dilluns, 9 de febrer de 2015

Article de Josep Manuel Barbero a El Punt Avui (1 de febrer de 2015)

AMB L'ALMOINA FEM UN BÉ AL RECEPTOR
O EL DETERIOREM?

Catalunya: drets socials i llibertats

A Catalunya, quan veiem l'èxit de les donacions davant catàstrofes o en recol·lectes diem que som un país solidari. També afirmem que disposem d'una trama nombrosa d'associacions que contribueix a generar una societat cohesiva i amb capacitat de resposta. D'altra banda, des dels inicis de l'anomenada crisi es dóna també una profusió de fórmules de beneficència que se'ns presenten com a exemple d'aquestes virtuts.
A mi, aquest vincle entre societat solidària i activitats de beneficència no em quadra. Sóc professor d'una facultat en què, juntament amb altres carreres, formem futurs treballadors socials i em desanima veure caixes de recollida d'aliments al vestíbul d'entrada o de taps de plàstic al bar o quan m'arriben peticions de micromecenatge d'oenagés a punt de la fallida, etc. Aquest tipus de resposta a les necessitats bàsiques em provoca contrarietat i detecto que també és font de dubte per a altres persones. Ens preguntem si és solució apropiada recórrer a la filantropia individual, si uns recaptes d'aliments que inicialment van tenir la virtut de mostrar que els ciutadans eren més sensibles que les administracions que diuen representar-los s'han de convertir en la resposta permanent. La contrarietat que sentim davant les respostes de beneficència s'assembla a la que provoca la mateixa almoina individual: amb l'almoina fem un bé al receptor i el seu entorn o el deteriorem? Quan no donem almoina deteriorem la nostra sensibilitat o el nostre humanitarisme?
Part de la resposta a alguna d'aquestes preguntes la trobem en Manfred Max-Neef (Desarrollo a escala humana, 1998). Per aquest autor, allò important són les formes que anem determinant per donar resposta a les necessitats. Per a ell, les necessitats humanes més importants són comunes, permanents i delimitables. El veritable problema que tenim entre mans és establir la qualitat i quantitat de les respostes o recursos socials per fer-hi front, així com les possibilitats d'accedir-hi. Depenent d'aquestes característiques, hi hauria algunes d'aquestes respostes que solament aparenten resoldre necessitats i d'altres que, fins i tot, poden resultar negatives. L'almoina, per exemple, aparenta satisfer la subsistència, però en paral·lel pot ser destructiva de la consideració social, la confiança en un mateix, l'autoestima, etc. En un extrem ben diferent, les organitzacions comunitàries democràtiques (veïnals, d'afectats, etc.) són considerats recursos sinèrgics, perquè proporcionen elements de solució a diverses necessitats alhora –proporcionen la influència necessària per trobar resposta social i política, satisfan la necessitat de participació, aporten protecció, afecte, recreació, identitat, llibertat, capital social que ajuda en la plena inserció, etc.–. Sensibles a aquesta argumentació, els professionals dels serveis socials podrien contribuir bastant a canviar les coses. Aliant-se amb les poblacions que quotidianament atenen, poden generar o vindicar noves solucions davant les situacions col·lectives de necessitat; anar més enllà de la gestió de l'accés als recursos i prestacions instituïts.
Una ALTRA part de la resposta crec que la trobem en l'exigència inequívoca de resolucions de caràcter públic en forma de drets socials: en front de la caritat i la beneficència, que serien les respostes del passat, hi ha d'haver una resposta pública, obligatòria, coneguda, segura, que doni cobertura a les necessitats bàsiques. En aquest moment, però, el protagonisme simbòlic de l'acció benèfica assenyalaria que permetem que l'administració pública s'escapi de responsabilitats i dipositi la resolució en la filantropia de la gent. És com si les administracions públiques, titulars de la major part dels serveis i cobertures socials, no volguessin que se les identifiqui amb les respostes a la pobresa.
L'administració pública no pot desistir de l'obligació d'assistir, que és el que constitueix els drets socials. En la II República, Catalunya va ser capdavantera de l'assistència social. Amb la derrota de les classes populars, el franquisme va rehabilitar la caritat i la beneficència. La Catalunya de després del 1978 va ser pionera en el disseny i desplegament dels serveis socials que avui coneixem. Molts dels que participem del procés que viu el nostre país pensem que la Catalunya independent serà un país més just i, per tant, més lliure (binomi indissociable). El programa social de la Catalunya independent l'estem definint ara mateix i, en la meva opinió, no són les respostes pròpies de l'estat social i de llibertats ampliades que volem.

dijous, 5 de febrer de 2015

Un debat: Beneficència o Benestar Social?

La crisi econòmica que patim des de fa anys i la restricció que imposen les estructures polítiques de l’Estat espanyol a Catalunya han motivat que sorgeixen nombroses iniciatives que manifesten la solidaritat amb els més necessitats. La gent, molta gent, col.labora amb aquestes iniciatives des de la més sincera disposició d’ajudar als altres. Quan és l’hora d’aportar aliments o de fer determinats serveis els voluntaris mai no manquen, són una mostra de la vitalitat i sensibilitat de la nostra societat.

Però aquesta disponibilitat de la població a l’ajut dels que més ho necessiten no pot fer-nos oblidar que els paràmetres de justícia en una societat són en primer lloc responsabilitat de les institucions polítiques i les lleis que s’aproven.

En els darrers anys es percep una retirada de l’impuls que aquestes haurien de fer i un creixent protagonisme d’entitats i moviments. Segurament, és el resultat d’una progressiva marginació del model de Benestar Social que ha caracteritzat Europa en els darrers setanta anys i al que nosaltres ens incorporarem fa quaranta anys que sembla que es pretengui substituir per la simple oferta de serveis que depenen de les possibilitats econòmiques de cadascú.

Heus ací, doncs, que apart d’ajudar en tot el que puguem a les iniciatives que avui lluiten per respondre a les necessitats d’avui, cal no oblidar que les lleis i els pressupostos públics tenen la màxima responsabilitat de respondre a aquestes necessitats.

Amb la més bona voluntat del món podem anar retrocedint en els models de redistribució de la riquesa que el Benestar Social representa a Europa per anar a retrobar-nos amb pràctiques antigues de beneficència.
Una societat està organitzada de forma més justa per a tothom quan les necessitats de la majoria són la prioritat a l’hora de prendre decisions. Entretant, a Catalunya hi ha un marge molt estret per a les nostres institucions polítiques per a satisfer les necessitats socials, però aquestes circumstàncies actuals no ens han de fer oblidar que les nostres aspiracions col.lectives que en l’actualitat manifestem tenen com a primer objectiu precisament recuperar i fer efectiva la filosofia del Benestar Social per a tothom.


Joaquim Ferrer