dimarts, 27 d’octubre de 2015

Resum de la jornada "Immigració i refugiats"

IMMIGRACIÓ I REFUGIATS
Dos aspectes claus a conèixer i debatre

Dilluns, 19 d’octubre de 2015
Ateneu Barcelonès
Jornada organitzada per Impuls a l’Acció Social, Atlàntida, Fundació ACSAR i la Fundació Apip-Acam.


1. Taula rodona La crisi dels refugiats, amb la participació de Gemma Pinyol, investigadora social i membre d’Instrategies, Montserrat Font, directora de la Fundació Apip-Acam i Àngel Miret, coordinador del Comitè Operatiu d’Ajut als Refugiats de Catalunya. Relator: Carles Campuzano, president ACSAR i diputat al Congrés.


La realitat actual ens ha fet modificar la programació i la intenció d’aquesta jornada. Hem incorporat el debat sobre els refugiats i la crisi que estem vivint a dia d’avui. La història d’aquesta crisi és llarga, des de l’inici del conflicte de Síria que es produeix el fenomen però no és fins les darreres imatges que no en som conscients d’aquesta crisi. A Melilla i Ceuta també fa temps que hi ha un col·lapse de demandants d’asil. L’Estat espanyol va assumir, signant el conveni de Ginebra, l’estatus de refugiat però ja fa temps que l’Estat no funciona correctament en aquesta matèria i que les entitats del sector ho denuncien.

Estem parlant doncs d’una crisi molt important, molt a prop nostre, i d’un dret a asil que tenim mal resolt. Intentarem treure l’entrellat amb les intervencions dels diferents ponents.

Gemma Pinyol
Aquest 2015 hi ha hagut un alt nombre de morts en fronteres de la Unió Europea. La mediterrània ha estat la gran fossa. Aquesta situació no és nova, ja fa molts anys que està succeint però l’efecte mediàtic hi és des de fa uns mesos.

Tant el dret d’emigrar com el dret d’asil són drets recollits dins la Declaració dels Drets Humans i sobre els quals el nostre Estat hi està adherit. El dret d’asil però, a diferència del dret d’emigració, implica obligacions legals per part dels Estats. Implica una protecció cap a aquestes persones. Els refugiats tenen dret a accedir al territori i que aquest estudiï individualment la seva sol·licitud, i aquesta persona no ha de ser mai retornada al seu país d’origen si hi ha perill per la seva vida.

Les xifres ens fan veure la tragèdia. 600.000 persones arriben a Europa i el nombre de morts és molt significatiu. 300.000 sol·licituds d’asil estudiades per part de la UE. Totes aquestes dades donen molta informació però quan mirem cap al Líban, Turquia... parlem de milions i milions de persones més. I si mirem les rutes dels refugiats, dels que creuen fronteres (no dels desplaçaments interns) la situació és molt més greu.

Crec que Europa no hi ha una crisi a nivell de gestió d’aquestes persones i de la situació. Hi ha una crisi de valors i s’estan vulnerant els Drets Humans. Hi ha una crisi d’acció, de les polítiques que s’estan fent. Els Estats, que són els responsables d’aquestes polítiques, no han avançat amb aquestes vies. El sistema Europeu d’Asil que existeix des del 2012, tampoc s’ha posat en marxa. El que estem tenint són reunions polítiques sense arribar a grans acords comuns.

És una crisi institucional també perquè les institucions que treballen aquests temes no es posen d’acord. També perquè hi ha hagut un trencament de la solidaritat interna entre els països de la UE. S’estan trepitjant línies que fins ara eren vermelles dins la UE i no passa res. El debat de la lliure circulació s’està posant en risc per una mala gestió de les polítiques d’emigració i d’asil.

Vull que quedi ben clar que si no hi ha protecció dels Drets Humans no hi ha seguretat així com destacar també la falta de percepció de la UE sobre la integració i acollida a mitjà i llarg termini de totes aquestes persones acollides: la construcció d’una Europa diversa i tolerant.

Àngel Miret
Que l’Estat espanyol assumeixi 15.000 persones és irrisori. L’any passat van venir a Catalunya 117.000 estrangers i en aquesta situació actual, parlem de 3.000 persones que arribaran en un període de 2 anys. El país i les entitats socials estem capacitades per acollir aquestes i moltes més. Cal destacar també que aquestes 3.000 persones vindran de Grècia i Itàlia i no pas de punts calents de conflicte. Tindran unes necessitats diferents de les que tindrien en una primera acollida.

El procés de refugi d’aquesta població a Catalunya el tenim preparat de la següent manera: el procés d’arribada se suposa que les tres entitats d’acollida seleccionades i el Ministeri d’Interior avisaran a la Generalitat i aquesta el desplaçarà als tres centres habilitats on hi caben unes 500 persones. Una entitat gestionarà cada casa d’acollida i diferents professionals actuaran atendre’ls des de diferents especialitats, per obtenir informació, atendre a les famílies i fer-ne derivacions a un poble o ciutat d’arreu de Catalunya. Aquests preparatius s’estan treballant en xarxa conjuntament amb institucions i entitats.

Montserrat Font
Estem davant d’un creixement imparable de refugiats. Per a nosaltres és evident que Europa hauria d’estar treballant això tenint en compte que aquest procés no anirà deslligat d’una enorme tensió social. Europa no ha estat eficaç i mostra una falta d’humanitat i manca de força política per tractar aquest conflicte.

Les causes dels processos migratoris són les guerres, religions i la pobresa.  Això és el que fa que la gent marxi del seu país, de la manera que poden i posant en perill de les seves vides trobant-nos així davant la paradoxa que les mercaderies circulen lliurement pels territoris i les persones no.

Alguns observadors apunten que les persones refugiades i que emigren a dia d’avui tenen estudis superiors als de fa uns anys cosa que fa pensar que el treball amb elles pot ser més fàcil. Serà però, molt important, el treball de les institucions i utilitzar l’experiència d’aquests darrers anys de les entitats per actuar de la millor manera possible.

Per acabar, volem fer visibles també, aquells que pateixen vulneracions extres: infants, dones, discapacitats... sovint amb necessitats molt més elevades. Que no hem de fer equilibris entre immigrants que tenim i refugiats que arriben. I que som capaços d’acollir a més refugiats.


2. Conferència Camins cap a la plena ciutadania. Apunts sobre la naturalització i el dret a vot dels estrangers, a càrrec de Gemma Pinyol. Relatora: Esperança Esteve, diputada al Congrés.

Quan parlem d’Estat els conceptes territori i sobirania són obvis però el concepte naturalització, no ho és tant i també és clau. A Espanya un període de naturalització pot arribar a durar molts anys.  Aquest és diferent segons l’origen de la persona i pot oscil·lar entre els 2 anys i els 10 anys de residència per poder iniciar els tràmits de naturalització. Els 10 anys és una excepció a Europa, no passa a enlloc. Un cop passats aquests anys pots continuar el procés administratiu per obtenir la nacionalitat. Tot i així, cal destacar, que des de fa una setmana es fa un examen de llengua espanyola i coneixements per obtenir la nacionalitat. Un dels canvis més importants també és que aquest procés té cost (uns 280€).

Hi ha forces problemes de procediments per obtenir aquest certificat de residència més enllà dels anys d’espera. La diferència que es fa amb els anys d’espera segons la procedència d’origen ens fa entendre que hi ha poblacions més fàcils de nacionalitzar que d’altres?

Sobre el procés de naturalització, se suposa que un vol ser natural d’un Estat per una raó, per participar a nivell polític. Però, naturalitzar-se és el final de la integració? Ser ciutadà és el final? És un pas important per a la igualtat de drets i deures però encara hi falta molt més. Naturalitzar-te en molts casos suposa renunciar a la teva nacionalitat d’origen, i això no es fàcil. Espanya no és generosa amb les dobles nacionalitats i per això no tothom es vol nacionalitzar. A la pràctica molta gent manté la nacionalitat d’origen per facilitat de visitar a familiars, qüestions sentimentals...

És important que analitzem tot aquest procés i com creem ciutadans amb un baix sentiment de pertinença en un Estat, l’alienació d’aquest en la comunitat política, etc. Exigim que les persones estiguin 10 anys per demostrar que estan lligats al nostre país i mentrestant, només els deixem votar a les eleccions municipals i si ho sol·liciten prèviament. Com participa la comunitat perquè se sentin ciutadans?


Existeix un filtre molt elevat per accedir al dret a vot i moltes persones acaben no votant. Tenim una falta de participació molt notable i m’atreveixo a dir que buscat. Es creen ciutadans alienats que els importa molt poc el què passi al seu entorn. Si no es pot votar el sentiment de pertinença no acaba de ser real.

Alhora, si els immigrants no formen part del cos de votants, també és més fàcil fer discurs electoral xenòfon perquè ells no participen, no voten i no poden. No són decisius.


Per tant, crec que hem de parlar de drets i deures però també de comunitat i de pertinença.