Dilluns 15 de juny de 2015, a les sis de la tarda, a l’Ateneu BarcelonèsFÒRUM DE DEBAT SOCIAL
L’islam, avui
Ponent: Jaume Flaquer, doctor en estudis islàmics per la Sorbona
de París.
Presenta i coordina: Rosa Domènech.
Assisteixen 60 persones.
Presentació: Jesuïta. Responsable de l'Àrea Teològica de
Cristianisme i Justícia. Professor a la Facultat de Teologia de
Catalunya. Llicenciat en filosofia per la UB. Llicenciat en Teologia pel
Centre Sèvres de París. Doctor en Estudis Islàmics per l'EPHE (Sorbona de
París) amb una tesi sobre el místic sufí Ibn ´Arabî. Col·labora a
Migra-Studium. Ha publicat amb Cristianisme i Justícia "
Fonamentalisme" (quadern 77, maig 1997) i "Vides Itinerants"
(quadern 151, desembre 2007).
Intervenció de
Jaume Flaquer:
Quan parlem de l’islam avui hem
de començar parlant del debat que hi ha sobre les diferents tipologies, idees i
tendències. Els primers en patir el debat intern són les poblacions musulmanes.
Hi ha una certa persecussió a les minories del pròxim orient però els mateixos
musulmans tenen aquests debats interns. Tenen el repte de la modernitat i com
respondre sobretot a partir de la legislació tradicional islàmica. Què es fa
amb aquesta legislació, aquest dret diví? La violència d’aquest debat es basa
pràcticament en que si al llarg de la història de la humanitat, Déu en cadascun
d’aquests períodes dóna una legislació per tal que cada poble segueixi un camí
recte per arribar al paradís, i si a cada moment de la història pertoca una
llei diferent però la plenitud es revela en l’època de Mahoma, que passa quan
aquesta llei queda antiga? Quan es posa en dubte, quan no es pot posar a la
pràctica, aquí és on sorgeix el debat.
Un musulmà entén que la seva
legislació és la darrera i que per tant és la que ha de regir, la que deroga
les anterior. Creu que tots els jueus s’haurien d’haver convertit al
cristianisme i després, tothom a l’islam per lògica, perquè és la darrera llei
divina.
Si avui en dia toqués un altre
dret per regir els països islàmics (fet que passa a molts llocs) alguns es
podrien preguntar si es traeix a Mohama. Aquesta pregunta és molt radical i ens
ajuda a entendre com es comprenen aquests temes i corrents salafís, els que
defenses que cal defensar la llei tradicional. Si Mohama rep el dret diví, ens
hem de regir per aquesta. Tots els països que no responen aquesta llei islàmica
tradicional són vistos malament per aquestes corrents salafistes.
Amb aquesta lògica el moviment
té molt de suport. A Catalunya, un 15% de la població musulmana està d’acord
amb aquest tipus de pensament. Aquest moviment no és violent, sí que intentant
imposar lleis medievals pot acabar-hi havent-hi violència. És moviment que viu
marginat en la societat catalana i no tenen un projecte d’islamitzar la nostra
societat.
En canvi sí que trobem que hi
ha un moviment que vol incidir en el poder polític per transformar la societat.
És el salafisme polític. Aquí dins hi apareix el jihadisme que utilitza la
violència com a eina. És una minoria que abraça la violència.
La llei islàmica és un element
de dret que incorpora temes d’estructuració de la comunitat i de maneres de
pregar, també sobre la moral (allò permès i allò que no ho està). Amb aquesta
llei un musulmà podria viure fàcilment a qualsevol lloc del món. Podria obeir a
les creences i valors sense gaires problemes. La dificultat es troba en que el
dret islàmic incorpora elements que són de dret civil, dret penal, familiar i
econòmic. Aquestes són les veritables dificultats.
La qüestió familiar, penal,
civil són impossibles a països com els nostres. És per això que els grups
salafís ens critiquen que no donem llibertat religiosa, sols llibertat de
culte.
Com un musulmà no salafí pot
donar resposta? Una manera és posant un punt crític entre el que creu un salafí
i el que és el dret islàmic. La llei islàmica com a tal no existeix, hi ha l’Alcorà
i les hadiz dels profeta, relats sobre el què va dir i va fer Mahoma durant la
seva vida. Cap d’aquests documents tenen formulació jurídica. Són relats no
textos que diguin que s’han de complir pels segles dels segles. Fer-la llei és
una interpretació.
Per tant el que tenim és
l’Alcorà (segle VII), els hadiz que parlen del profeta (escrits 3 segles més
tard de la mort del profeta) i tres segles més tard que es tradueix a nivell
jurídic tot aquest material. El salafisme confon aquests codis jurídics amb la
llei islàmica. Un musulmà ha de dir-li que va massa ràpid, que barreja coses.
Així es podria atacar conceptualment aquesta aparent lògica perfecta del
salafisme.
Una altra via, que encara no
s’ha encetat per part dels musulmans, és posar un interrogant sobre la suma del
profeta. I estudiar com es va escriure l’alcorà i saber els origens veritables
de l’islam. Això ho hauran de fer en algun moment o altre. El catalocisme ho va
fer.
Mentrestant no es fa una
lectura crítica de l’Alcorà però des dels moviments reformistes sí que en la fan
des de la pressió dels drets humans i la pressió dels països occidentals. Aquest
comença a ser un moviment important avui en dia (un 40% a Catalunya). Posem l’exemple
de la lapidació en casos d’adulteri. La llei tradicional demana la pena de mort
tant per homes com per dones i si no estan casats o divorciats flagel·lació. El
corrent reformista empès per la força dels drets humans, rellegeix els textos i
intenta buscar noves sortides. A l’Alcorà no apareix la lapidació, en els hadiz
sí. Com pot ser? I la poligàmia? És una interpretació? Què es diu literalment?
Què diu un text? I l’altre? Seria recomanables tornar a fer una lectura dels
textos i no de les interpretacions.
El moviment d’Al Qaeda lluita
de forma violent per aconseguir objectius salafistes. El moviment de l’Estat Islàmic
ve de lluny. Funciona perquè en la base hi ha tot el sistema de Sadam Hussein i
tota l’estructura dels serveis d’espionatge i serveis secrets d’aquell moment.
Funcionen perquè saben fer funcionar un Estat. Han aconseguit que molta gent
abraci molt el moviment. De portes cap en fora l’Estat Islàmic està fent una
difusió molt radical. Defensa crear un Estat, a diferència d’Al Qaeda. Toca crear
un Estat perquè creuen que s’està arribant a la fi dels temps. Fan un tipus de
propaganda molt bona per aconseguir objectius. Cap-i-cua, acabar tal i com es
va començar. La lluita final de la humanitat, que enfrontarà l’exèrcit dels
bons (ells) i els dolents (jueus, cristians i tots els musulmans que no
estiguin d’acord amb EI). Per això fan crida a tots els musulmans perquè vagin
a ells. Després de la lluita vindrà Jesús i es convertirà en Kalifa, etcètera,
etcètera, etcètera.
Aquests relats escatològics són
els escoltats per molts musulmans; són molt similar a lluites apocalíptiques de
pel·lícules. L’Estat Islàmic estan identificant certs senyals de la tradició
musulmana amb símbols actuals. Això fa que tinguin una certa resonància i que
arribi a força població.
