dimecres, 12 de març del 2014

Per què el catalanisme ha canviat l’objectiu?

Dilluns 16 de desembre de 2013, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Per què el catalanisme ha canviat l’objectiu?
Ponent: Joaquim Ferrer, historiador
Modera: Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés


Coordinadora: Rosa Domènech

Assisteixen 30 persones.

Presentació
En Quim Ferrer és un referent per molta gent d’aquest país i per militants de Convergència i Unió. Ell avui però ens participa al Fòrum Social de Debat des de l’òptica d’historiador. Volem entendre la situació actual i comprendre el moviment de la nostra societat i cap a on anirem. Amb la seva mirada d’historiador i amb el seu compromís catalanista, podrem analitzar degudament el per què el catalanisme ha canviat l’objectiu.

Intervenció de Joaquim Ferrer
L’independentisme ha canviat d’objectiu per necessitat. Hem hagut d’analitzar el per què succeeixen determinats fets, intentar entendre les raons de fons... Ens trobem en un moment en què el país ha iniciat una nova etapa i per tant també cal actualitzar les actituds.

Comencem parlant del 1714, l’origen d’una llarguíssima etapa de dependència de Catalunya amb el nou Estat espanyol que es crea en aquells moments. Barcelona i el conjunt del país va quedar marcat per aquesta etapa. Tot i així no es va resignar, el país va voler continuar mantenint la seva identitat i institucions, i tenim diferents exemples que així ho demostren com són els casos de la reclamació de les antigues institucions i lleis al rei Carles III al 1760, la revolució de Barcelona al 1789 o amb la Guerra del Francès l’any 1808, que es manifesta la voluntat de mantenir la identitat catalana.
 
La història diu que la sensibilitat i el moviment catalanista apareix l’any 1833, coincidint la publicació d’Aribau, ”Oda a la Pàtria”. Aquest mateix any moment neix un moviment que també permet recuperar l’interès per les lletres catalanes i la història pròpia. L’aparició del catalanisme a l’inici és bàsicament de caràcter cultural, després va avançant i va prenent forma en d’altres direccions. Cal destacar també una cita molt important pel catalanisme i és el 1958, considerat el primer moment de glòria del catalanisme, amb el restabliment dels Jocs Florals.

A mesura que va anar passant el segle XIX, el catalanisme va anar agafant altres sensibilitats i molta més complexitat. El 1880 va haver-hi el primer Congrés Catalanista, on es va debatre sobre la reivindicació de l’autonomia, una preocupació per problemes molt concrets. El segon Congrés, a 1883, tres anys després, és en el qual es considera que va condemnar el sucursalisme polític. Després de grans debats es va decidir que els partits polítics catalans havien de tenir el lideratge polític a Catalunya. Més endavant, el 1892, la Unió Catalanista va convocar a Manresa totes les entitats que tenien sensibilitat catalanista per a treballar i restablir la pàtria catalana. La idea de l’autonomia política existeix des de l’inici de l’aparició del catalanisme. Els acords de l’Assemblea de les bases de Manresa, són una fita història rellevant.

El 1918 es va crear la Mancomunitat de Catalunya, institució important en la història del nostre país. Aquest govern és molt ben recordat com a govern eficient i perquè va preparar un projecte d’autonomia junt amb els Ajuntaments. El 1924 queda totalment aturat aquest projecte amb la dictadura del general Primo de Rivera.

Amb el canvi de règim, el 1931, el president Macià creà una comissió perquè elaborar un Estatut, que serà anomenat l’Estatut de Núria. Aquest document parteix de la base que Catalunya vol fer ús de la sobirania del poble i que renuncia a determinades competències en favor de l’Estat. Aquest Estatut d’autonomia amb una orientació federal, recollia un seguit d’articles que després, el Govern Espanyol va modificar. Acaba sent un Estatut d’autonomia per una regió.

Del 1936-39, a part de la Guerra Civil, hi ha molts fenòmens: assassinats, desgovern de Catalunya, laminació del govern de la república de les competències que recollia l’Estatut. S’acaba la Guerra i la Generalitat no ha estat suprimida però sí congelada. L’octubre de 1938 és recordat perquè les tropes del general Franco entren a Catalunya, i congelen l’Estatut.

Del 1939-1975 podríem dir que es manté la reivindicació de l’Estatut del 1932. No pas perquè fos l’ideal de res sinó perquè havia estat una realitat operativa, efectiva. Aquesta reivindicació es cristal·litza, sobretot en els últims anys, amb l’Assemblea de Catalunya.

El 1979 s’aconsegueix un Estatut d’autonomia nou i la possibilitat de provar l’experiència de què és un Estat de les autonomies en el marc de l’Estat espanyol. Aquesta ha estat l’experiència d’autonomia més important de Catalunya. S’ha intentat que l’Estat tingui sensibilitat autonòmica, que hi hagi un respecte envers les competències, una transformació...

El 1985 en Ramon Trias Fargas va publicar un llibre que hi denunciava que el sistema utilitzat per l’Estat espanyol acabaria ofegant les finances de la Generalitat. I el 2006, amb un nou Estatut, es proposa una nova etapa de l’autonomia. S’acaba amb una sentència del Tribunal Constitucional que llima les expectatives.

En tots aquests anys, s’ha pogut analitzar quins han estat els resultats. L’Estat espanyol (de qualsevol color), ha demostrat que no té la mentalitat per fer un Estat com el què demanem. Des d’Espanya sempre s’ha intentat eliminar, liquidar... el procés que fes que  l’Estat de les autonomies anés a millor.

Tot i així, podem destacar experiències molt importants des de 1979 fins a l’aprovació de l’últim estatut, algunes d’elles més que destacables:
-    La convicció de que és impossible mantenir o eixamplar l’autonomia. Es topa amb l’Estat.
-    L’ofec econòmic de les estructures econòmiques.
-    Mentalitat uniformista i rebuig a la diferència.

Amb tots aquests arguments, el catalanisme que havia estat autonomisme des dels seus orígens a deixat de ser-ho doncs queda evidenciat que és impossible o que acabaria significant un greu prejudici per Catalunya. El catalanisme ha triat un altre objectiu que passa per l’Estat propi. Tot i ser el catalanisme els que vam aportar el concepte de l’autonomisme a l’Estat espanyol, són els que l’hem abandonat.

Preguntes del públic assistent:

- No estic d’acord en que l’objectiu de sempre del catalanisme fos l’autonomia. Crec que era l’Estat federal...
És veritat que a Catalunya es parla d’Estat Federal, l’exemple és la Primera República. De fet en aquella època es parla d’Estats, en plural. Els federals parlaven d’Estats però quan el catalanisme va començar a interessar-se per la política va començar a parlar d’autonomia, aquesta era la doctrina principal del catalanisme.

-  Què va suposar el paper del federalisme en la història i què suposa ara?
La Primera República espanyola va ser un invent català, ens ho creiem i així va acabar. En aquesta primera experiència no va haver-hi correspondència, tots els presidents van ser catalans perquè el projecte a allà no tenia arrelament. El federalisme és un ideari internacional, però aquests trenta anys han servit per veure que en el cas espanyol no hi ha amb qui federar-se. És una via acabada.

- És important que les reivindicacions sorgeixin de la base, de la gent de baix...
La primera etapa de catalanisme també va sorgir d’entitats de barri i de comarca. La gent que participa a Manresa, són els de baix. El catalanisme sempre s’ha generat de la gent. Ara, hem vist també grans espectacles públics de la tradició catalanista a través de la Via, la manifestació de l’11 de setembre... Que la població s’impliqui no és novetat. Hem de mantenir la serenitat i anar fent un pas darrera l’altra.

- La immigració dels 40-60 amb la dels anys 2000 té una diferència important i que s’ha de distingir. Ara hi ha resistències a la integració, aquesta no és tan factible.
És molt important que tinguem una actitud acollidora de forma constant. Tots hem de formar part d’aquest vaixell que es diu Catalunya, malgrat les desigualtats.

- L’objectiu dels polítics catalans ha estat sempre el de ser un objecte polític i per tant, un Estat. La nostra posició no és la mateixa que la dels anglesos. Ells sempre han reconegut la nacionalitat escocesa dins el Regne Unit.
Nosaltres tenim la història que tenim i no la podem canviar per la del Regne Unit. L’Estat espanyol, a 1714, va trencar la tradició hispànica copiant el model francès i va imposar un Estat amb les característiques que el coneixem ara. Tot i així, hem de reconèixer que l’autonomia ens ha donat opció, a través de les seves institucions, a tenir un reconeixement de la nostra identitat, ofegat, però hem tingut un petit reconeixement.

- M’agradaria que parlem també dels errors comesos per nosaltres mateixos, els catalans. També que parlem de les polítiques d’immigració, com s’han de dur a terme?
Les dos preguntes fetes hi ha possibilitat d’eixamplar-les moltíssim. Els errors que es poden destacar són molts. Des de la meva perspectiva i opinió, destacaria sobretot l’excessiu partidisme davant unes necessitats molt de fons, de país, que reclamaven unitat, entre d’altres coses que es podrien dir. Respecte les polítiques d’immigració, la resposta moderna és l’Estat del Benestar, com a eina que intenta resoldre les necessitats de tothom. Fer complir aquest Estat assegura una vida digna a tothom.