condicionaments ideològics dels darrers trenta anys.


Intervenció de Maria Assumpció Vila

Té el secretariat de Gestió d’Empreses de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona. De l’any 1978 al 2002 va ser secretaria executiva i tècnica a l’associació espanyola contra el càncer. Va ser cofundadora i gerent de la associació oncològica des de l’any 2002 al 2010. Tresorera de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya del 2003 al 2006 i des del 2010 és la Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona.

La Sindicatura de Greuges va començar l’any 2005 i la nostra tasca és atendre els conflictes amb l’Ajuntament de Barcelona. Malgrat que tenim poques queixes, algunes d’elles provenen de serveis socials, unes 200, sovint associades a temes com el d’habitatge. A l principi els motius de queixa eren en relació a la situació de la gent gran que no disposaven de places a les residències públiques, el servei d’atenció domiciliaris, la insalubritat en els habitatges i la lentitud en les intervencions. Pel que fa a les famílies es plantejaven situacions d’indigència econòmica, de pobresa hereditària i de la seva cronificació, en molts casos en famílies parentals. També les persones sense sostre, necessitades d’una atenció que no reben. També es detectava en persones amb discapacitat la manca de places en les residències.

En aquell moment, les recomanacions que es van fer des de la sindicatura a l’Ajuntament de Barcelona eren que convenia potenciar la tasca preventiva i el treball comunitari, millorar la infraestructura per atendre les persones sense sostre, establir un seguiment d’ofici per a situacions d’alt rics per garantir l’atenció necessària, activar protocols d’atenció de vulnerabilitat tan per a gent gran com per a famílies necessitades i augmentar la dotació de pisos i una previsió d’habitatges compartits de manera permanent.

Els fets més significatius que han passat des d’aleshores fins ara en els servis socials també els hem notat des de la sindicatura. He de treballar per al que la ciutadania vegi garantits els seus drets. A més de supervisar les actuacions municipals hem de defensar els drets fonamentals de la ciutadania. Les decisions que nosaltres prenem no són vinculants i això ens obliga a prendre tots els recursos possibles per explicar detalladament la nostra feina.

L’any 2010 es va crear l’Institut Municipal de Serves Socials amb la intenció de disposar d’una eina per millorar l’organització i l’atenció social conscient dels canvis que s’estaven produint. Des de la sindicatura hem vist que ha estat útil i el que creiem que ha faltat és que entre els diferents operadors municipals es relacionin i es comuniquin.

Nosaltres també hem notat el canvi en el perfil de la població a qui cal atendre. Actualment les persones ja no estan enfadades sinó que estan desesperades.

En referencia a la situació actual diria que ens preocupa molt l’atenció a la infància, i a les famílies, que són els que més ho pateixen. Les situacions de desigualtat entre els diferents barris de la ciutat, amb situacions d’emergència.  

Quan vaig entrar, ara fa uns anys, en el món del voluntariat pensava que havíem de canviar el món. Ara penso que no sé si l’hem de canviar però si que l’hem de deixar millor del que està.




dilluns, 15 de febrer de 2016

Jornada sobre l’Estat del Benestar i dels Serveis Socials (II)

Ponència “Cap on va l’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època?” a càrrec de Joan Subirats


  
Després d’una introducció sobre la Jornada a càrrec de la presidenta d’Impuls a l’Acció Social, Rosa Domènech (veure entrada anterior del bloc), pren la paraula el Sr. Josep Ollé, director del Palau Macaya el qual, en primer lloc, dona la benvinguda a les persones assistents i felicita l’entitat pel seu aniversari.


Intervenció de Josep Ollé

Les propostes i activitats que du a terme l’Impuls reflecteixen allò que el Palau Macaya vol ser: un espai de debat i de reflexió amb valors humanistes, democràtics i amb una visió prospectiva de generació d’idees. Els debats d’Impuls recullen tres mirades diferents: des del món de la gestió pública, des de les entitats del Tercer Sector i des del món acadèmic que conformen un coneixement més complert. Destaca que el més important és generar eines que ajudin a millorar la societat i oportunitats per ajudar als més fràgils

Continua la Jornada amb la intervenció de Joan Subirats, presentat per Esperança Esteve qui aprofita l’ocasió per agrair a Rosa Domènech pel treball i la il·lusió per empènyer l’Impuls. Destaca de Subirats que és una persona que és pot considerar profeta a casa seva per articular els pensaments i les propostes per a que siguin accions. Presenta a Subirats com a Doctor en Ciències Econòmiques i catedràtic de Ciència Política. Comenta que ha treballat a la UAB en temes de gestió pública, governança i l’anàlisi de les polítiques públiques i l’impacte en la societat tant des d’un punt de vista acadèmic o d’orientació de persones, entitats o institucions i diu que cal tenir molt en compte les seves propostes de com a societat ha de créixer al voltant de l’autodeterminació de les persones, de la participació i del pensament en allò que és bo pel comú.


Intervenció de Joan Subirats

El canvi d’època ens ajuda a replantejar-nos les preguntes, en aquests moments de transició i d’incertesa. L’Estat del Benestar és una construcció conceptual que resumeix moltes coses, ja des de principis del segles XX, i que forma el període dels  trenta anys gloriosos (1945-1975) en que va funcionar de manera més estable. Hi ha diversos models d’Estat del Benestar: el nòrdic, el continental, l’anglosaxó , el mediterrani, etc. que poden ser construïts a partir de les contribucions del treball o d’elements més universals com els impostos segons cada model. També cal tenir en compte que sovint parlem de l’Estat del Benestar a Europa mentre que a d’altres països del món això creava desigualtats.

Cal saber si quan ens referí a l’Estat del Benestar parlem d’una cosa viva o ens referim a un model que no té la capacitat de mantenir-se amb les mateixes bases amb les que es va construir. Històricament la Unió Europea ha considerat que l’Estat del Benestar és una cosa que pertany a cadascun dels estats i no ho considera una política comuna. L’Estat del Benestar respon a una fase històrica superada, la fase productiva del capitalisme industrial, de la lluita de classes, del fordisme, dels productes de masses, una lògica de redistribució entre els que tenen i els que no tenen. Ara estem sotmesos a d’altres lògiques i tensions que són diferents a la de rics i pobres, dels diners. L’Europa de després de la segona Guerra Mundial va fer un pacte entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana construint un model de lògica compensatòria de les desigualtats que genera el capitalisme i que va convertir la economia de mercat com la única forma de relació econòmica, la més “natural”. Per compensar aquesta desigualtat, cada estat ha de compensar-ho amb polítiques redistributives que generaran un doble efecte: d’una banda milloraran aspectes com la salut, les prestacions socials o l’educació i de l’altra millorarà el sistema econòmic perquè hi haurà més consum.

La crisi del petroli, de 1973, fa entreveure que el sistema no és tant sòlid i que no era fàcil mantenir-lo. Al  mateix temps, la globalització i el canvi tecnològic comencen a transformar la economia per passar del capitalisme industrial al capitalisme financer. El pacte nacional de cada estat amb l’Estat del Benestar es trenca per el moviment de l‘economia en funció del mercat financer que no reconeix territoris. Les estructures d’intermediació (universitats, bancs, empreses, etc.) no poden adaptar-se fàcilment als canvis que generen les noves tecnologies, ja no hi ha agrupacions de treballadors, les empreses estant fragmentades en espais físicament diferents, el procés productiu s’ha trencat.
Al mateix temps cal reconèixer les pròpies insuficiències que té l’Estat del Benestar, vist sovint com un model burocràtic que prima l’homogeneïtat del sistema enfront a la personalització que defensa el mercat actual.  El sistema burocràtic weberià posa èmfasi en el procediment i no en el resultat perquè parteix de la lògica de la desconfiança en relació al poder en la que preval donar permisos, inspeccionar, sancionar en lloc d’educar, curar. Aquesta tensió ha provocat que les persones que han volgut qualitat en el servei no han mirat cap als serveis públics, i aquest ha estat el cas del Tercer sector que s’ha bastit sobre el problema i no sobre la competència que és sobre on treball el sector públic. El sector social ha treballat sobre la incumbència, la preocupació pel cas i com es dona resposta al problema.

Per altra banda, el serveis socials han estat la germà petit, un element secundari que donava ajuts per als que no tenien res. Les estructures sanitàries s’han construït amb unitats de gestió grans que han incorporat molt knowhow, ha estat el sector que, pel nivell d’ingressos que exigia i pel contacte amb les empreses farmacèutiques i la recerca, ha generat una política molt forta que representa la despesa més gran del sector públic. Fins i tot hi ha decalatge amb el nivell de formació i d’exigència de les persones si ho comparem amb sector com l’educació o els serveis socials, la qual cosa pot generar més capacitat de pressió d’aquest sector.

Les relacions amb el tercer sector s’ha efectuat en base a la provisió indirecta dels serveis sense haver de fer les reformes que els sistema necessitaria.

La situació actual té uns nivells de desigualtat creixent, no sobre els que tenen i els que no sinó sobre els que estan dins o els que estan fora -l’exclusió-, entre el dalt i l’abaix, entre els que treballen i els que no o entre els estables i els precaris i això genera un sacsejament del sistema. Per altra banda tenim el desempoderament, la indefensió, la incapacitat de controlar el que succeeix, la indefensió, la incertesa personal o laboral. L’Estat ja no es dedica a protegir la ciutadania. Finalment, podem parlar de la despossessió, els dubtes que genera la possibilitat de perdre aquells drets que fins ara havien estat consolidats, hi ha una erosió de la lògica dels drets.

Un altre factor és la incapacitat de l’Estat per mantenir l’Estat del Benestar. L’allargament de l’esperança de vida provoca un canvi en la visió de la vellesa en la realitat actual malgrat que seguim mantenint la visió fordista el que és un greu problema perquè no sabem què fer. Els models institucional que vam crear ara ja no són vàlids i s’han de revertir. Actualment, també es dona el fet que hi ha més cobertures per a la gent gran que per a la gent jove encara que es doni el cas que les pensions són l’ingrés amb el que viuen algunes famílies. Això està creant una fractura social. Les retallades dels darrers anys han anat més dirigides a la població jove que a d’altres, un població que no forma part de les persones que voten, per exemple.

Com podem reimplicar les persones en les polítiques socials? Hem d’allunyar-les de la idea de client, de que perquè paguen els impostos tenen drets. Cal implicar-les donant-les més veu, més poder, no només amb la participació sinó en la coproducció de polítiques. Més drets associats a més responsabilitats. També cal diferenciar entre treball, feina i ocupació; què és el que el mercat considera treball i què és allò que socialment considerem com a una feina o ocupació. El treball socialment útil no és el mateix que el treball útil per al mercat. Caldria un reconeixement des de les institucions públiques a la feina i la ocupació que el mercat no reconeix com a treball. Una altra aspecte és el reforçament dels aspectes territorial de les polítiques la qual cosa permetrà relacionar millor la transversalitat, descentralitzant els poders en àmbits territorials més petits, treballant amb lògiques de “cicle vital” i no en compartiments com joventut, vellesa, etc. També cal potenciar la pluralitat de proveïdors, barrejar el tercer sector, amb l’economia social i el sector públic, que va més enllà d’allò que és institucional. Cal estar molt atent amb la tecnologia, que no és neutral i que pot generar desigualtats. I per acabar, diria que parlem molt de política i molt poc de polítiques concretes.


A continuació comença un torn de preguntes i comentaris per part de públic assistent.


Hem de ser capaços de fer anàlisi globals dirigits a la gent d’ara.

Subirats comenta que està completament d’acord amb la mirada global i al mateix temps local.

Des del món del treball social hem fet un mal ús del diagnòstic social emmascarant uns drets socials. Per empoderar la gent cal fer polítiques de denuncia. També és interesant, més enllà de les polítiques globals, les entitats i les persones ens hem d’implicar en la defensa de que els drets de les persones i les polítiques socials siguin anclatges i formin part del debat en el procés constituent.

Pel que fa al treball amb les polítiques de denúncia cal veure si des de l’àmbit del treball social es pot reforçar el seu paper més enllà d’una lògica reactiva sobre el que els afecta. Sovint, en l’estructura administrativa qui té poder no té informació i viceversa. En el treball social cada dia s’està intentant encaixar les demandes que es tenen amb els recursos de que es disposen. És important generar valor i coneixement per trobar alternatives de canvi. Cal treballar en xarxa.
Ara es parla dels elements predistributius, de com intentem que no sigui necessari parlar de distribució. Salaris, educació i habitatge són els principal drets predistributius i cal reforçar-los ens serviria per evitar la distribució posterior

Si ens féssim la pregunta de com és que si les persones estem cada cop millor perquè estan més queixoses. Esperen que l’Estat els cobreixi tot, amb més exigències i aspiracions. La resposta que es podria donar és que l’Estat ha de tenir un efecte compensatori del mercat que produeix desequilibris. Pensar que l’Estat ho resoldrà tot significa desresponsabilitzar-se de les persones envers el bé col·lectiu. Cal empoderar els ciutadans des de les entitats respecte de les institucions. Això que ja es plantejaven a finals dels anys 50 també és un problema que tenim ara.

Rosanvallon parla de la democràcia apropiada que significa que ens la sentim nostra i que ens en fa més responsables però també significa més poder per a la ciutadania i menys per a l’Estat.

En les actuals polítiques estem fent un canvi de l’Estat del Benestar cap a un Règim del Benestar. Què passa amb el reforçament públic de les fonts privades de benestar i quins instruments per preservar les bones pràctiques?

Règim de Benestar significa una mirada plural sobre les polítiques on hi trobem poders públics, famílies, tercer sector i mercat. Cal treballar amb la barreja de tots tenint en compte el projecte i amb l’equilibri de forces entre els actors. El que és social no és contradictori amb allò que és públic.

En referència al canvi d’època i citant a Gramsci quan diu que allò que és nou no acaba de néixer i el que és vell no acaba de morir, també diu que é una època en que apareixen monstres. Quins diries que són els monstres ara?

Si, estic d’acord amb que hi ha monstres, Europa n’està ple. Les conseqüències dels canvis d’època generen conflictes de gran abast com diuen els historiadors. Cal tenir-ho en compte.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Jornada sobre l’Estat del Benestar i dels Serveis Socials (I)

Presentació de l’acte a càrrec de Rosa Domenech


Per a tot l’equip de l’Impuls a l’Acció Social és una satisfacció el celebrar el 10è aniversari d’aquesta entitat amb tots vosaltres.

L’entitat Impuls a l’Acció Social, és una associació sense afany de lucre d’àmbit estatal que ofereix els seus serveis amb la finalitat de contribuir a fer una atenció de màxima qualitat que suposi un avanç per el Benestar Social i els Serveis Socials, amb formació i gestió de serveis que siguin de qualitat, que promoguin la divulgació i creïn sensibilització.

En el camp de la formació durant aquests anys n’hem feta per a la Generalitat, per al Ministeri de Serveis Socials (en totes les autonomies), des del “Plan Concertado”. N’hem fet, també, en diferents ajuntaments.

En el camp de la gestió hem desenvolupat diversos projectes en ajuntaments, preferentment per a Infància i Família. (Ajuntament de Madrid, dona, infants amb solitud).

Ens fixarem com a objectius de la nostra acció el fer des de la nostra entitat un servei de divulgació i sensibilització de les problemàtiques que té plantejada la nostra societat en l’ampli camp del Benestar Social i en el més concret dels Serveis Socials. Creiem que fixant aquesta prioritat posàvem el nostre granet de sorra en un camp que en aquests moments en té necessitat per les circumstàncies sociològiques i polítiques canviants en les que vivim.

En les nostres accions de divulgació i sensibilització ens hem dedicat bàsicament a tractar aspectes del Benestar Social i dels Serveis Socials, sigui en sentit específic o ampli. Des del principi hem tractat aspectes dedicats tan a Ensenyament, Sanitat o Serveis Socials, aquest darrer desdoblat en els camps de la infància, la dona, la immigració i els refugiats, la vellesa i el treball comunitari.
Hem fet tot el que ha estat a l’abast de les nostres possibilitats i recursos i comptant sempre amb la il·lusió, constància i esperança en el treball que fem entre tots.

Per a realitzar-ho tenim dos equips de referència:
L’equip coordinador analitza i proposa els temes a plantejar en el Fòrum de Debat Social. Hem realitzat 80 sessions amb els debats corresponents al llarg d’aquesta deu anys. L’equip està integrat per Rosa Barenys, Carles Campuzano, Antoni Comín, Rosa Domènech, Esperança Esteve, Joaquim Ferrer, Rosa Maria Ferrer, Rafael Hinojosa, Joaquim Julià, Joan Carles Mas, Àngels Nogués, Pablo Peralta de Andrés, Cristina Rimbau, Glòria Rubiol, Mariona Rull, Jordi Sabater, Joan Tatjer i Eduard Vinyamata.

L’equip editorial hem publicat tretze títols en català i quatre en castellà i sovint comentem que els deu professionals que formen part del Consell editorial representen un conjunt de professionals que cobreix diversos camps amb la seva experiència. Els seus membres són: Rosa Barenys, Montserrat Colomer, Teresa Crespo, Rosa Domènech, Josa Fernàndez, Montserrat Feu, Núria Gispert, Cristina Rimbau, Teresa Rosell i Conxita Vila.

Tota aquesta acció ha estat feta pensant en la divulgació i la sensibilització. Així doncs, per celebrar la creació i les prioritats de l’Impuls a l’Acció Social hem programat aquesta Jornada de reflexió i debat sobre l’Estat del Benestar i els Serveis Socials, per a fer-ho conjuntament amb els que hem compartit aquesta acció durant aquests anys. Per a que puguem debatre aquest tema apassionant i difícil de “L’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època. Interrogants i oportunitats”.

En aquest inici de la Jornada no em puc deixar el capítol d’agraïments. Primer, a les dues institucions que ens han ajudat deixant-nos les seves instal·lacions (l’Ateneu Barcelonès i “La Caixa” pel Palau Macaya), les dues molt interessants. Aquesta en la que som avui, l’Obra Social de “La Caixa” en el Palau Macaya, fou una gran decisió d’aquesta institució el posar-la al servei de les activitats del món social sigui en formació i debat. Per part de l’Impuls aquestes instal·lacions les hem utilitzades sovint.

A nivell personal he d’agrair a Joan Ustrell la seva tenacitat en el període de creació de l’entitat i la col·laboració en l’orientació econòmica i en la gestió. Has estat un bon company. Així mateix he d’agrair a l’Esperança Esteve que en tot moment ha estat contribuint de forma especialment valuosa per a que l’Impuls fos una realitat.

Avui començarem aquesta Jornada amb una ponència a càrrec de Joan Subirats sobre “Cap a on va l’Estat del Benestar i els Serveis Socials en el canvi d’època. Al que seguirà un col·loqui participat per tots els assistents.

Després farem un ràpid esmorzar i a les 11.15h fins a les 14h una taula rodona integrada per quatre directius de diverses institucions que faran el seu balanç dels últims quinze anys de l’Estat del Benestar en general i dels Serveis Socials en concret. Seguirà un col·loqui i unes conclusions.

Desitgem que entre tots fem que aquesta Jornada serveixi per avançar en la temàtica que hem programat.

Aquesta taula rodona recull experiències que ens fan veure com el Benestar Social i els Serveis Socials estan experimentant una etapa de canvi difícil. Serà interessant escoltar la opinió de com han viscut els darrers anys aquests protagonistes destacats en aquest camp: Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, Àngels Guiteras, expresidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Jaume Lanaspa, expresident de la Fundació de “La Caixa” en la seva Obra Social i Assumpció Vila, Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona.


Escoltem els seus comentaris fruit d’una extensa experiència.

dimarts, 2 de febrer de 2016

"Quan torna el Treball Social Comunitari", article de Joan Soler VIlanova

A continuació us deixem un article de Joan Soler Vilanova sobre el Treball Comunitari.

"En totes les professions hi ha èpoques en les que es manifesten amb claredat uns objectius i d’altres en les que hi ha prioritats molt diferents. Són canvis produïts per l’evolució política de la societat, per els problemes que s’hi manifesten i finalment per les prioritats que bategen en l’opinió pública.
En l’exercici del Treball Social també es possible observar aquests canvis i aquelles formulacions diferents que evolucionen segons els paràmetres canviants de la vida col·lectiva. El Treball Social que és la denominació amb que ha estat i és coneguda l’acció professional sobre els problemes comunitaris es realitza a través de l’acció individualitzada i en la dimensió col·lectiva. S’aplica en diversos camps.

Hi ha hagut èpoques en les que el Treball Social ha estat clarament orientat a reforçar la consciència de la Comunitat, n’hi ha hagut d’altres que la solució dels problemes individuals ha semblat que eren els prioritaris.

Aquestes evolucions tenen totes les seves explicacions, són totes fruit de la situació en la que vivim. Fa cinquanta anys, en la dècada dels anys seixanta del segle passat, es formulà de forma contundent l’anàlisi i la pràctica que deia que el Treball Social havia d’atendre les necessitats individuals però sempre relacionant-les amb la formació de la consciència col.lectiva o de comunitat.

Sorgí aleshores amb força el que fou conegut com a Treball Social Comunitari que amb les precarietats pròpies d’una acció encara sota la dictadura franquista posava l’accent en la solució de necessitats concretes en l’individu, tot relacionant-les amb la dimensió col·lectiva de totes les coses que tenim al voltant en la societat on vivim.

Quan retornaren les llibertats democràtiques i ressorgí una Administració fruit de l’elecció que en feien i en fan els ciutadans, l’accent es posà en el paper de les institucions polítiques i en l’acció que realitzaven. Es prioritzà aleshores el Treball Social directe en l’atenció de problemes concrets. Ocupà un lloc central el catàleg de prestacions que l’Administració oferia a l’usuari, el Treball Social Comunitari passà a segon terme.

Però, algunes dècades d’aquest esquema han portat a constatar que els dos nivells del Treball Social són indispensables. Ho és el resoldre problemes que els individus tenen en la seva realitat quotidiana i ho és el saber indicar i fer comprendre que el que fem té una repercussió en l’àmbit general.

Heus ací, doncs, que el Treball Social Comunitari que durant anys ha estat en un segon pla, està retornant. Després de l’experiència d’algunes dècades en democràcia i amb una acció de l’Administració en tots els nivells s’ha constatat que el Treball Social Comunitari cal que segueixi contribuint a que la persona sigui conscient de que és el protagonista en la societat i que ha estat un error atribuir a l’Administració la responsabilitat completa de la consciència Comunitària.

L’evolució no ens estalviarà noves etapes, però és possible que l’experiència que ara ja hem fet en democràcia en les darreres dècades ens porti a comprendre que el Treball Social haurà de mantenir dues prioritats: l’acció individual sobre els problemes concrets, immediats de l’usuari i la comprensió de que aquests tenen una íntima relació amb la dimensió col·lectiva de les coses.

Ara som en una etapa en la que retornem a posar un accent prioritari sobre la necessitat de fer un Treball Social Comunitari que completa el que fem en l’àmbit individual. L’Administració i les entitats de tota mena que agrupen a les persones totes han de compartir aquestes dues vessants del Treball Social. L’Administració atenen els problemes concrets sense oblidar la dimensió comunitària i la necessària conscienciació de l’individu en aquesta direcció i les entitats a partir de la seva especialització, també amb la voluntat de reforçar la consciència comunitària.

El Treballador Social que atén problemes concrets no pot oblidar que forma part de la seva acció en donar elements que facin entendre a l’usuari les relacions entre les seves necessitats i les grans mancances que afecten a la societat on vivim. Sovint, tot té una expressió en la nostra vida més immediata, però aquest o aquell problema neix i creix en les deficiències col·lectives. La solució correcta dels problemes concrets exigeix una comprensió i una acció sobre la reforma i transformació de realitats que no responen exactament al que necessitem.

El Treball Social Comunitari està retornant i hem de procurar que ocupi un lloc central en l’exercici general del Treball Social en tots els camps".

dilluns, 1 de febrer de 2016

Jornada sobre Estat del Benestar i Serveis Socials


El proper dimarts 9 de febrer se celebrarà, al Palau Macaya, la Jornada sobre l'Estat del Benestar i els Serveis Socials, acte central del 10è aniversari d'Impuls a l'Acció Social.

Us adjuntem el cartell amb el programa i us convidem a participar-hi demanant-vos que us hi inscriviu a través del següent enllaç o bé enviant un email a l'adreça de correu impulsaccio@gmail.com