dimarts, 16 de desembre del 2014

Què ens queda de l’Estat del Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?

Dilluns 15 de desembre de 2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL


Què ens queda de l’Estat del Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?
Ponents: Carles Campuzano i Esperança Esteve, diputats al Congrés.

Modera: Cristina Rimbau, professora de la Universitat de Barcelona.
Coordina: Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social

Assisteixen 30 persones.

Presentació
L’objectiu del Fòrum d’avui és el de tornar a repensar l’Estat del Benestar i pensar també amb aquest futur més immediat i a llarg termini del nostre model. Volem analitzar-lo amb tots vosaltres, des del que està passant a Catalunya com arreu de l’Estat espanyol.

Els dos ponents d’avui han tingut i tenen una implicació social molt destacada, també com a representants polítics i com a professionals. Ambdós són bons col·legues, bons amics i que des de posicions diferents poden treballar molts aspectes en comú. Avui volem que, des de l’amistat que es tenen, veure les controvèrsies que hi ha entre ells.

L’Esperança Esteve té una trajectòria llarga dins l’àmbit social. És diputada al Congrés espanyol i des d’aquesta responsabilitat assumeix temes de polítiques socials i migracions. Ponent de les principals lleis dels últims anys, també ha estat professora de Treball Social així com responsable de Serveis Socials de diferents administracions i entitats. Una trajectòria professional molt àmplia que li dóna una gran prespectiva.

En Carles Campuzano igual que l’Esperança, té un llarg currículum. És una persona amb una gran trajectòria professional i personal. Va començar de molt jove a treballar i a militar políticament. Va ser regidor de Vilanova per CiU i ha estat diputat al Parlament de Catalunya. Actualment ho és al Congrés de Diputats. És una persona d’opinió i que l’expressa sovint als mitjans de comunicació.

Intervenció de Carles Campuzano
L’Esperança i jo compartim una idea molt senzilla: que l’Estat del Benestar és una història d’èxit, de justícia, que ha garantit mobilitat social, drets socials i més qualitat de vida. El compromís amb l’Estat del Benestar el tenim i aquest és el nostre principal punt de coincidència.

En l’explicació del perquè la crisi no ha tingut més conseqüències socials de les que ha tingut, que en són moltes, hi té molt a veure dos programes de l’Estat: la protecció d’atur i el sistema de pensions (despesa ha anat agumentant). Aquests dos programes estatals han permès continuar funcionant força. Aquests dos sistemes han fet funcionar la societat, més enllà del treball d’altres entitats, de les pròpies famílies, etc. El sistema públic de pencions s’ha de posar en valor perquè és fonamental i perquè cal continuar-lo defensar.

Sí que vull fer la crítica dels dos retrocessos que s’han fet: reformes envers la jubilació anticipada i la no revaloralització de les pensions segons l’IPC (que a la pràctica comporta que les pensions quasi no creixin i la pèrdua del poder adquisitiu).

El sistema ha jugat el seu paper durant la crisi però hi ha aspectes que han patit el seu detreniment.

El nombre de persones sense feina amb ingressos ha disminuït: molta gent ha esgotat les prestacions... Són molts els factors que hi juguen. Un altre factor molt important són les polítiques d’ocupació, el reciclatge professional... aquestes polítiques a nivell estatal són les que han patit la retallada més important.

Hi ha hagut també un canvi, que globalment ha estat molt teòric però que portarà conseqüències pràctiques: l’accés a la protecció de la salut estava basada en tenir la nacionalitat espanyola. Ara en canvi, estem en un sistema que diu que si estàs dins la seguretat social tens dret a la protecció del sistema de sanitat. La Generalitat s’ha confrontat amb el Govern espanyol.  Aixiò també és un retrocès.

Com s’han repartit els objectius de dèficit públic entre el 2010-14? La Generalitat ha hagut de reduir un 23% del conjunt del seu pressupost i tot així no ha aconseguit. Aquesta reducció es concentra en sanitat, educació, serveis socials, vivenda i transport. Això ho provoca el govern. I els ajuntaments s’han fet en aquestes competències.

Al carregar la responsabilitat a les autonomies per part de l’Estat, s’ha anat desgastant l’Estat del Benestar. La conseqüència de tot plegat és que l’Estat està en el marc on més s’ha incrementat les desigualtat durant la crisi. S’ha repartit de forma poc equitativa.

L’Estat té dos problemes anteriors a la crisi i que aquesta ha accentuat:
-       està poc orientat a la distribució
-       orienta els majors de 65 anys i no ajuda a les famílies joves amb fills.

No podem perdre de vista que arrosseguem problemes d’abans de l’esclat de la crisi i que s’han agreujat arran d’aquesta.

Intervenció d’Esperança Esteve
Amb en Carles ens escoltem, ens reconeixem, discutin i intentem salvar allò que ens uneix i ens permet tirar endavant. Comparteixo bona part de la intervenció d’en Carles, però hi ha alguna qüestió que vull interpel·lar.

S’han d’introduir canvis i aquests són necessaris. Això ens obliga a tenir un sentit crític i a valorar l’impacte, com afectaran les coses que estan passant. Quin és el llegat que podem deixar?

Quan mirem les dades, veiem que del 27% de persones que estan a l’atur, el 58% són gent de classes mitjana, classe mitjana baixa. Aquestes persones tenen família, estan construint una realitat quotidiana. La seva situació està afectant a les seves famílies.

El PP no està fent retallades, està fent un canvi de model substancial. No és casual. Com tampoc ho és que molts joves a l’atur, immigrants... estiguin sense aixopluc sanitari. Això portarà conseqüències a nivell de salut?

Hi ha un canvi de comportament social que menysté la prevenció, la salut entesa com un bé comú. CiU no va votar aquest decret de reforma. Això ho vam celebrar conjuntament. Però hi ha un altre canvi, la reforma laboral, que també genera alts nivells de precarietat que no es coneixien a Europa, elimina la negociació col·lectiva. Això no és una certa flexibilització del mercat de treball, això ha provocat una baixada de salaris i una destrucció d’ofertes de treball. Una punyelada a l’ocupació estable i un retall de drets i garanties dels treballadors.

Aquest element el veig com una altra amenaça. Cal transformar-lo perquè és una amenaça pel present i també pel futur.

Els serveis socials era l’altre coixí del benestar. El de les ajudes. Tot això que estava en ple desenvolupament i a punt de consolidació ha baixat un 74%, a nivell simbòlic. I el mateix o superior pel què fa a polítiques d’immigració. I això és una responsabilitat que hem de tenir sobre la taula.

A Catalunya he defensat bona part de les polítiques que el Govern ha tirat endavant, perquè creia que eren bones. No es pot dissociar l’agenda nacional i l’agenda social. Dit això, sí que em preocupa:
- la primera mesura del Govern de la Generalitat després de guanyar les eleccions: els més fràgils, els de la renda mínima d’inserció, dir que estan fent frau. Es retira aquest suport de forma inicial havent-hi tants i tant problemes més grans. Anem a tocar els més febles.
- segueixo creient amb la responsabillitat pública, hem passat de garantir uns mínims. La priorització s’ha fet malament, s’ha d’haver mantingut primer aquells aspectes bàsics i no pas les retallades que s’han fet. Això és de responsabiltat. S’ha donat la responsabilitat a les entitats socials i la responsabilitat la té el Govern, les entitats complementen. Això s’ha de garantir.

Es bo fer autocrítica. En l’etapa del govern ZP, el gran problema va ser no enfrontar-se en un model econòmic i productiu que venia de l’etapa Aznar. De manera que el que es va fer va ser deixar aquesta dinàmica i es va apostar per generar nous drets ciutadans i expendir els aspectes socials.

Ens hem de tornar més honestos, a nivell privat i a nivell d’administració pública. I hem de ser més agossarats. Hem d’avançar cap al lloguer social en el camp de les desnonaments.

Tenim un bon disseny de serveis socials i ens ha servit per avançar molt. Tenim instruments que ens permeten treballar. La Llei del govern tripartit no s’ha pogut dur a terme i estem duent a terme models assistencials no definits.

-       La pressió fiscal: 8 punts per sota la mitjana europea i amb un 20% de diner ocult. Cal ser agosserats amb el tema impositiu, desregularitzant certs sectors perquè el sector privat pugui expandir-se i actuar contra la corrupció.
-       Despesa pública social no financera, cal augmentar-la a nivell espanyol. Cal millorar les polítiques públiques com per exemple la de la dependència. Ens hem d’envoltar cap al 50%.

Preguntes del públic assistent:

- Com es financia l’Estat del Benestar? Es pot fer crèixer més? Com es pot fer viable? Amb impostos o deute?
Pel conjunt de la riquesa que creem podríem tenir un Estat del Benestar millor. Sí. Les diferents reformes que s’han fet PSOE i PP, no ho permeten veure. Crec amb l’impost de successions.

Els temes d’exclusió social, tindria sentit que la renda garantida estigués procurada per l’estat i gestionat per les CCAA. A dia d’avui.

Tota la crisi ve marcada per la forma que la UE ha orientat la situació. Això si observem més les dades al detall es veu clarament. Ha tingut conseqüències horroroses pels països del sud d’Europa. La capacitat de pagar el deute és el que hipoteca el present i el futur i un greu problema.

- L’ocupació. No se sap on s’anirà davant el nou paradigme que no entenem. Ignorem aquest nou paradigme generat per les noves tecnologies. Per on sortirem?
Ocupació, atur, mercat de treball... És un problema que arrosseguem en els darrers 35 anys. Té molt a veure amb les institucions que regulen el mercat de treball i amb el model productiu. La gran desregularització el 85, la va fer el PSOE i l’arrosseguem des de llavors. Durant tots aquests any tenim la mitja més alta d’atur que Europa, fet que dificulta el finançament de l’Estat de Benestar.

Més d’un 60% de la població de Barcelona només té educació primària, això canviarà en breu. Haurem de ser capaços d’ajusatar-ho i tenir en conte el cost de contractació per part de l’empresari. Això haurem de treballar-hi.

- Com conjuguem les polítiques actives d’ocupació amb les taxes d’atur tan elevades? Com prevenim l’exclusió social? Els estats quasi no poden fer res...
Generar ocupació per part dels Estats és complicat però hi ha un paper fonamental a través de la inverstigació. L’Estat s’ha d’ocupat d’aquelles coses a llarg termini d’inversió, allò que les empreses no poden fer, no poden invertir a llarg termini. Això ho ha de fer l’estat. Tot això sabent que aquests problemes tindran més èxit en el moment en que l’economia sigui capaç de crear ocupació.

Propostes prioritàries:
-       Cal una societat més participativa, que delegui menys. Hem de créixer creant, participant... I hem de començar en l’àmbit local. Hem de comprometre’ns de baix a dalt. Així es genera riquesa.
-       Hem de transformar. Hem de pensar perquè estan servint les coses que fem i els efectes que tenen. Hem de repensar les polítiques públiques en termes d’impacte, de modificació de la situació. S’ha de fer de baix a dalt i de dalt a baix.
-       Hem d’avançar en el concepte de fraternitat.
-       L’Estat del Benestar ha de ser menys reparador dels mals i ha de fer prevenció, invertint en el llarg termini: suport a la infància, famílies, formació al llarg de la vida inversió en les persones i lluita contra la pobresa infantil.