Dilluns 21 de desembre de 2011, a les sis de la tarda, a
l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL
El copagament en l’atenció a la dependència
Ponent:
Júlia Montserrat i Codorniu, economista i experta en economia dels Serveis
Socials
Coordinadora:
Rosa Domènech
Moderadora:
Cristina Rimbau
Assisteixen
30 persones.
Presentació del debat a càrrec de
Cristina Rimbau
Júlia Montserrat és una persona
que ha realitzat diferents estudis, diferents investigacions sobre aspectes
socials a nivell econòmic. La seva història personal i professional fa que ens
pugui parlar de l’atenció a la dependència des d’aquest àmbit, l’econòmic.
Intervenció de Júlia Montserrat
La dependència és un tema molt
important. Hi ha diferents noms per parlar del copagament però tots ells es
refereixen a que l’usuari pagui una part de l’atenció que reb.
En els darrers anys hem
augmentat l’esperança de vida, augmentant així les probabilitats de ser
dependents al viure més anys, i augmentant també la probalitat de viure més
anys en dependència. Tothom viu una mitjana de set anys en dependència.
Les dificultats econòmiques
actuals i de l’àmbit de cura (qui ho assumeix) junt amb aquest augment del
nivell de dependència, s’acaba produint un sobrecost. La dependència té un cost
afegit al dia a dia: una tercera persona que s’ocupi del dependent,
medicaments... També podríem afegir-hi un cost emocional.
Hi ha diferents càlculs sobre
el cost econòmic. A línies generals i a tall de resum en destacaríem:
-
Dependència moderada per any: 7000€ de cost per persona
-
Dependència greu per any: 10.721€ de cost per persona
-
Dependència molt greu per any: 22.380€ de cost per
persona
Amb aquestes xifres veiem
clarament l’important cost econòmic de la dependència. A dia d’avui, una
persona gran potser pot arribar a pagar-se aquesta quantitat amb la seva renda,
però no tothom té patrimoni o líquid per pagar-ho. En aquest sentit, la
Comissió Europea dicta, als anys 80, que els governs han de fer protecció
social per a la dependència.
Si es vol procurar un benestar
individual, els governs han de treballar en aquesta línia. Espanya ho va fer.
La Llei de la dependència, aprovada al 2006, contempla aquesta necessitat. Es
tracta d’una llei universal en la que tothom té dret a unes prestacions, sigui
de l’edat que sigui; les persones dependents poden sol·licitar ajudes i les
Comunitats Autònomes són les que han d’atendre les demandes. És una llei que va
lligada als Serveis Socials i no a Sanitat, que planteja la possibilitat
d’establlir un copagament, i marca un marc comú estatal però cada Comunitat
Autònoma estableix diferències.
A nivell de Catalunya, respecte
altres Comunitats, podríem dir que és un model menys recaptatori que d’altres i
així ho fixa la Llei de Serveis Socials de Catalunya. Fixa també que els
serveis essencials no seran pagats per l’usuari. Per calcular la capacitat
econòmica no es compta la plusvalua de les variacions patrimonials ni la
avaluació del patrimoni. Hi ha copagament. Es calcula segons ingressos de la
persona.
Quan parlem d’un sistema de
copagament l’hem d’entendre com a poc progressiu. Les classes baixes i mitjanes
són les que surten més perjudicades doncs paguen una proporció més gran en
comparació a les rendes altes. És un model no ideal.
Aquest sistema és sostenible?
El pressupost actual per dependència és de 70€ per habitant. A través del
copagament el govern recupera una part (dades del 2011). Hi ha un benefici de
creació de llocs de treball i per tant, hi ha més gent pagant uns determinats
impostos. A l’hora, beneficia a molts usuaris, un total de 137.444 persones. Amb
pocs diners es beneficia a molta gent.
El repte actual és mirar
d’assegurar que no hi hagi retallades en aquest àmbit. En aquest sentit la
ponent planteja diferents alternatives, entre elles la de l’assegurança
pública.
Hem de seguir defensant el
model públic de la dependència i la màxima gratuïtat de tots aquests serveis.
Si no és possible, es pot plantejar el copagament sense finalitat recaptatòria
i seguint un model progressiu, que les rendes mitges i baixes no es carreguin
amb el pes.
Preguntes del
públic assistent a l’acte:
- La ponent ha parlar de crear impostos finalistes però això no és
possible.
Es poden trobar fòrmules que sí
que són finalistes com el cèntim sanitari o crear un impost per a la
dependència.
- En tot moment la ponent ha parlat de què es podria fer... Actualment no
hi ha un model de copagament? Quin percentatge dels ciutadans pateixen
situacions de dependència? Com és que hi ha un debat tan viu sobre el copagament
quan ja s’està aplicant?
S’està aplicant i regulant el
copagament en l’àmbit especialitzat. En l’àmbit local no s’està aplicat i aquí
és on recau el debat. El copagament a serveis socials sempre ha existit. El
debat també recau en el percentatge que ha d’assumir la població.
- Què fan els països que ens envolten?
No hi ha unitat, cada país de
la Unió Europea fa coses diferents.
- Hauríem de mirar què en surt dels impostos que paguem, a quines
finalitats van. Sempre parlem de les coses que es paguen en l’àmbit social però
també hi ha d’altres aspectes. La Llei és fràgil perquè neix dels pressupostos
de l’Estat. No té un fons propi.
Quan es va elaborar la Llei es
comptava amb el superàvit com a fórmula de finançament. Els fons específics
(com els de les pensions) permetríen assegurar un finançament per a la
dependència, encara que no sigui total, hi hauria un finançament públic mínim
assegurat.
