dimecres, 25 de novembre de 2015

Acte sobre immigració i refugiats a Alella

El passat 23 de novembre al vespre, l'Associació de Dones Solidàries d'Alella va organitzar un acte per parlar de la situació dels refugiats a Catalaunya. En aquest acte hi vàrem participar la Rosa Domènech, presidenta d'Impuls a l'Acció Social, Montserrat Font, de la Fundació Apip-Acam i Esperança Esteve, diputada al Congrés.
L'acte, que va tenir lloc a les antigues Escoles Fabra d'Alella, i sota el títol "Immigració i Refugiats", vam tractar els aspectes principals i d'actualitat i vam poder compartir les reflexions amb el públic assistent.

dimarts, 17 de novembre de 2015

Activitat sobre Síria

Benvolgudes i benvolguts,

Ens fem ressò d'una activitat que organitza l'Associació Atlàntida, professionals per la Interculturalitat i que creiem que us pot ser d'interès.



dimarts, 27 d’octubre de 2015

Resum de la jornada "Immigració i refugiats"

IMMIGRACIÓ I REFUGIATS
Dos aspectes claus a conèixer i debatre

Dilluns, 19 d’octubre de 2015
Ateneu Barcelonès
Jornada organitzada per Impuls a l’Acció Social, Atlàntida, Fundació ACSAR i la Fundació Apip-Acam.


1. Taula rodona La crisi dels refugiats, amb la participació de Gemma Pinyol, investigadora social i membre d’Instrategies, Montserrat Font, directora de la Fundació Apip-Acam i Àngel Miret, coordinador del Comitè Operatiu d’Ajut als Refugiats de Catalunya. Relator: Carles Campuzano, president ACSAR i diputat al Congrés.


La realitat actual ens ha fet modificar la programació i la intenció d’aquesta jornada. Hem incorporat el debat sobre els refugiats i la crisi que estem vivint a dia d’avui. La història d’aquesta crisi és llarga, des de l’inici del conflicte de Síria que es produeix el fenomen però no és fins les darreres imatges que no en som conscients d’aquesta crisi. A Melilla i Ceuta també fa temps que hi ha un col·lapse de demandants d’asil. L’Estat espanyol va assumir, signant el conveni de Ginebra, l’estatus de refugiat però ja fa temps que l’Estat no funciona correctament en aquesta matèria i que les entitats del sector ho denuncien.

Estem parlant doncs d’una crisi molt important, molt a prop nostre, i d’un dret a asil que tenim mal resolt. Intentarem treure l’entrellat amb les intervencions dels diferents ponents.

Gemma Pinyol
Aquest 2015 hi ha hagut un alt nombre de morts en fronteres de la Unió Europea. La mediterrània ha estat la gran fossa. Aquesta situació no és nova, ja fa molts anys que està succeint però l’efecte mediàtic hi és des de fa uns mesos.

Tant el dret d’emigrar com el dret d’asil són drets recollits dins la Declaració dels Drets Humans i sobre els quals el nostre Estat hi està adherit. El dret d’asil però, a diferència del dret d’emigració, implica obligacions legals per part dels Estats. Implica una protecció cap a aquestes persones. Els refugiats tenen dret a accedir al territori i que aquest estudiï individualment la seva sol·licitud, i aquesta persona no ha de ser mai retornada al seu país d’origen si hi ha perill per la seva vida.

Les xifres ens fan veure la tragèdia. 600.000 persones arriben a Europa i el nombre de morts és molt significatiu. 300.000 sol·licituds d’asil estudiades per part de la UE. Totes aquestes dades donen molta informació però quan mirem cap al Líban, Turquia... parlem de milions i milions de persones més. I si mirem les rutes dels refugiats, dels que creuen fronteres (no dels desplaçaments interns) la situació és molt més greu.

Crec que Europa no hi ha una crisi a nivell de gestió d’aquestes persones i de la situació. Hi ha una crisi de valors i s’estan vulnerant els Drets Humans. Hi ha una crisi d’acció, de les polítiques que s’estan fent. Els Estats, que són els responsables d’aquestes polítiques, no han avançat amb aquestes vies. El sistema Europeu d’Asil que existeix des del 2012, tampoc s’ha posat en marxa. El que estem tenint són reunions polítiques sense arribar a grans acords comuns.

És una crisi institucional també perquè les institucions que treballen aquests temes no es posen d’acord. També perquè hi ha hagut un trencament de la solidaritat interna entre els països de la UE. S’estan trepitjant línies que fins ara eren vermelles dins la UE i no passa res. El debat de la lliure circulació s’està posant en risc per una mala gestió de les polítiques d’emigració i d’asil.

Vull que quedi ben clar que si no hi ha protecció dels Drets Humans no hi ha seguretat així com destacar també la falta de percepció de la UE sobre la integració i acollida a mitjà i llarg termini de totes aquestes persones acollides: la construcció d’una Europa diversa i tolerant.

Àngel Miret
Que l’Estat espanyol assumeixi 15.000 persones és irrisori. L’any passat van venir a Catalunya 117.000 estrangers i en aquesta situació actual, parlem de 3.000 persones que arribaran en un període de 2 anys. El país i les entitats socials estem capacitades per acollir aquestes i moltes més. Cal destacar també que aquestes 3.000 persones vindran de Grècia i Itàlia i no pas de punts calents de conflicte. Tindran unes necessitats diferents de les que tindrien en una primera acollida.

El procés de refugi d’aquesta població a Catalunya el tenim preparat de la següent manera: el procés d’arribada se suposa que les tres entitats d’acollida seleccionades i el Ministeri d’Interior avisaran a la Generalitat i aquesta el desplaçarà als tres centres habilitats on hi caben unes 500 persones. Una entitat gestionarà cada casa d’acollida i diferents professionals actuaran atendre’ls des de diferents especialitats, per obtenir informació, atendre a les famílies i fer-ne derivacions a un poble o ciutat d’arreu de Catalunya. Aquests preparatius s’estan treballant en xarxa conjuntament amb institucions i entitats.

Montserrat Font
Estem davant d’un creixement imparable de refugiats. Per a nosaltres és evident que Europa hauria d’estar treballant això tenint en compte que aquest procés no anirà deslligat d’una enorme tensió social. Europa no ha estat eficaç i mostra una falta d’humanitat i manca de força política per tractar aquest conflicte.

Les causes dels processos migratoris són les guerres, religions i la pobresa.  Això és el que fa que la gent marxi del seu país, de la manera que poden i posant en perill de les seves vides trobant-nos així davant la paradoxa que les mercaderies circulen lliurement pels territoris i les persones no.

Alguns observadors apunten que les persones refugiades i que emigren a dia d’avui tenen estudis superiors als de fa uns anys cosa que fa pensar que el treball amb elles pot ser més fàcil. Serà però, molt important, el treball de les institucions i utilitzar l’experiència d’aquests darrers anys de les entitats per actuar de la millor manera possible.

Per acabar, volem fer visibles també, aquells que pateixen vulneracions extres: infants, dones, discapacitats... sovint amb necessitats molt més elevades. Que no hem de fer equilibris entre immigrants que tenim i refugiats que arriben. I que som capaços d’acollir a més refugiats.


2. Conferència Camins cap a la plena ciutadania. Apunts sobre la naturalització i el dret a vot dels estrangers, a càrrec de Gemma Pinyol. Relatora: Esperança Esteve, diputada al Congrés.

Quan parlem d’Estat els conceptes territori i sobirania són obvis però el concepte naturalització, no ho és tant i també és clau. A Espanya un període de naturalització pot arribar a durar molts anys.  Aquest és diferent segons l’origen de la persona i pot oscil·lar entre els 2 anys i els 10 anys de residència per poder iniciar els tràmits de naturalització. Els 10 anys és una excepció a Europa, no passa a enlloc. Un cop passats aquests anys pots continuar el procés administratiu per obtenir la nacionalitat. Tot i així, cal destacar, que des de fa una setmana es fa un examen de llengua espanyola i coneixements per obtenir la nacionalitat. Un dels canvis més importants també és que aquest procés té cost (uns 280€).

Hi ha forces problemes de procediments per obtenir aquest certificat de residència més enllà dels anys d’espera. La diferència que es fa amb els anys d’espera segons la procedència d’origen ens fa entendre que hi ha poblacions més fàcils de nacionalitzar que d’altres?

Sobre el procés de naturalització, se suposa que un vol ser natural d’un Estat per una raó, per participar a nivell polític. Però, naturalitzar-se és el final de la integració? Ser ciutadà és el final? És un pas important per a la igualtat de drets i deures però encara hi falta molt més. Naturalitzar-te en molts casos suposa renunciar a la teva nacionalitat d’origen, i això no es fàcil. Espanya no és generosa amb les dobles nacionalitats i per això no tothom es vol nacionalitzar. A la pràctica molta gent manté la nacionalitat d’origen per facilitat de visitar a familiars, qüestions sentimentals...

És important que analitzem tot aquest procés i com creem ciutadans amb un baix sentiment de pertinença en un Estat, l’alienació d’aquest en la comunitat política, etc. Exigim que les persones estiguin 10 anys per demostrar que estan lligats al nostre país i mentrestant, només els deixem votar a les eleccions municipals i si ho sol·liciten prèviament. Com participa la comunitat perquè se sentin ciutadans?


Existeix un filtre molt elevat per accedir al dret a vot i moltes persones acaben no votant. Tenim una falta de participació molt notable i m’atreveixo a dir que buscat. Es creen ciutadans alienats que els importa molt poc el què passi al seu entorn. Si no es pot votar el sentiment de pertinença no acaba de ser real.

Alhora, si els immigrants no formen part del cos de votants, també és més fàcil fer discurs electoral xenòfon perquè ells no participen, no voten i no poden. No són decisius.


Per tant, crec que hem de parlar de drets i deures però també de comunitat i de pertinença.

dimecres, 30 de setembre de 2015

Immigració i refugiats, la nova jornada que organitzem

Benvolgut / Benvolguda,


El proper dilluns 19 d'octubre, a partir de les 17h, a l'Ateneu Barcelonès, farem la jornada titulada Immigració i refugiats per debatre i conèixer aquesta temàtica de plena actualitat. Aquesta sessió serà la continuació a la sessió realitzada el passat 14 de gener al Palau Macaya i que ja vam treballar la qüestió de la immigració amb molts professionals.

Adjuntem el programa de la sessió i us convidem a assistir-hi tot recordant-vos que us heu d'inscriure abans del proper 15 d'octubre. Places limitades. Us hi esperem!



dijous, 9 de juliol de 2015

Lliurament dels Premis del “Grupo Senda”

El dia 2 de juliol en la sala d’actes del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, a Madrid, ha tingut lloc la concessió dels Premis Senda en la seva 6à edició. Aquests Premis subratllen nombrosos aspectes de l’aplicació dels Serveis Socials, tals com l’envelliment actiu, iniciatives innovadores, turisme i oci, nutrició i la  salut i el benestar. L’acte ha estat presidit per la Reina Sofia.

Els premiats han estat: l’Obra Social de la Caixa, l’entitat Llunion de l’ONCE, el projecte CLECE, el servei de teleassistència de Castella-La Manxa, el projecte Psicom de la Universitat de Santiago de Compostela, el servei de menjar a domicili Ucalsa, la Plataforma de Tena Lady, l’atenció corporal de Weleda, els programes per a gent gran “CAUMAS: el valor del talent senior”.

Entre els premiats ho ha estat Rosa Domenech amb el guardó “Professional de l’any”, com a treballadora social amb una llarga trajectòria, en l’avantguarda dels serveis Socials a Catalunya, en l’àmbit públic, en l’acadèmic i en el tercer sector social.


L’acte ha estat una projecció pública important d’un teixit de serveis que en distintes modalitats integren una oferta molt important a l’abast dels usuaris

dijous, 25 de juny de 2015

Premio Senda a Professional de l'any a Rosa Domènech

Ens plau comunicar-vos que el jurat de la sisena edició dels Premios SENDA, ha acordat atorgar el premi Professional de l’any a la presidenta d’Impuls a l’Acció Social, la senyora Rosa Domènech.

Els Premios SENDA reconeixen la tasca d’empreses i institucions a favor de la millor qualitat de vida i la difusió d’una imatge adequada de les persones grans així com iniciatives tant públiques com privades, en el sector sociosanitari. En aquest cas, s’entrega el Premi a Rosa Domènech, en reconeixement a la seva trajectòria de més de 50 anys com a treballadora social i com a pionera dels serves socials a Catalunya, tant en l’àmbit acadèmic, en l’àmbit públic i en el tercer sector.

L’acte d’entrega del guardó anirà a càrrec de Sa Majestat la Reina Sofía, i tindrà lloc el proper dia 2 de juliol, a les 18h, al saló d’actes del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad a Madrid. Podeu obtenir més informació sobre aquest esdeveniment a www.gruposenda.es.





dimarts, 23 de juny de 2015

Crònica del darrer Fòrum de Debat Social

Dilluns 15 de juny de 2015, a les sis de la tarda, a l’Ateneu BarcelonèsFÒRUM DE DEBAT SOCIAL


L’islam, avui
Ponent: Jaume Flaquer, doctor en estudis islàmics per la Sorbona de París.
Presenta i coordina: Rosa Domènech.

Assisteixen 60 persones.

Presentació: Jesuïta. Responsable de l'Àrea Teològica de Cristianisme i Justícia. Professor a la Facultat de Teologia de Catalunya.  Llicenciat en filosofia per la UB. Llicenciat en Teologia pel Centre Sèvres de París. Doctor en Estudis Islàmics per l'EPHE (Sorbona de París) amb una tesi sobre el místic sufí Ibn ´Arabî. Col·labora a Migra-Studium. Ha publicat amb Cristianisme i Justícia " Fonamentalisme" (quadern 77, maig 1997) i "Vides Itinerants" (quadern 151, desembre 2007).


Intervenció de Jaume Flaquer:
Quan parlem de l’islam avui hem de començar parlant del debat que hi ha sobre les diferents tipologies, idees i tendències. Els primers en patir el debat intern són les poblacions musulmanes. Hi ha una certa persecussió a les minories del pròxim orient però els mateixos musulmans tenen aquests debats interns. Tenen el repte de la modernitat i com respondre sobretot a partir de la legislació tradicional islàmica. Què es fa amb aquesta legislació, aquest dret diví? La violència d’aquest debat es basa pràcticament en que si al llarg de la història de la humanitat, Déu en cadascun d’aquests períodes dóna una legislació per tal que cada poble segueixi un camí recte per arribar al paradís, i si a cada moment de la història pertoca una llei diferent però la plenitud es revela en l’època de Mahoma, que passa quan aquesta llei queda antiga? Quan es posa en dubte, quan no es pot posar a la pràctica, aquí és on sorgeix el debat.

Un musulmà entén que la seva legislació és la darrera i que per tant és la que ha de regir, la que deroga les anterior. Creu que tots els jueus s’haurien d’haver convertit al cristianisme i després, tothom a l’islam per lògica, perquè és la darrera llei divina.

Si avui en dia toqués un altre dret per regir els països islàmics (fet que passa a molts llocs) alguns es podrien preguntar si es traeix a Mohama. Aquesta pregunta és molt radical i ens ajuda a entendre com es comprenen aquests temes i corrents salafís, els que defenses que cal defensar la llei tradicional. Si Mohama rep el dret diví, ens hem de regir per aquesta. Tots els països que no responen aquesta llei islàmica tradicional són vistos malament per aquestes corrents salafistes.

Amb aquesta lògica el moviment té molt de suport. A Catalunya, un 15% de la població musulmana està d’acord amb aquest tipus de pensament. Aquest moviment no és violent, sí que intentant imposar lleis medievals pot acabar-hi havent-hi violència. És moviment que viu marginat en la societat catalana i no tenen un projecte d’islamitzar la nostra societat.

En canvi sí que trobem que hi ha un moviment que vol incidir en el poder polític per transformar la societat. És el salafisme polític. Aquí dins hi apareix el jihadisme que utilitza la violència com a eina. És una minoria que abraça la violència.

La llei islàmica és un element de dret que incorpora temes d’estructuració de la comunitat i de maneres de pregar, també sobre la moral (allò permès i allò que no ho està). Amb aquesta llei un musulmà podria viure fàcilment a qualsevol lloc del món. Podria obeir a les creences i valors sense gaires problemes. La dificultat es troba en que el dret islàmic incorpora elements que són de dret civil, dret penal, familiar i econòmic. Aquestes són les veritables dificultats.

La qüestió familiar, penal, civil són impossibles a països com els nostres. És per això que els grups salafís ens critiquen que no donem llibertat religiosa, sols llibertat de culte.

Com un musulmà no salafí pot donar resposta? Una manera és posant un punt crític entre el que creu un salafí i el que és el dret islàmic. La llei islàmica com a tal no existeix, hi ha l’Alcorà i les hadiz dels profeta, relats sobre el què va dir i va fer Mahoma durant la seva vida. Cap d’aquests documents tenen formulació jurídica. Són relats no textos que diguin que s’han de complir pels segles dels segles. Fer-la llei és una interpretació.

Per tant el que tenim és l’Alcorà (segle VII), els hadiz que parlen del profeta (escrits 3 segles més tard de la mort del profeta) i tres segles més tard que es tradueix a nivell jurídic tot aquest material. El salafisme confon aquests codis jurídics amb la llei islàmica. Un musulmà ha de dir-li que va massa ràpid, que barreja coses. Així es podria atacar conceptualment aquesta aparent lògica perfecta del salafisme.

Una altra via, que encara no s’ha encetat per part dels musulmans, és posar un interrogant sobre la suma del profeta. I estudiar com es va escriure l’alcorà i saber els origens veritables de l’islam. Això ho hauran de fer en algun moment o altre. El catalocisme ho va fer.

Mentrestant no es fa una lectura crítica de l’Alcorà però des dels moviments reformistes sí que en la fan des de la pressió dels drets humans i la pressió dels països occidentals. Aquest comença a ser un moviment important avui en dia (un 40% a Catalunya). Posem l’exemple de la lapidació en casos d’adulteri. La llei tradicional demana la pena de mort tant per homes com per dones i si no estan casats o divorciats flagel·lació. El corrent reformista empès per la força dels drets humans, rellegeix els textos i intenta buscar noves sortides. A l’Alcorà no apareix la lapidació, en els hadiz sí. Com pot ser? I la poligàmia? És una interpretació? Què es diu literalment? Què diu un text? I l’altre? Seria recomanables tornar a fer una lectura dels textos i no de les interpretacions.

El moviment d’Al Qaeda lluita de forma violent per aconseguir objectius salafistes. El moviment de l’Estat Islàmic ve de lluny. Funciona perquè en la base hi ha tot el sistema de Sadam Hussein i tota l’estructura dels serveis d’espionatge i serveis secrets d’aquell moment. Funcionen perquè saben fer funcionar un Estat. Han aconseguit que molta gent abraci molt el moviment. De portes cap en fora l’Estat Islàmic està fent una difusió molt radical. Defensa crear un Estat, a diferència d’Al Qaeda. Toca crear un Estat perquè creuen que s’està arribant a la fi dels temps. Fan un tipus de propaganda molt bona per aconseguir objectius. Cap-i-cua, acabar tal i com es va començar. La lluita final de la humanitat, que enfrontarà l’exèrcit dels bons (ells) i els dolents (jueus, cristians i tots els musulmans que no estiguin d’acord amb EI). Per això fan crida a tots els musulmans perquè vagin a ells. Després de la lluita vindrà Jesús i es convertirà en Kalifa, etcètera, etcètera, etcètera.

Aquests relats escatològics són els escoltats per molts musulmans; són molt similar a lluites apocalíptiques de pel·lícules. L’Estat Islàmic estan identificant certs senyals de la tradició musulmana amb símbols actuals. Això fa que tinguin una certa resonància i que arribi a força població.


dimarts, 9 de juny de 2015

Proper Fòrum de Debat Social: L’islam, avui

El convidem a la propera sessió del Fòrum de Debat Social que es celebrarà el dilluns 15 de juny, de 18h a 20h, a la sala Pompeu Fabra de la segona planta de l’Ateneu Barcelonès i et demanaríem un cop de mà fent difusió de l’activitat.


El tema que tractarem en aquesta sessió serà “L’islam, avui”. El ponent serà: Jaume Flaquer, doctor en estudis islàmics per la Sorbona de París.

El Fòrum de Debat Social té com a objectiu l’anàlisi dels grans paràmetres de l’Estat del Benestar, de les polítiques socials i la necessària actualització i impuls.

Són promotors del Fòrum de Debat Social: Rosa Barenys, Xavi Camino, Carles Campuzano, Antoni Comín, Rosa Domènech, Esperança Esteve, Joaquim Ferrer, Rosa M. Ferrer, Rafael Hinojosa, Joaquim Julià, Àngels Nogués, Pablo Peralta de Andrés, Josep Oriol Pujol, Cristina Rimbau, Glòria Rubiol, Mariona Rull, Jordi Sabater, Joan Tatjer i Eduard Vinyamata.
 

dijous, 19 de març de 2015

Acte d'entrega de la Medalla d'Or del Treball Social a Rosa Domènech

Ahir, dimecres 18 de març, a l'espai Francesca Bonnemaison, es va dur a terme l'acte del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya en el que es feia entrega de la Medalla d'Or a la presidenta d'Impuls a l'Acció Social, Rosa Domènech.

L'acte va començar a les 18h amb els parlaments de diferents institucions catalanes, destacant el compromís que la Rosa Domènech ha tingut durant els més de cinquanta anys que fa que es dedica a la professió del Treball Social. Us deixem unes quantes imatges de l'acte:









  













dimecres, 18 de març de 2015

Infància: drets dels infants

Dilluns 16 de març de 2015, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Infància: drets dels infants

Ponents:  Núria Carrera, degana del Col·legi de Treballadors Socials, José Fernàndez, professora de la Universitat de Barcelona i Lourdes Gaitan, autora del llibre “De menores a protagonistas”.
Presenta i coordina: Rosa Domènech.

Assisteixen 35 persones.

Presentació
Dels infants en parlem sovint però no sempre amb la profunditat i la continuïtat que en voldríem. Aquesta sessió d’avui la centrem en això, a donar espai per debatre sobre les qüestions d’infància amb totes i tots vosaltres. Comptem amb tres dones amb gran experiència per orientar-nos i donar-nos nocions per aquest debat.

Intervenció de Núria Carrera
Voldria començar reflexionant sobre la situació de les polítiques d’infància. Aquestes es presenten en un context on les desigualtats existeixen, es reprodueixen, s’estenen, s’intensifiquen i es cronifiquen. Estem en un moment fràgil pel que fa a polítiques de drets. El sistema de serveis socials està decaigut i té moltes amenaces. L’efecte de l’austeritat, la relació Catalunya-Espanya... fa que estiguem davant d’una clara pèrdua de drets en els quals els infants es veuen afectats i una debilitat de l’espai de les polítiques municipal.

L’Estat Espanyol és el segon pel que fa a pobresa d’infància a nivell d’Europa. Cal canviar doncs les polítiques, cal reajustar el lloc des del que ha d’operar el treball social i s’ha de redefinir les línies d’intervenció. Cal reduir-les i decidir quines es volen afrontar. Hem de garantir uns drets globals per a la població i en segon pas, hem de decidir les polítiques de la infància. Les dues combinades, haurien de generar una millora.

Combatre la pobresa infantil és feina de tothom, els infants no han de pagar la nostra crisi. Hem de fer projectes globals que afectin a la infància, hem de reflexionar sobre l’acompanyament. Des del Col·legi hem fet un esforç en comparèixer al Parlament per discutir la Llei d’Infància. Vam crear la comissió d’infància, que ha generat molt de debat i iniciatives. Compromís i opinió. El treball de la nostra professió i la difusió de la situació per part del nostres professionals, és important.

Intervenció de José Fernàndez
La infància és el sector més invisible de la nostra societat i així ho veiem quan fem un repàs històric. El gran canvi en les polítiques d’infància va venir gràcies a la convenció internacional de les Nacions Unides. En el marc d’aquesta trobada es visualitzen per primer com els infants com a subjectes de drets.

Existeix una falsa dicotomia entre protecció i participació dels infants. Històricament, a l’inici del segle XX, els infants va eren vistos però sols per protegir-los contra els abusos, explotacions... sempre des d’una visió de protecció com a col·lectiu dèbil. El canvi important, a través de la convenció de les Nacions Unides, ens permet passar a veure els infants com a subjectes de drets, com a protagonistes de la nostra societat.

De la convenció, en podem destacar tres grans qüestions que en sorgeixen i que marcaran el discurs entorn la infància:
-       drets de proveïment de serveis
-       drets de protecció
-       drets de participació com d’altres persones

Cal destacar que els conceptes de protecció i participació no sóc contradictoris. El què cal entendre és que en els espais de protecció s’ha de promoure la participació. Com a adults hem d’entendre que els infants no ens destronen. Hem de reflexionar perquè ens costa tant veure els infants com a ciutadans. No ens podem perdre la veu dels infants, si ho fem, ens perdrem una cosa molt important.

Intervenció de Lourdes Gaitan
Hem de tenir clar que la infància d’avui en dia no és la nostra infància viscuda. La societat és canviant i per tant no la podem centrar en el model idealitzat de quan nosaltres érem petits. En segon lloc, no ens podem basar en allò que hem fet, si fos així no evolucionaríem.

La infància no és futur, és present. Això és molt important com a concepte. Cal canviar la mirada sobre la infància i això canviarà la nostra manera d’actuar sobre ells.

Treure els nens del treball i portar-los a l’escola és un èxit. Però hem de reconèixer que portar-los a l’escola també és una obligació i un treball. Caldria entrar en un diàleg per explicar la inversió que suposa estudiar. Cal tenir en compte la “classe social nen”, que tenen consciència real. Són individus que saben que per ser nens tenen menys drets que els adults.

Escoltar els nens no vol dir fer el què ells vulguin i donar-los protecció no vol dir emparar-los en tot. Vol dir que ells també ens poden ensenyar, que podem parlar amb ells i decidir... Les noves tecnologies han trencat una mica aquests esquemes i ens han ensenyat noves maneres d’aprendre i els infants ens han ensenyat, en molts casos, als adults com fer-les servir. L’aplicació de les tecnologies és un repte molt important de la nova infància.

Crec que és important que reflexionem entorn diferents qüestions:
-       Com retenir el control per part dels adults davant de cada avenç que fan els infants
-       Drets de participació
-       Dret a la llibertat d’expressió tant en l’àmbit privat com públic

Moltes vegades fem jugar els nens com si fossin ciutadans però no els tractem en cap cas com a ciutadans actuals. Els eduquem per quan seran ciutadans quan siguin grans.

La infància, la manera com es viu quan s’és nen, no és una qüestió d’una professió concreta. La infància és un tema de tots els col·lectius socials. Igual que una agressió masclista no és un problema de les dones si no de la societat.

Preguntes del públic assistent:

- Què n’opineu respecte la figura de l’aprenent?
José: És difícil dir si en la figura de l’aprenent hi havia explotació o no. Hi ha coses beneficioses... però també hi ha dubtes. Un cas el veiem en el FC Barcelona i els infants que hi ha dins. Tenim missatges contradictoris envers aquest concepte de l’aprenent.

Lourdes: el tema dels aprenents hauríem de veure si eren voluntaris o no en el passat. També voldria que pensem mirant el futur i no en allò que vam fer nosaltres. Aquest és el repte.

- Sempre he pensat en tenir en compte l’opinió dels altres, segons possibilitats. La participació és un pas més elevat d’aquests drets i això ens genera un dilema entre l’autoritat i la participació? Quin és el marge a nivell d’educació del professorat, pares... i la participació dels nens? Com es treballen aquests temes marcant els marges com a societat i família?
José: No podem deixar que els nens facin el què els hi dóna la gana, la autoritat hi és però hi ha de ser amb diàleg, no imposant. Cal donar-li paper i que sigui de protagonista. Se l’ha de veure com a subjecte, no imposar les coses.

Val a dir també que tinc molt clar que si es deixés triar, no hi hauria cap qüestionament de nens que no vulguin anar a l’escola o exemples com els que sovint es plantegen quan es fan aquests debats.

Lourdes: L’herència que portem tots a sobre ens marca molt. Les expectatives socials... tot això ens pressiona sobre el què hem de fer i ser; hem d’aprendre.
 
- Estic absolutament desorientat amb el què s’ha dit. O hem sigut sigut innoscents o no hem treballat correctament la lluita del treball infantil. Crèiem que havíem aconseguit una gran feina eliminant el treball infantil i ara es veu que no. Què fem amb el nen que no vol estudiar i que l’adult sap que és important que ho faci?

La participació dels nens i les nenes és un dilema que ens l’hem de plantejar quan fem intervenció amb els adults i amb ells mateixos. Ens hem de replantejar què hem de canviar amb l’escolta que fem, que ha d’anar més enllà per caminar junts.

Estem en un moment de molta fragilitat que evidentment afecten als nostres infants i hi ha lluites que ens han fet una mida millor. Però també a dia d’avui, hem de fer lluites de defensa de drets que incloguin els dels infants.

Lourdes: Hi ha una desprotecció envers els llocs on els nens treballen. És un tema controvertit. Crec que l’hem de veure des d’un altre punt de vista: els nens no han deixat mai de treballar. Van pensar del camp a les fàbriques i de les fàbriques a les escoles. Els hem posat allà on als adults ens interessa. Tenim una imatge del “debe-ser” que a dia d’avui no serveix.


divendres, 6 de març de 2015

Rosa Domènech, Medalla d'Or al Treball Social 2015

El proper 18 de març, a les 18h, a La Sala de l'Espai Francesca Bonnemaison (Sant Pere Més Baix, 7- Barcelona) es realitzarà una jornada entorn el Dia Mundial del Treball Social i s'entregarà la Medalla d'Or 2015.

Estem molt il·lusionats perquè la medalla d'enguany és per la Rosa Domènech, presidenta d'Impuls a l'Acció Social, és per això que us convidem a venir a les activitats previstes. 


Us deixem aquí la notícia publicada i a continuació us facilitem el programa de la jornada: http://www.tscat.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=1825%3Arosa-domenech-ferrer-medalla-dor-del-colmlegi-2015&catid=3%3Aactivitat&Itemid=278&lang=ca

PROGRAMA

18.00h Benvinguda a càrrec de:

  • Sra. Núria Carrera, Degana TSCAT
  • Il·lm. Sr. Josep Oliva, Diputat Delegat de Benestar Social, Salut Pública i Consum de la Diputació de Barcelona
  • Sr. Àngel Miret, Gerent de l’Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l’Ajuntament de Barcelona
  • Hble. Sra. Neus Munté, Consellera de Benestar Social i Família

18.30h Lliurament de la Medalla d’Or al Treball Social 2015 a la Sra. Rosa Domènech Ferrer.
Glossa a càrrec de la Sra. Rosa Barenys

19.15h Conferència “Desigualtat i Treball Social: Vells i nous problemes, velles i noves respostes”, a càrrec del Sr. Joan Subirats, Dr. en Ciències Econòmiques, Catedràtic de Ciències Polítiques i Investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB.

20.15h Cloenda a càrrec de la Sra. Núria Carrera, Degana del TSCAT

20.30h Copa de cava

Conducció de l’acte a càrrec de la Sra. Lucia Guerrero, Tresorera del TSCAT

Cal confirmar assistència a info@tscat.cat o bé al tel. 93 318 55 93

Proper Fòrum de Debat Social

Et convidem a la propera sessió del Fòrum de Debat Social que es celebrarà el dilluns 16 de març de 18h a 20h a la sala Pompeu Fabra de la segona planta de l’Ateneu Barcelonès, conjuntament amb el Col.legi Oficial de Treball Social de Catalunya.

El tema que tractarem en aquesta sessió serà “Infància: els drets de l’infant”. Les ponents seran: Núria Carrera, degana del Col.legi de Treballadors Socials, José Fernàndez, professora de la Universitat de Barcelona i Lourdes Gaitan, autora del llibre “De menores a protagonistas”.

Presenta i coordina: Rosa Domènech.


El Fòrum de Debat Social té com a objectiu l’anàlisi dels grans paràmetres de l’Estat del Benestar, de les polítiques socials i la necessària actualització i impuls.

dilluns, 9 de febrer de 2015

Article de Josep Manuel Barbero a El Punt Avui (1 de febrer de 2015)

AMB L'ALMOINA FEM UN BÉ AL RECEPTOR
O EL DETERIOREM?

Catalunya: drets socials i llibertats

A Catalunya, quan veiem l'èxit de les donacions davant catàstrofes o en recol·lectes diem que som un país solidari. També afirmem que disposem d'una trama nombrosa d'associacions que contribueix a generar una societat cohesiva i amb capacitat de resposta. D'altra banda, des dels inicis de l'anomenada crisi es dóna també una profusió de fórmules de beneficència que se'ns presenten com a exemple d'aquestes virtuts.
A mi, aquest vincle entre societat solidària i activitats de beneficència no em quadra. Sóc professor d'una facultat en què, juntament amb altres carreres, formem futurs treballadors socials i em desanima veure caixes de recollida d'aliments al vestíbul d'entrada o de taps de plàstic al bar o quan m'arriben peticions de micromecenatge d'oenagés a punt de la fallida, etc. Aquest tipus de resposta a les necessitats bàsiques em provoca contrarietat i detecto que també és font de dubte per a altres persones. Ens preguntem si és solució apropiada recórrer a la filantropia individual, si uns recaptes d'aliments que inicialment van tenir la virtut de mostrar que els ciutadans eren més sensibles que les administracions que diuen representar-los s'han de convertir en la resposta permanent. La contrarietat que sentim davant les respostes de beneficència s'assembla a la que provoca la mateixa almoina individual: amb l'almoina fem un bé al receptor i el seu entorn o el deteriorem? Quan no donem almoina deteriorem la nostra sensibilitat o el nostre humanitarisme?
Part de la resposta a alguna d'aquestes preguntes la trobem en Manfred Max-Neef (Desarrollo a escala humana, 1998). Per aquest autor, allò important són les formes que anem determinant per donar resposta a les necessitats. Per a ell, les necessitats humanes més importants són comunes, permanents i delimitables. El veritable problema que tenim entre mans és establir la qualitat i quantitat de les respostes o recursos socials per fer-hi front, així com les possibilitats d'accedir-hi. Depenent d'aquestes característiques, hi hauria algunes d'aquestes respostes que solament aparenten resoldre necessitats i d'altres que, fins i tot, poden resultar negatives. L'almoina, per exemple, aparenta satisfer la subsistència, però en paral·lel pot ser destructiva de la consideració social, la confiança en un mateix, l'autoestima, etc. En un extrem ben diferent, les organitzacions comunitàries democràtiques (veïnals, d'afectats, etc.) són considerats recursos sinèrgics, perquè proporcionen elements de solució a diverses necessitats alhora –proporcionen la influència necessària per trobar resposta social i política, satisfan la necessitat de participació, aporten protecció, afecte, recreació, identitat, llibertat, capital social que ajuda en la plena inserció, etc.–. Sensibles a aquesta argumentació, els professionals dels serveis socials podrien contribuir bastant a canviar les coses. Aliant-se amb les poblacions que quotidianament atenen, poden generar o vindicar noves solucions davant les situacions col·lectives de necessitat; anar més enllà de la gestió de l'accés als recursos i prestacions instituïts.
Una ALTRA part de la resposta crec que la trobem en l'exigència inequívoca de resolucions de caràcter públic en forma de drets socials: en front de la caritat i la beneficència, que serien les respostes del passat, hi ha d'haver una resposta pública, obligatòria, coneguda, segura, que doni cobertura a les necessitats bàsiques. En aquest moment, però, el protagonisme simbòlic de l'acció benèfica assenyalaria que permetem que l'administració pública s'escapi de responsabilitats i dipositi la resolució en la filantropia de la gent. És com si les administracions públiques, titulars de la major part dels serveis i cobertures socials, no volguessin que se les identifiqui amb les respostes a la pobresa.
L'administració pública no pot desistir de l'obligació d'assistir, que és el que constitueix els drets socials. En la II República, Catalunya va ser capdavantera de l'assistència social. Amb la derrota de les classes populars, el franquisme va rehabilitar la caritat i la beneficència. La Catalunya de després del 1978 va ser pionera en el disseny i desplegament dels serveis socials que avui coneixem. Molts dels que participem del procés que viu el nostre país pensem que la Catalunya independent serà un país més just i, per tant, més lliure (binomi indissociable). El programa social de la Catalunya independent l'estem definint ara mateix i, en la meva opinió, no són les respostes pròpies de l'estat social i de llibertats ampliades que volem.

dijous, 5 de febrer de 2015

Un debat: Beneficència o Benestar Social?

La crisi econòmica que patim des de fa anys i la restricció que imposen les estructures polítiques de l’Estat espanyol a Catalunya han motivat que sorgeixen nombroses iniciatives que manifesten la solidaritat amb els més necessitats. La gent, molta gent, col.labora amb aquestes iniciatives des de la més sincera disposició d’ajudar als altres. Quan és l’hora d’aportar aliments o de fer determinats serveis els voluntaris mai no manquen, són una mostra de la vitalitat i sensibilitat de la nostra societat.

Però aquesta disponibilitat de la població a l’ajut dels que més ho necessiten no pot fer-nos oblidar que els paràmetres de justícia en una societat són en primer lloc responsabilitat de les institucions polítiques i les lleis que s’aproven.

En els darrers anys es percep una retirada de l’impuls que aquestes haurien de fer i un creixent protagonisme d’entitats i moviments. Segurament, és el resultat d’una progressiva marginació del model de Benestar Social que ha caracteritzat Europa en els darrers setanta anys i al que nosaltres ens incorporarem fa quaranta anys que sembla que es pretengui substituir per la simple oferta de serveis que depenen de les possibilitats econòmiques de cadascú.

Heus ací, doncs, que apart d’ajudar en tot el que puguem a les iniciatives que avui lluiten per respondre a les necessitats d’avui, cal no oblidar que les lleis i els pressupostos públics tenen la màxima responsabilitat de respondre a aquestes necessitats.

Amb la més bona voluntat del món podem anar retrocedint en els models de redistribució de la riquesa que el Benestar Social representa a Europa per anar a retrobar-nos amb pràctiques antigues de beneficència.
Una societat està organitzada de forma més justa per a tothom quan les necessitats de la majoria són la prioritat a l’hora de prendre decisions. Entretant, a Catalunya hi ha un marge molt estret per a les nostres institucions polítiques per a satisfer les necessitats socials, però aquestes circumstàncies actuals no ens han de fer oblidar que les nostres aspiracions col.lectives que en l’actualitat manifestem tenen com a primer objectiu precisament recuperar i fer efectiva la filosofia del Benestar Social per a tothom.


Joaquim Ferrer

dimarts, 27 de gener de 2015

Jornada al Palau Macaya sobre Immigració

Dimecres 14 de gener de 2015

Programa:
9 a 9.15h. Recepció i acreditacions
9.15 a 9.30h. Presentació a càrrec de Rosa Domènec, president d’Impuls a l’Acció Social
9.30 a 11h. Conferència Europa. La inmigración en tiempos turbulentos a càrrec de Joaquin Arango, catedràtic de sociologia a la Universidad Complutense de Madrid i director del Centro de Estudios sobre Migraciones y Ciudadanía.
11 a 11.30h. Pausa
11.30 a 12.40h. Taula A. Globalització i mobilitat migratòria a la Unió Europea amb la participació de Gemma Pinyol, membre del CIDOB i Carles Campuzano, president de la Fundació ACSAR. Relator: Jordi Sabaté.
12.45 a 13.30h. Taula B. Convivència i integració versus tràfic i explotació amb la participació de Miquel Esteve, comissionat d’Immigració i Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona; Montserrat Font, directora la Fundació Apip-Acam i Salvador Busquets, director de Cáritas Diocesana. Relatora: Montserrat Feu
13.45 a 14.30h. Conclusions i cloenda a càrrec de Josep Ricou, president de la Fundació Apip-Acam

Síntesi

Presentació
Aquestes jornades són organitzades per part d’Impuls a l’Acció Social, la Fundació Apip-Acam, la Fundació ACSAR i per Atlàntida, quatre entitats socials que volem aprofundir i debatre en el contingut de les migracions, de les problemàtiques i situacions que se’n deriven però també sobre les actuacions a realitzar. Ens preocupen les polítiques migratòries, les migracions a la mediterrània, la pèrdua de drets i deures de les persones migrades, els centres d’estrangeria... Volem aprofundir amb totes i tots vosaltres qüestions concretes i d’altres més àmplies per mirar de resoldre aquestes preocupacions que tenim.

Creiem doncs que aquesta és una qüestió en la que necessitem formar-nos, informar-nos i discutir contínuament. Cal per la importància de la qüestió. Cal perquè hem d’aclarir i treballar entre tots nosaltres el tema. I ho farem avui a través de tres ponències i amb tertulians que ens permetran desgranar el contingut.

Per acabar, agrair a la Fundació La Caixa per acollir el nostre debat social al seu espai del Palau Macaya.

Europa. La immigració en temps turbulents
En l’actual situació de crisi que viu Europa, ens podem plantejar si han augmentat els problemes migratoris i la gravetat d’aquests. Europa viu aquests temps tensos i difícils, i quasi tots els països s’han vist afectats, a diferents nivells, pels problemes econòmics. És així com els immigrants també han sigut castigats i a la pràctica, com a un dels col·lectius més afectats per la situació actual.

Hi ha però condicionants i situacions previs a la crisi i que possiblement perduraran un cop superada aquesta. Veiem elements en comú entre els països que més han patit la crisi i el tracte a la immigració però també en veiem d’altres que els distancien. Un exemple són Espanya, Portugal i Irlanda. Tres països molt afectats però que en canvi no han augmentat els problemes de xenofòbia greu, en comparació amb Grècia. Hi ha per tant, altres factors que poden fer agreujar els conflictes amb la població migrada, més enllà de la crisi econòmica.

En les polítiques públiques sovint s’ha posat damunt la taula el debat de migració qualificada i escollida versus la migració de baixa qualificació, refugiats... i no escollida. Aquest és el paradigma en el que s’orienten la majoria de polítiques europees i aquest debat apareix abans de la crisi. Aquestes polítiques han contribuït als dèficits d’integració generant problemes estructurals com els que coneixem avui dia. I davant de tot això, la UE no ha trobat resposta entre la necessitat de població immigrant i els problemes migratoris. 
 
Cal destacar també que la relació d’Europa amb la immigració és més complexa que la que tenen d’altres zones del món. Això es deu a que Europa necessita immigrants per motius sociodemogràfics (vellesa, cura, manca de mà d’obra en determinats sectors...), també perquè hi ha fortes reticències en la permanència a la nació d’aquestes persones, per la situació geogràfica i per temes de drets interns garantits. També per raons més històriques, que tenen a veure amb la antiguitat dels nostres estats, etc. Aquesta combinació genera l’efecte de “la immigració no volguda”.

La immigració és sens dubte, un tema central i que afecta a la societat sencera. És un fet real i que centra les nostres societats de forma molt intensa (a favor i en contra), que centra la política dels nostres Estats, partits... dia a dia. A 15 països de la Unió Europea hi ha partits xenòfobs destacats, amb suport social i inflamant la convivència i el debat. Aquesta situació és creixent i condiciona l’opinió de la població cap a les persones procedents d’altres països.

Globalització i mobilitat migratòria a la Unió Europea
Gemma Pinyol
Quan parlem d’immigració dins el marc de les polítiques de la Unió Europea hem de començar dient que la Unió va començar a construir una política comuna fa 16 anys i que a dia d’avui encara no hem trobat la via, l’encaix. És quan la UE decideix que els seus ciutadans poden circular lliurament pel seu territori quan es comencen a plantejar qui no poden circular-hi i la política d’asil. Aquí apareixen les polítiques d’immigració.

En aquest àmbit podríem dir que hi ha diferents tensions. Hi ha tensió entre la UE i els estats membres. S’ha de dir que entre el que fan els Estats i les decisions de la Unió hi ha un marge molt elevat. Hi ha unes directives marc però després cada Estat, gràcies a l’entramat complex de la UE, fa el que vol. Les exigències de la Unió pel què aquests temes és de mínims, la resta ho fixen els Estats i aquests tampoc volen cedir masses competències a la UE. Dins aquest discurs s’incorpora també la idea de més o menys Europa. Els que demanen menys Europa, sovint són més xenòfobs. Aquí hi ha una tendència de risc en la que caldria reflexionar-hi.

Dilema entre seguretat i llibertat.  Sempre reduïm espais de llibertat (tanquem fronteres) davant els problemes de seguretat que apareixen. És una tensió que existeix i és un debat en el que hi tenim molt a perdre si no s’enfoca bé. Aquesta tensió hi és al discurs públic actual i més després dels fets a París.

Quan l’Estat pensa en immigració parla de fronteres i el món local parla de gestió de veïns, de convivència, d’una resposta directa a la població. Els grans debats sempre han anat entorn les fronteres, la seguretat i no envers aquesta gestió directa cap a la població i la cohesió social. Els recursos econòmics també han seguit aquesta tendència, aquesta prioritat estatal i no local. Aquí també hi ha tensió.

S’hi afegeix la tensió que hi fa el món empresarial, que també s’implica dins el discurs de la immigració i el control, nivell d’accés, mobilitat de persones... les possibilitats que el talent arribi d’altres països per millorar les empreses.

Totes aquestes tensions són les que s’haurien d’anar resolent a través de les polítiques d’immigració i no refugiar dins aquestes, conflictes o situacions que no tenen a veure de forma directe amb la immigració i que sovint es confonen.

Carles Campuzano
Cal posar èmfasi en tres qüestions:

1. La distància entre el dins i el fora en el temps de la globalització: Tenim una major distància entre el que passa fora i dins la UE. Les hem escurçat i per tant les crisis d’altres països tenen repercussions directes en la nostra societat. Les transformacions polítiques també arriben. Continuem donant respostes des de la lògica de l’Estat-Nació i això ens limita.

2. La identitat a Europa, i a Catalunya, continua sent central: Els Estats-Nació continuen creant identitats? Compartir identitats fa possible la participació política? Les comunitats separades fan impossible un marc comú? Les identitats múltiples hi són en la nostra mirada? Totes aquestes qüestions ens han de servir per construir els relats sobre diversitat i no tant d’immigració.

3. L’Estat del Benestar ha fallat i per això s’entén alguns dels problemes que tenim: Juntament amb la discussió de com es gestiona la realitat i l’entesa de la diversitat, hem de fer esment a aquest fracàs de l’Estat del Benestar, a la promesa d’aquest Estat. Si els fills de la diversitat no tenen capacitat de tenir èxit, s’entenen molts dels reptes actuals en la gestió de la immigració. Hem de recuperar el contracte social on es reculli la mobilitat social. Aquest és un tema important de la discussió.

Convivència i integració versus tràfic i explotació
Montse Font
A inicis dels anys 80 comença l’arribada d’immigració de població i no existien grans polítiques i les actuacions més importants eren impulsades per part d’entitats. Sobre els anys 90 es van anar complicant les actuacions i sorgeixen més polítiques i plans d’acollida.  Hem anat desenvolupant una societat més complexa i més multicultural.

Cal avançar en el concepte de tolerància com a respecte de la diferència per conviure. Cal construir noves fórmules de convivència. Temem la fractura social, creiem que el risc hi és.

El tràfic de persones és un problema molt desconegut, costa molt d’arribar-hi. Bàsicament són dones i moltes d’elles víctimes d’explotació sexual, són difícils de detectar. Per nosaltres la prostitució va molt lligada amb la pobresa i la immigració. D’explotació n’hi ha molts tipus i la sexual és la més àmplia, la més organitzada i liderada per una indústria criminal. És un fenomen que vulnera totalment els drets humans; és l’esclavitud dels nostres temps.

Hem de fer un canvi social contundent (repudiant i penalitzant clarament l’explotació sexual, clients i propietaris), la igualtat ha de ser practicada també en aquests casos; i els serveis socials no poden estar d’esquena a aquesta realitat.

Salvador Busquets
La convivència és la que permet la integració i la cohesió social, és de màxima importància per a la salut de les persones i la relació envers els altres. La integració és constant i és el que permet configurar una nova societat formada per dues parts. Aquí rau l’aspecte que potser costa, el d’incorporar nous elements a la nostra societat. Cal eliminar l’explotació per una bona integració.

Hi ha moltes problemàtiques entorn la immigració però les persones indocumentades són les que tenen més dificultats per accedir a recursos. 

El marc jurídic és el que facilita la capacitat d’integració o la d’exclusió, i això ho veiem al nostre dia a dia com a entitat. El cas dels empadronaments, el contracte de treball i el certificat d’idoneïtat de l’habitatge són exemples clars que ens trobem i que són claus per integrar o excloure a les persones immigrants, perquè són aquells elements que legalment els hi donen garanties. En funció de l’ús que es faci del marc jurídic (que representa que és neutre) es facilita o es dificulta la integració de les persones immigrades i es facilita o dificulta l’explotació.

Ens juguem la convivència en la inserció del mercat laboral dels immigrants de segona generació. Hem de treballar els aspectes de violència associada a determinats col·lectius i barris. La desigualtat ha crescut molt i cal crear noves possibilitats, nous projectes per aquests col·lectius per evitar violència. Objectivament hi ha condicions per tenir violència.

Hem de treballar quotidianament tota relació humana per prevenir prejudicis i rumors. Els coneixements vivencials són els que ens ajudaran a la convivència. Hem de garantir l’accés als drets per part de tothom.

Miquel Esteve
La immigració és el procés pel qual una persona arriba d’un altre país i per tant necessitem polítiques d’acollida. Les polítiques de diversitat són entorn la convivència de la ciutadania. No totes aquestes persones són vulnerables, sí que són diverses i sí que hi ha molts immigrants que són vulnerables i que necessiten polítiques socials. Necessiten atenció social per poder-se desenvolupar com a persones amb tots els drets.

Les persones amb situació administrativa irregulars són les persones més vulnerables, les que queden abandonades dels suports existents. Cal reclamar que aquestes persones tinguin possibilitat de treballar com a solució doncs es podrien resoldre molts problemes dels actuals. Cal protegir els més vulnerables del grup de vulnerables.

Conclusions i cloenda

S’agraeixen les exposicions per part de tots els ponents de las sessió i es convida als assistents a continuar parlant, en properes jornades, sobre aspectes que no s’han pogut treballar i aprofundir.