Dilluns 18 de novembre de 2013, a les sis de la tarda, a
l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL
De la immigració a la
ciutadania
Ponent: Saïd Kadaouí, psicòleg
i escriptor
Modera:
Rosa Barenys
Coordinadora:
Rosa Domènech
Assisteixen
30 persones.
Presentació
El Fòrum de Debat Social d’aquest mes pretén
abastar un tema molt important i complex, un tema que cal que anem tractant,
parlant i analitzant regularment per tal d’afrontar-lo i analitzar-lo com es
mereix.
Intervenció de Saïd Kadaouí
Els
prejudicis són universals, tothom en té. Hem d’acceptar que tenim prejudicis i
no culpar-nos en excés pel fet de tenir-ne. És important reconèixer-ho i
afrontar-ho per no jutjar només a través del prejudici. Hem de trobar un espai
per reflexionar sobre la realitat que afecta als éssers humans. Freud deia que
hem de saber que el monstre i la capacitat creativa ens habita a tothom, que
som capaços del millor i del pitjor. Sovint, parlant de prejudicis parlem de
l’immigrant, de “l’altre. Aquest ens fa treure el monstre, veiem
incivilització, raresa... Quan això és així, la nostra vida diària pot ser
distorcionada.
Analitzant
la història d’Europa podem dir que aquest és un dels millors experiments que
s’ha fet mai (encara que hi hagin moltes coses per arreglar). La qualitat de
vida és bona, hem de ser conscients del que tenim, no tothom disposa del què
tenim nosaltres.
En el
nostre continent hem tingut tres grans discursos a l’hora d’afrontar “l’altre”.
Tres grans pensaments que han marcat la immigració, el tipus d’acollida... Són
els següents:
1.
Assimilacionisme: És aquella corrent que argumenta que quan “l’altra”
arriba a un nou lloc, s’ha d’acoplar a aquest i oblidar de la resta. Aquesta és
una idea dels anys 80 i que es vivia amb total normalitat. La persona immigrant
havia de fer l’esforç per adaptar-se i no diferenciar-se dels autòctons. Això
també venia molt determinat pel nombre d’immigrants existents al nostre país
que era molt menor que el d’ara i facilitava aquesta assimilació i la voluntat
de no diferenciar-se gaire de la població local.
El fer de migrar a un lloc per quedar-t’hi determina molt
l’actitud i la conducta. La provisionalitat també afecta molt tant a
l’immigrant com al país d’acollida. L’assimilacionisme no acaba de funcionar
doncs una persona no pot deixar de banda allò que és.
2.
Utilitarisme: És
aquell discurs que argumenta que el país d’acollida necessita els immigrants,
els necessita en un determinat moment i per alguna qüestió (habitualment per
fer unes feines concretes). Quan ja no se’ls necessita, se’ls hi diu que
marxin. Aquesta tipologia no té en compte però que la persona és un ésser humà,
amb una vida. Voler traslladar aquest sistema al gruix de la immigració és
frustrant. Pot ser un model interessant en uns moments puntuals o per a col·lectius
determinats però no pot ser el model per gestionar la totalitat de la
immigració doncs tractes a l’individu com a objecte a la disponibilitat dels
autòctons, qui en determinen la vida dels altres segons les seves necessitats.
3.
Inclusiu: Aquest
discurs accepta allò que les persones són, la seva identitat. Es fa càrrec de
la realitat i la intenta aplicar en la societat d’acollida. Es tracta de trobar
un marc confortable per a tothom, amb drets i deures per ambdues parts. A
Catalunya anem prou enfocats en trobar un marc flexible, dins aquest enfoc, que
ens permeti conviure. Aquest model requereix el pacte, un gran esforç.
Val a
dir però que el conflicte de la immigració no sempre és dolent però que tampoc
és evitable. Existeix individualment i a nivell de grup. Es pot reprimir,
dissociar, apartar... però acaba apareixent en un moment o altre i per tant,
cal resoldre’l i cal afrontar-lo.
La
persona de fora s’intenta agafar amb allò segur per això molts immigrants fora
dels seus països d’origen reivindiquen molt més la seva identitat i no accepten
els canvis. Passa amb la religió, s’agafen a això més enllà d’una cosa
espiritual. Passa a ser la manera de donar a conèixer els seus orígens als seus
fills i filles, de no perdre la seva identitat. Això té la complexitat que a
vegades els hi impedeix desenvolupar-se lliurement al país d’acollida. Si no hi
ha una experiència tan radical de canvi, aquests aspectes no sobresurten tant i
és així com per exemple, la població immigrant d’una ciutat que va a viure a una
altra ciutat, no permet visualitzar tan els canvis i les diferencies doncs hi
ha punts en comú.
La
vergonya és un sentiment que juga un paper important en tota persona immigrant.
La sensació de ser “l’altre”, no deixar-ho de ser mai... El racisme pot influenciar
en la teva pròpia identitat. A nivell social han existit diferents respostes.
En molts casos hi ha hagut una forta exclusió i els propis immigrants s’han
identificat amb els propis estereotips.
S’ha
de lluitar molt i racionalment per canviar moltes coses. S’ha de vèncer la
injustícia sense recórrer a allò més primari. Ens hem de capacitar (ciutadania,
Estat...) per saber-ho fer.
Hem
de preveure i intentar avançar-nos als problemes. Hem de lluitar per la
societat que volem sense defugir dels conflictes i els problemes. Hem
d’establir límits però tenint clar que l’altre és una persona amb autonomia.
Dignitat i autonomia són els límits d’una persona. Límits prou flexibles perquè
hi càpiga tothom.
Preguntes del públic assistent:
- No crec que s’hagi avançat gaire amb els plantejaments,
no s’ha evolucionat gaire en el discurs? Molts anys després d’haver-nos fet
determinats posicionaments i les reflexions continuen vigents.
- Els valors que has comentat de la vergonya... tenen
espai en moltes altres problemàtiques socials. Fins quan s’és immigrant i quan
se’n deixa de ser-ho? Fins quan s’és “l’altre”?
Hi ha un tret comú en totes les
intervencions i les contestaré en bloc. El tema de la immigració és complex i
ampli. No és un tema nou, hi ha moltes diversitats i diferents problemàtiques
dins... és un procés o processos que tenen a veure amb els ésser humans. Han
passat, passen i passaran i cada generació l’ha afrontat, l’afronta i
l’afrontarà com podrà. Podríem dir que en els darrers anys no s’ha variat tant
pel què fa al tractament d’aquesta problemàtica.
-
L’acceptació de “l’altre” és complicada. Com hem de resoldre els
múltiples conflictes que existeixen amb els molts diferents immigrants arribats
d’altres països i amb moltes necessitats i interessos diferents? Tot això, tot
mantenint la personalitat del meu país.
- Caldria que acceptem les
diferencies, a través d’equilibris, enlloc d’imposar.
- Feina n’hi ha i molta, a nivell
legal i a nivell social. Gran part d’aquest repte passa per Europa.
El
“nosaltres” l’hem d’engrandir i entendre’l com a divers i gran. Hi ha un
perill: no crear un “altre” on dipositar tots els mals. El conflicte per
naturalesa és irresoluble. Però no és dramàtic. Per conviure han d’haver-hi
conflictes. El que sí que és pot anar perfilant són les voluntats. Trobar una
societat més o menys inclusiva. L’estranger o allò que nosaltres creiem que és
un estranger, fa despertar una rivalitat molt semblant al què li passa a un
germà gran quan li arriba un germà petit a casa. És per aquí per on hem de
treballar per tal que el conflicte no arribi a esdevenir dramàtic.
