dissabte, 29 de març de 2014

Les tasques dels feminismes en un futur

17 de març de 2014 de 18:00 a 20:00h. a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu  Barcelonès
Ponent: Dolors Renau
Presentadora: Rosa Barenys
Assistents: 34 persones
Obre el Fòrum Rosa Barenys per fer un petit recorregut biogràfic pel treball que ha fet Renau en les escoles, en la pedagogia, en el model de benestar social i, especialment en aquest darrers anys, amb les seves reflexions entorn del feminisme i les dones. Destaca, a més de la seva feina com a col·laboradora amb un article mensual al diari El Punt, el seu bagatge com a diputada al Congrés en les primeres legislatures, eurodiputada al Parlament Europeu i presidenta de la Internacional Socialista de les Dones. Barenys comenta que també ha publicat diversos llibres, el darrer amb el títol La voz pública de las mujeres, a partir d’experiències personals, treballs i reflexions sobre les dones.
Pren la paraula Dolors Renau per agrair l’assistència als presents i comença dient que el feminisme  sovint és considerat com un estereotip, emmarcat amb les sufragistes i les reivindicacions que fan les dones, però que no s’hi veu la transcendència i el fons transformador que té, sobretot en moments com aquest en els que cal repensar tantes coses.
Diu Renau que oferirà una sèrie de reflexions per trencar el estereotips i vol parlar de les tasques de que han de fer avui en dia els feminismes .Comenta que durant una època els lectors de l’ideologia marxista coneixien el que s’anomenava “subjecte polític” i que la classe treballadora era considerada el subjecte polític clàssic que feia bellugar la societat en un sentit progressista, fins que alguns pensadors van començar a afirmar que no n’hi havia un sinó molts de subjectes polítics. En aquest sentit els feminismes ha tingut i tenen unes tasques que poden ser considerades pròpies d’un subjecte polític per deixar de ser vistos com una reivindicació sectorial d’un grup de persones i  transformar-se en impulsors de moviments de base i de moviments progressistes. Explica que parla de feminismes perquè hi ha moltes maneres d’entendre el que és el feminisme, de defensar i de fer avançar els drets humans que impliquen el feminisme.
Comenta que històricament ha existit el feminisme de la igualtat i el de la diferència i que ambdues parts  han suscitat baralles i discussions. Explica que les feministes de la igualtat han volgut ser iguals en drets i en possibilitats mentre que les feministes de la diferència posaven l’accent en allò que és específic de les dones amb aportacions que han permès posar en valor els aspectes diferencials  entre homes i dones, com per exemple la capacitat de la cura, la capacitat d’empatia, la flexibilitat, etc.
Renau es pregunta de què parlem quan parlem de feminismes. Parlem d’una cultura feminista? Hi ha una sola manera d’actuar? És una cosa sectorial, com sempre ha estat considerat dins dels partits polítics, per exemple? Renau Considera que els feminismes són moviments específics que tenen la seva pròpia història i que s’inscriuen dins dels grans moviments alliberadors de la humanitat malgrat que no sempre hagi estat vist així. Diu que ha estat un moviment transformador que ha tingut un progrés innegable i que, a vegades, es reconegut com hereu del treball de les dones i que ha passat de ser un pensament minoritari a impregnar en bona mesura la societat, acceptat per homes i dones i incorporat a la cultura. Renau creu que actualment la política i la societat estan impregnades de trets de la cultura feminista malgrat que algun cas estiguin aigualits per la normalització i la generalització.
Continua la seva intervenció parlant dels reptes i proposa tres àmbits diferents. Primer cal seguir la lluita per la igualtat dels drets fonamentals: dret al vot, al treball, a la llibertat personal.
En segon lloc, s’ha d’aconseguir que allò que fa diferent les dones dels homes sigui considerat plenament humà i tingui el reconeixement del dret per a la part de la humanitat que no ha manat -les dones-, que no ha pogut imposar el poder i que no ha pogut o no ha sabut fer valdre allò que és diferent malgrat ser la majoria de la població alhora que una part important de la societat, carregada d’història, de cultura i de valors però sense veu pública. El domini de la idea d’igualtat ha prevalgut a vegades per damunt del dret a la diferència.
El tercer aspecte que proposa és la conquesta dels poders. La societat, formada per homes i dones, ha de contemplar el poder de les dones amb la mateixa seriositat amb la que es parla dels poders polítics o d’altres i això implica un límits, lligats a la mateixa societat, que depassen els límits del feminisme. Els feminismes no són una càpsula dins d’un marc com és la societat sinó que han d’estar penjant d’una cosa més amplia que són els grans principis: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Si no és així, queden reduïts a l’anècdota personal, a la reivindicació d’aspectes concrets, vistos d’una manera estrafeta des de l’exterior i perden consistència ideològica i ètica i possibilitat transformadora.
També, sota els grans principis ha d’haver-hi els drets humans amb el que representa el seu reconeixement. Per tant, els feminismes han de treballar també per millorar la situació general -els drets humans. També cal treballar per la vida quotidiana que ha estat patrimoni de les dones i que no ha estat explicat lligat a tot allò que és col·lectiu i que és diferent i que tenen també una altre lectura de les coses. Això cal que s’infiltri en la cultura majoritària per a poder canviar coses.
Renau es pregunta com es pot fer tot això i la primera proposta que dona és que s’ha de fer amb els homes. Diu que els homes també estant violentats, que els recau un arquetip a sobre, que també han reprimir molts aspectes humans que no poden desenvolupar perquè el reconeixement de la virilitat els ve donat pels altres homes. Comenta Renau que els homes han de fer el seu propi camí, diferent al de les dones, i per això quan es parla d’igualtat cal preguntar-se: igualtat a què? Igualtat a qui? Igualtat al que ja existeix? Quan parla d’igualtat vol dir igualtat de drets, de possibilitats, de reconeixement. Diu que cal infiltrar el que representen els nous valors.
La segona manera de fer-ho és estant obert el que representa la diferència que són els homes ja que comparteixen moltes coses com per exemple els drets humans o els principis progressistes. Diu que cal explicitar què és un ser humà, que pot ser home o dona, obrint el concepte del que significa ser èssers humans. Cal transformar el saber de les dones al llarg de la història en paraules, en cultura i en política i donar-hi valor.
En darrer lloc cal aportar a la vida col·lectiva els valors silenciats en el que és públic com l’empatia, la flexibilitat la capacitat de cosufrir amb els altres, valors que són compartits per homes i dones però que aquestes els han viscut, usat i experimentat constantment. Aquests valor els tenim però no els usem en la vida pública ni econòmica.
Diu Renau que les dones han esta silenciades, que han estat considerades una classe subalterna, amb el cervell més petit segons alguns científics, afectives però poc intel·ligents, etc.; un llistat inacabable de tòpics que les han esclafat.
Renau acaba la seva exposició explicant per on cal començar. Diu que s’han de fer lleis que protegeixin els drets humans d’aquelles persones que són diferents i que representen més de la meitat de la població, s’ha de començar pels grups de base, per la investigació i la sabiduria. Diu que s’ha de canviar el marc cultural i s’ha d’enfortir el propi feminisme. Per fer tot això, cal transformar la pròpia visió feminista, la dels grups, amb més autoestima, valorant allò que és diferent i  potenciant la mirada des dels marges que sempre és molt més lúcida d’aquella que està enquadrada dins del poder.
En aquest moment pren la paraula Rosa Barenys per agrair la possibilitat de reflexionar sobre com ha evolucionat la lluita de les dones, en quin moment ens trobem avui i de quina manera es pot fer la transformació per defensar uns drets. A continuació obre un torn de paraules als assistents.
La primera intervenció pregunta si no hauria de desaparèixer l’eslògan de la igualtat donat que els models de dona que han arribat al poder no són els models de dona que haurien de ser i si caldria desenvolupar el valors propis i les capacitats del feminisme i traslladar-los a la política o l’economia. Diu que el repte recau en desenvolupar els valor que encara estan amagats i que no han impregnat la societat.
Renau respon que creu es necessita un reforç conceptual dels fonaments dels drets humans perquè es veritat que en la majoria dels casos la igualtat s’ha convertit en fer el mateix. Diu que el sistema no ajuda i que la política tendeix a allunyar-se de les dificultats però que no totes les maneres de fer política són iguals. 
La segona intervenció comenta que veu el feminisme dins del sistema i que la impregnació cultural existeix a nivell conscient però no inconscient. Es pregunta si hi ha suficient massa crítica per obrir nous horitzons i demana com es pot fer els canvis des de dins del sistema.
Renau contesta que tots estem dins de sistema però que hi ha qui viu dins dels estereotips i qui es planteja moltes més coses. És important la presa de consciencia de cadascú i no veu en quin altre sistema es pot fer alguna cosa però que potser si que es pot actuar des de grups reactius al sistema.
La tercera intervenció pregunta si la línia d’actuació no s’hauria de centrar en l’especificitat.
Renau comenta que hi ha experiències que ensenyen que quan es posa l’accent només en la diferència es tornen essencialistes i que no li serveix  l’essencialisme femení. Diu que si només ens fixem en la diferència podem caure en un cert dogmatisme.
La quarta intervenció destaca que Renau ha situat el feminisme en un estadi diferent al que hi havia fins ara i pregunta cap a on han d’anar les dones que continuen en grups feministes per canviar la imatge actual.
Renau respon que els grups de donen no son diferents en cap aspecte als altres grups humans però que si que tenen una certa homogeneïtat d’objectius. Recomanaria que estudiessin l’evolució dels drets humans i les dinàmiques de poder. Això ha d’acompanyar la presa de consciència i l’apertura al diàleg amb tots aquells que volen un progrés general.
La cinquena intervenció parla, d’una banda, d’una visió positiva del paper de la dona en referència al seu poder dins la família i, de l’altre, pregunta sobre el tema de les quotes en el sentit conceptual, competencial i en l’humà.
Renau diu que la dona només té parcel·les de poder dins la família però amb limitacions molt grans ja que la dona està influïda pel sistema i els arquetips amb un gran nivell d’exigència molt alt. Comenta que si els homes compartissin més coses potser això canviaria. Respecte a la quota Renau comenta que ella sempre ho ha defensar però que ho entén com una eina, una manera d’entrar però que si no ve acompanyat de res més es queda en que les dones fan el mateix que els homes.
La següent intervenció parla de la feina que cal fer, entre la qual Renau ha destacar el desenvolupament de lleis que protegeixin els drets humans, específicament els de les dones, fugint dels essencialismes i demana a Renau que expliqui quines experiències coneix.
Renau contesta que depèn de l’amplitud del discurs lligat a plantejaments polítics i ideològics. Diu que cada dia hi ha més reconeixements sobre els drets humans i que es van incorporant les diferències. Si hi ha un correcte desenvolupament i es transformen en llibertat, igualtat

i fraternitat aleshores els drets específics entraran en les lleis.

Finalment, tanca  el debat Rosa Barenys agraint a Dolors Renau les seves aportacions.
 

dimecres, 12 de març de 2014

Present i Futur del Treball

Fòrum de debat social
17 de febrer de 2014 de 18:00 a 20:00h. a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu  Barcelonès


Present i Futur del Treball

Ponent: Josep Maria Reñé, president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya.
Presentador: Rafael Hinojosa
Moderador: Joaquim Ferrer
Assistents: 20 persones
Pren la paraula el senyor Hinojosa per fer una petita referència biogràfica de Josep Maria Reñe de qui destaca el seu passat com a membre de l’UGT,  els seus diversos càrrecs com a diputat socialista al Parlament de Catalunya i el seu nomenament com a Conseller de Treball i indústria entre els anys 2003 i 2006 i com a president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya des de juny de 2008.
A continuació, Reñé comença la seva intervenció explicant que la missió del Consell de Treball és  traslladar, al Govern de la Generalitat, la opinió consensuada de sindicats i empresaris  en matèria de treball i de legislació laboral.
Reñé que vol enfocar l’exposició en base a dues idees: d’una banda les corrents de fons que ajuden a emmarcar què està passant i què pot passar d’ara endavant i, d’altra, mostrarà unes gràfiques que expliquen la situació concreta a l’actualitat.
Segons Reñe, la solució a l’atur que hi ha en aquest moments és el treball perquè l’atur és una conseqüència de que no hi hagi un treball decent. El treball i les relacions laborals s’han d’ajustar al model de producció, a l’estructura econòmica i no a l’inrevés.
Parla de les diferents tipus d’industrialització que hi ha hagut històricament i els canvis que hi ha hagut en la organització del treball. Comenta que a partir dels anys 80 comença a visualitzar-se que cal comptar no només amb la força de treball sinó també  amb el coneixement. Això és especialment remarcable amb l’aparició dels sector dels serveis. S’inicia un període de terciarització que fa canviar el paper del treballador perquè canvia el mercat.  Amb la globalització, és molt més difícil controlar el mercat i hi ha una incapacitat de programar-lo la qual cosa fa que aparegui la flexibilització. La resposta de les empreses a la flexibilització es produeix a través de dos mecanismes. O bé organitzen la seva feina interior per adaptar-se -treballadors polivalents, amb més coneixements i capacitat d’adaptació- o bé reduint la plantilla, externalitzant serveis. Aquesta darrera forma de treball aporta poc valor afegit.
Actualment, diu Reñé, el problema de l’atur ve de l’economia no del mercat de treball. (20 min) Comenta que la crisi no ha afectat a tothom per igual. Els sectors de la construcció, la indústria  i el comerç i l’hosteleria, que representen el 50% de l’economia, han generat la pèrdua de més del 86% de llocs de treball en el període 2007-2013.  Mentrestant, altres sectors com l’Administració Pública, l’educació, la sanitat i el transport han creat llocs de treball tant en l’àmbit públic com en el privat, amb perfils laborals d’alta i baixa qualificació al mateix temps.
Reñe diu que s’està perdent població en edat laboral, especialment en el cas de la població jove de 16 a 24 anys, la qual cosa fa envellir la població, es a dir, menys persones han de generar més riquesa per atendre les necessitats de tota la població.
Qui està treballant, pregunta Reñe? Principalment persones amb titulació superior,  amb un percentatge excessivament alt –un 40%- per a l’economia catalana, ocupant treballs a vegades de nivells inferiors als seus estudis. Explica que els 2020, necessitarem que el 30% dels llocs de treball siguin per a titulats superiors, el 50% per a titulacions mitjanes i el 20% per a persones sense titulació. Actualment, les dades són del 40%, 24% i 36% respectivament. Persones amb més formació ocupen llocs de treball de menys qualificació sobretot perquè s’ha destruït més llocs de treball menys qualificats.
En els darrers anys l’atur ha crescut de manera desmesurada. L’any 2005 la tassa d’atur se situava en el 7% mentre el 2013 ha arribat al 23% i ha afectat a totes les franges d’edat malgrat que les xifres diuen que ha afectat més quan més jove s’és. La tassa d’atur jove sempre dobla la tassa general.
Un dels altres problemes és que l’atur s’està cronificant amb més de mig milió de persones amb més d’un any aturats. El perfil de les persones amb atur de llarga durada no correspon a aspectes com l’edat ni el gènere sinó el nivell de formació adequada al mercat laboral. Reñe posa com exemple la franja de població entre el 16 i els 24 anys per dir que la tassa d’atur entre els que no tenen cap nivell d’estudis arriba al 78% mentre que en aquells que tenen estudis superiors se situa al voltant del 33%, per sota de la mitjana dels joves.
Segons Reñe, els estudis ens situen en un futur on els llocs de treball necessitaran d’un major coneixement, més formació i una millor capacitat d’adaptació. Actualment, si bé el nivell de formació és alt, les persones que estan a l’atur tenen un nivell baix o molt baix. Cal que replantejar les polítiques d’ocupació, prioritzar que les persones que estan a l’atur tinguin almenys una titulació com l’ESO que permet accedir a un nivell de formació professional més alt i dur a terme programes de formació permanent a les empreses.
En aquest moment pren la paraula el moderador, Joaquim Ferrer, per donar pas a les intervencions del públic.
La primera intervenció planteja dues qüestions. La primera és la manca de coordinació entre el sistema universitari i les necessitats reals de les empreses.  Quan parlem de flexibilitat estem parlant de que es treballarà des d’un espai virtual com a freelance i sense assalariats.
Reñe respon que, respecte a la formació, les persones que s’han incorporat als mòduls de formació professional quasi iguala als que ho fan al batxillerat però que això arriba tard al mercat de treball i caldrà forçar la formació en les llocs de treball. Caldria millorar els tipus de titulació en relació a la demanda del mercat de treball. Pel que fa a la flexibilitat Reñe comenta que es referia a la flexibilitat basada en l’adaptació en el lloc de treball perquè les empreses necessitaran canviar les formes en l’organització del treball. Les relacions entre treballador i empresa es basaran en la negociació entre les parts per a la gestió dels recursos i actualment les TIC permeten aquest flexibilitat la qual cosa permet també la descentralització de la presa de decisions.
La segona persona que intervé planteja tres qüestions. La primera és si encara s’han de fer polítiques de formació  encarades a la plena ocupació o si aquest escenari ja no correspon a la societat actual. La segona és sobre la qualitat de l’ocupació que és que crea i el model econòmic que s’està desenvolupar a Catalunya i la tercera és per saber què en pensa sobre la reforma laboral, la capacitat de negociació dels sindicats i el seu paper.
Comenta Reñe que, com ha respost anteriorment, el model tradicional de treball ha canviat malgrat que continua sent una font de socialització i de relació dins la societat. El que ha canviat és que una persona no necessariament tindrà la mateixa professió al llarg de la vida o bé aquesta canviarà la manera de fer. La plena ocupació entesa com el que es produïa en l’època de la industrialització –centenars de persones anant a treballar al mateix lloc- no és donarà però si ho entenem com un conjunt de persones amb la capacitat de desenvolupar un treball aleshores si que es possible que es doni. La seguretat en el treball vindrà de la pròpia capacitat -flexibilitat i formació- d’ocupar-se no de mantenir el mateix lloc de treball.  Pel que fa al model econòmic, Reñé, pensa que a Catalunya cal generar més activitat econòmica de més valor afegit malgrat no és el que s’està passant actualment. Respecte al paper dels sindicats diu que si es pensa que la solució passa per la negociació cal que els agents s’hi impliquin i siguin capaços de gestionar la por i l’enuig que hi ha ara mateix entre els treballadors.
Una tercera intervenció comenta que en aquest moments tenir un sou de mil euros mensuals és un luxe i que malgrat que la formació facilita el treball el sou que es rep a canvi és baix en relació a la formació i que no és gens motivador.
Reñe explica que pocs anys enrere es comentava que el salari mínim havia d’estar al voltant dels mil euros però que es cert que actualment estem vivint un deteriorament de les condicions econòmiques i laborals.  Diu que cal explicar als treballadors que han de continuar formant-se per millorar els coneixements adquirits perquè el treball anirà canviant i que això ha de representar un estímul.
Una quarta intervenció demana més informació sobre la pèrdua de llocs de treball a causa de la reforma laboral i pregunta si Consell de Treball poden fer propostes al Govern per pal·liar els efectes econòmics i de drets de la crisi.
Respon Reñé que la reforma laboral no ha assolit cap dels objectius marcats i que només ha aconseguit devaluar els salaris. Explica que amb la millora de la productivitat i les exportacions no en hi ha prou per recuperar-se. Comenta que cal augmentar el consum de les famílies malgrat que és complicat perquè els salaris són molt baixos. Explica que el Consell no només fa dictàmens pel Govern sinó que també fa estudis i informes amb recomanacions al Govern. 
Una cinquena intervenció mostra la seva preocupació perquè la gent amb formació baixarà esglaons en el mercat de treball ocupant llocs de menys qualificació. Comenta que les persones que les persones més necessitades seran les que es quedaran sense treball i demana quina política s’hauria d’aplicar perquè això no sigui així.
Explica Reñé que l’any passat es va presentar un estudi en el que es plantejava com sortir de la pobresa i que una de les dades que revelava era que un 13% de la població que està treballant continua en risc de pobresa mentre que aquesta xifra arriba al 36% entre la població que està en situació d’atur. Comenta que cal mantenir un mínim nivell de renda i que també cal incentivar les persones per a que es formin i busquin feina però que la solució passa sobretot per reactivar l’economia i canviar les polítiques actuals de contenció perquè es corre el perill d’augmentar les bosses de pobresa amb la dificultat que comportarà atendre-ho a curt plaç.

Per acabar pren la paraula Joaquim Ferrer per donar les gràcies als assistents i cloure l’acte.

La infància i els seus principals aprenentatges

Dilluns 20 de gener de 2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL


La infància i els seus principals aprenentatges
Ponent: Carles Barba, vicepresident de la Fundació Catalana de l’Esplai
Modera i coordina: Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social

Assisteixen 25 persones.

Presentació
En Carles Barba és una persona molt involucrada i activa dins el món dels serveis socials. El seu currículum professional és molt interessant, és llicenciat en Ciències de l’Educació, diplomat en pedagogia del lleure i animació sociocultural i diplomat en funció gerencial de les administracions públiques.

Des del 79-86 va treballar a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, com a cap del servei de joventut i relacions amb les entitats. Va ser un dels impulsors de la Fundació Catalana de l’Esplai, essent-ne el seu director durant un llarg període. Ha treballat com a voluntari durant molts anys i ha participat de la Taula del Tercer Sector.

Intervenció de Carles Barba
Aquest any se celebren els 25 de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants a Ginebra. Aquest any també passen moltes més coses: Catalunya vol determinar el seu futur a través d’una consulta i vol també definir el model de societat. La crisi i el seu impacte asimètric afecta als sectors més vulnerables i la infància és un d’aquests sectors.

Amb aquests factors, us animo a que a través d’aquests context definim com a Catalunya volem que sigui el model d’infància i la responsabilitat que tenim com a país envers aquesta.

Estat de la infància
A Catalunya hi ha un 18% de la població que són infants, uns 234.000 d’origen familiar estranger. Amb una pobresa relativa del 23,8%-26% (1 de cada 4 infants). Hi ha una alta taxa d’abandonament prematur de l’escola, un 26%, un 1,2% tenen alguna discapacitat i 7600 tenen alguna protecció (2800 en centres). Aquestes són les dades que hi ha a dia d’avui al nostre país.

Marc legal dels drets dels infants
Ens movem en un marc internacional regulat a través del Conveni Internacional dels Drets dels Infants (NNUU 44/25 de 20 de novembre de 1989). 193 Estats hi estan adherits i és un dels documents amb un alt nombre d’adhesió més elevat (excepte Somàlia, Sudan del Sud, USA). El Parlament de Catalunya també hi està adherit. Aquesta normativa inclou 54 articles sobre qüestions com:

-          Interès superior dels infants
-          Dret a la no discriminació
-          Dret a la vida, supervivència, desenvolupament
-          Dret a ser escoltat i a participar

I disposa de tres protocols facultatius sobre:

- Venda, prostitució, pornografia
            - Nens en conflictes armats
            - Procediment comunicacions, denúncies...

Existeix el Comitè de l’Infant que examina el compliment dels drets. Formula preocupacions i recomanacions. Hi participen 18 experts i es reuneixen tres cops l’any. És un òrgan molt limitat de recursos. Aquest Comitè examina els diferents Estats membres, que han de presentar un seguit d’informes. Pel què fa al cas d’Espanya, l’informe de 2010 deixa de manifest que:

-          Hi ha un dèficit de coordinació interinstitucional
-          Manca de dades i instruments de seguiment
-          Problemàtica envers els menors no acompanyats
-          Difícil situació dels menors en centres
-          Taxes de fracàs escolar i de pobresa preocupants

El proper informe serà l’octubre de 2015.

Pel què fa a l’Estat espanyol, aquest garanteix diferents qüestions a través de la Constitució Espanyola (protecció i drets dels infants i obligació de garantia dels tractats internacionals). Actualment s’està treballant un avantprojecte de llei i existeix també regulació pel què fa a qüestions penals.

En el cas de Catalunya, l’Estatut del 2006 regula diferents qüestions com són:

- El dret a rebre atenció integral necessària per al desenvolupament
- L’interès a l’infant ha de ser prioritari
- Competències exclusives en protecció i promoció
- Obligacions derivades dels tractats i els convenis internacionals

També es disposa de la Llei d’infància de 2010 que fa un salt qualitatiu perquè parla de drets de l’infància, entesa aquesta com a subjecte divers i més enllà de mesures de protecció. Aquest any legalment es presentarà un balanç de l’aplicació d’aquesta llei.

Polítiques de govern
Pel què fa a les polítiques de govern, a nivell d’Europa hi ha les recomanacions respecte “invertir en la infància: trencar el cicle dels desavantatges”:

-          Accés als recursos adequats. Recolzar la participació dels pares al mercat laboral
-          accés a serveis assequibles i de qualitat: reduir les desigualtat a la infància invertint en l’educació i la cura de la primera infància
-          El dret dels infants a participar: recolzar la participació de tots els infants en les activitats lúdiques, esportives i culturals

Des del punt de vista espanyol, s’està en el II Plan estratégico nacional de infancia y adolescencia (PENIA) 2013-2016. Aquest pla està pressupostat en 5200 milions d’euros dels quals 4800 els gestiona les Comunitats Autònomes.

A nivell de Catalunya, el passat 19 de juliol de 2013 es va signar el Pacte per a la infància a Catalunya entre Generalitat de Catalunya, sindicats, tercer sector... tots els agents que treballen el sector de la infància. Aquest és un valor molt important a l’hora de plantejar-nos el futur del sector. Aquest acord contempla un Pla d’Acció Integral del 2014-2017 (en l’actualitat s’està en un Pla de transició). Aquest Pacte crea uns instruments de seguiment i un observatori d’infància com a òrgan consultiu. És així com a nivell de Catalunya disposem d’una eina molt potent per a treballar. Més enllà també, de moltes i importants polítiques de governs locals envers el col·lectiu.

És una direcció general dins la conselleria de Benestar i família qui ha de desenvolupar aquestes polítiques, això és un greuge i que dificulta el desenvolupament d’aquestes polítiques doncs es veu molt condicionat amb el seu estatus.

Instruments de control i seguiment
Hi ha una arquitectura jurídica, una de política i també una a nivell del control que ens són molt interessants. A mes de gener de 2013 es va crear una Comissió d’infància al Parlament de Catalunya. Els partits van ser sensibles a les entitats específiques que es dediquen al sector. La importància més destacable d’aquesta qüestió és que és una comissió transversal, on els 21 diputats que hi participen tracten la infància i tot allò que hi té a veure (aquesta comissió és única en tot l’Estat espanyol).

També existeix un espai molt important de treball per la infància dins el Síndic de Greuges. Aquest presenta informes sobre els drets de l’infant, sobre la pobresa infantil, la malnutrició infantil a casa nostra alhora que fa recomanacions i seguiment sobre el compliment d’aquestes.

L’actiu de la societat civil
Al nostre país hi ha moltes entitats, persones i recursos destinats per part de la societat a treballar envers els infants. En aquest sentit disposem de dades de l’Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya. Són les següents:

-          Entitats que treballen amb la infància són 1300. Un 19% del total d’entitats del tercer sector
o        Educació en el lleure
o        Atenció a la infància i/o adolescència
o        Acompanyament i inserció
-          Voluntaris: 80000 persones (un 28% del total)
-          Treballadors: 14000 persones (un 14% del conjunt)
-          Economia: un 24% del conjunt

Tenim un gran actiu social que ens permet fer un gran treball amb els infants. I val a destacar que totes aquestes dades no comptabilitzen la participació d’infants en l’àmbit cultural i/o esportiu, en què els infants hi juguen un paper molt important.

A partir d’aquestes informacions, podem arribar a plantejar-nos els reptes de futur.

Reptes de futur:
Catalunya té el repte de ser un país exemplar en matèria de drets de la infància. Té condicions i actius per a ser-ho:

-          Context de definició de projecte de país
-          Llei d’infància pròpia
-          Comissió infància al Parlament – Síndic de Greuges
-          Societat civil àmplia, diversa i compromesa
-          Pacte per a la infància a Catalunya
-          Pla integral de Govern – Polítiques locals generalitzades

Repte de política global de país:
Tenim llei per a tota la infància, Comissió transversa, Pacte per la infància...
-          Convé una alta instància de govern amb capacitat de direcció sobre les polítiques: educació, salut, benestar social...
-          Polítiques universals per a tota la infància i específiques pels més vulnerables.

Repte de l’equitat, la inclusió i la igualtat d’oportunitats:
-          Reducció taxes de pobresa
-          Reducció de la desigualtat
-          Garanties bàsiques
-          Alimentació adequada. Bona nutrició i combat de la obesitat

Repte de l’educació:
-          Fracàs i abandonament prematur
-          Petita infància 0-3 anys
-          Educació en el lleure i activitat físicoesportiva
-          Addiccions i precocitat (alcohol, tabac, drogues diverses...)
-          Tic i comunicació
-          Educació en la participació i assumpció de responsabilitats

Amb la crisi molts d’aquests reptes han passat a ser prescindibles. Hem d’entendre que les estratègies educatives, d’equitat i de país passen per la infància i que per tant l’òptica d’aquesta ha d’estar inclosa a l’hora de tractar les polítiques específiques.

Estem en un moment de repte en el que hem d’invertir amb la infància. Catalunya està en un moment decisiu de definir la seva posició social en tots els àmbits i tenim una societat civil molt potent. Per això crec que tenim totes les eines per poder jugar a fons amb aquesta qüestió i ser exemplars i un referent per tenir en compte la infància en el centre de la societat.

Des de la Federació Catalana de l’Esplai, des del lleure, l’experiència que tenim és que els nens i nenes aprenen a ser, a conèixer, a conviure, a fer... en el temps lliure. Aquest es converteix en un laboratori de la vida real. Aprenen valors, a adaptar-se, coses noves, aprenen a decidir, a dialogar... El coneixement és molt ampli i les fonts són immenses. Des de l’educació en el lleure s’educa a l’infant.

Preguntes del públic assistent:
- Has dit que l’escola no és l’únic lloc d’aprenentatge. Podries aprofundir-hi?
Hi ha una sèrie d’institucions (ONG, església, els partits, l’escola...) que han mediat entre l’individu i la societat. La intermediació està en crisi i en el cas de l’escola, els mestres i la institució no pot fer el mateix que feia fa uns anys. L’accés al coneixement i a la informació ja no passa pel mestre, amb les tecnologies l’accés a la informació ve per moltes altres bandes. Això no vol dir que no tingui raó de ser, això vol dir que les funcions del mestre i de l’escola han de canviar. Han de ser institucions més obertes, permeables, que sumin experiències. A les escoles hi ha d’entrar les famílies, la gent del barri... Hem d’adequar les institucions a la realitat social.

- Els nens tenen drets i obligacions i hem de parlar de les dos coses. Vull destacar la importància dels pares i la funció dels mestres en ensenyar i no educar.
Hi ha hagut una actitud molt àmplia, delegant l’educació a les escoles. Pares i mares tenen unes funcions, i no es poden delegar.

- L’etapa del 0 als 3 anys no està estudiada suficientment i quin és el model educatiu que se’ls hi ha de donar. Estar amb la família o a les escoles bressols? D’altra banda considero que s’ha avançat força amb el treball en xarxa entre professionals.
Aquesta etapa de la vida és molt important i per tant, cal donar suport a les famílies. Si és millor les escoles bressols o en plena família és relatiu, no és clar. La primera infància és importantíssima i el pes de la família, també.

- Faria falta més suports a les famílies per educar els fills? Les comissions existents de les institucions que en fan seguiment, com el fan aquest seguiment?
Cal donar més suport a les famílies i cal que Catalunya tingui polítiques més potents cap a les famílies, polítiques iguals de potents que les que hi he en educació. Pel què fa al seguiment no es fa gens bé, ens falten moltes eines per comptabilitzar i disposar d’indicadors. Sinó les decisions es prenen per intuïció.

- La figura del mestre encara té funcions i competències molt clares? Ensenyar a pescar perquè ho necessitem, no?
La informació per si sola no educa, fins i tot pot fer l’efecte contrari. Per tant, la feina del mestre és més important que mai i segurament més complexa que mai. Gestionar educativament els aprenentatges requereix una gestió d’equip, espais diversos... no només el mestre. No podem basar l’educació dels infants només a l’escola, això és impossible. Cal treballar plegats, en xarxa. Si sempre ha estat necessari, en la situació complexa en la que vivim és fonamental.

- És importantíssima l’educació dels infants del 0-3 anys però cada família és un món i han de poder triar segons el seu estatus, cultura, situació... També voldria posar sobre la taula la quantitat d’esplais parroquials envers els esplais laics, que transmeten uns valors molt diferents.
Hem de posar dispositius especials per ajudar cada situació familiar complexa. Els voluntaris/es que fan de monitors/es més professionals, poden orientar adequadament als infants. Si no hi ha capellans perquè s’està en un àmbit aconfessional, cal algú que faci el paper d’orientar. Educar en el temps lliure té una problemàtica concreta perquè l’espai és més obert, amb menys normes. És un espai de més risc que en l’àmbit escolar però més ric.

- És molt important que hi hagi iniciatives per donar suport a les mares que estan soles. És molt important el suport, vingui d’on vingui, des de l’inici.
Totalment d’acord. Fer-ho bé en aquest període és bàsic.

- Quins valors tenen l’esplai?
Els esplais neixen a finals dels anys 60. Veuen de la tradició excursionista, de l’escoltisme, del moviment de colònies, dels esplais parroquials... En un 90% fan el mateix que els grups escoltes. Els valors que l’inspiren de treball educatiu, tradicions, llengua, valors socials, de natura... tenen molt a veure amb el de l’escoltisme.

- La Llei d’Infància catalana, com s’està desenvolupant? I d’altra banda, les noves tecnologies creen noves persones, noves mentalitats... Això caldria frenar-ho?
La llei és del 2010 i s’està desplegant lentament. El gran repte educatiu és educar-los com a ciutadans, que sàpiguen assumir responsabilitats i conviure. Respecte la segona pregunta, no crec que ens ho haguem de plantejar. El què hem de fer és ensenyar a conviure i entendre-ho. Hem d’educar a persones capacitades amb els recursos que tenim a l’abast.




Economia social i solidària: objectius, realitats i possibilitats

Dilluns 21 de gener de 2013, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Economia social i solidària: objectius, realitats i possibilitats
Ponent: Antoni Comín, economista i professor d’ESADE
Moderador: Quim Ferrer
Coordinadora: Rosa Domènech

Assisteixen 35 persones.

Presentació del debat
El ponent convidat a la sessió d’avui és l’Antoni Comín. Aquesta xerrada estava prevista pel mes de desembre però no es va poder fer. Al ser un tema tan interessant, hem decidit realitzar-lo aquest mes de gener.

Intervenció d’Antoni Comín
Les propostes que ara us explicaré comparteixen l’essència de les 50 propostes que ens van venir a presentar el Laboratori d’Economia Social i Solidària a mes d’octubre. Estem contents de veure que el treball que vam començar fa tants anys també és treballat en altres països.

Hi ha estratègies reals que ens permetin avançar en aquesta estratègia d’economia social i solidària?

Si fem un repàs a moltes corrents teòriques de l’economia veiem que moltes d’elles acaben parlant d’aquesta economia social. Estem contents que això sigui així. Cada cop més gent es mira l’economia social doncs els vells instruments de construcció econòmica ja no ens serveixen, són fràgils i vulnerables. Els instruments s’han debilitat i per això és normal que molts girin el cap envers els instruments que fins ara, no s’hi havien parat ni a pensar. Això no ens ha de fer pensar que l’economia social sigui una solució en temps de crisi; aquesta és un model alternatiu i no és ni per un sector en concret ni per un temps determinat: és per a tots els sectors i per a tots els temps.

Què és l’economia democràtica? Són bàsicament organitzacions productives que apliquen igualtat i democràcia: igualtat en la distribució interna dels excedent i participació, cal que l’economia sigui social.

L’economia té tres esferes: la del treball, la de l’estalvi i la del consum. És importantíssim transformar aquestes tres esferes. En totes tres hi ha la possibilitat d’atenir-se de forma intensa als dos grans valors que hem comentat de la igualtat i la democràcia.

És important posar els indicadors en aquests valors per tal de tenir les eines necessàries per aquest mercat social. És per això que necessitem instruments com les memòries de sostenibilitat i el balanç social.

El primer sentit del mercat social és que existeixi, el segon fer-lo créixer i el tercer és orientar aquest cap a la democràcia econòmica. El consumidor és una palanca de transformació social i hem d’aconseguir que això sigui així, que aquest/a consumeixi amb compromís. Cal fer recerca de com aconseguir-ho.

Dos reflexions per acabar: La primera és quin paper ha de jugar la societat civil i quin paper tenen les institucions públiques? La gràcia d’aquesta història és que la locomotora ha de ser la societat civil. El consum social i responsable l’ha de fer la gent, no es pot imposar des del govern, el gest de posar els diners en una banca ètica és de l’individu i no de l’Estat. Quins instruments han d’existir i qui els ha de promoure? Doncs segurament les dos parts hi hauran de participar però el motor ha de ser la societat civil, la ciutadania.

La segona reflexió que deixo sobre la taula és la de quin és el potencial de substitució d’aquesta economia respecte a l’economia actual? Tenim el cap estructurat de tal manera que tendim a respondre que aquest potencial és molt petit però també podem pensar que és infinit. Hauríem d’aprendre a contestar evitant aquests dos extrems. No podem trobar una resposta sense abans haver dut la teoria a la pràctica. Hem de renunciar a contestar-la per anticipat. Ho hem de contestar des de l’experiència concreta.

Preguntes del públic assistent:

- Quan parles d’orientar el consumisme cap aquesta democràcia econòmica, en quin tipus de motivacions estàs pensant?

Jo diria que de motivacions n’hi ha d’altruistes, en les que els valors de la gent s’ajusten millor a aquest altre tipus d’economia que no pas a la capitalisme; i les motivacions egoistes, que ens corresponen al capitalisme i que ens demostra que aquest deixa la gent tirada i que pot afectar a tothom. Tothom pot caure pel precipici. Si podem fer una economia sense precipici ens estarem salvant.

Per guanyar la batalla al sistema cal aconseguir que la democràcia, la participació i l’equitat interna sigui un factor de competitivitat empresarial.

- Has parlat del lideratge de la ciutadania i per a mi ha faltat que parlis dels poders públics. És prou forta a hores d’ara una iniciativa només ciutadana?

Cal introduir la pota pública en aquest context. Els francesos proposen que l’Estat sigui el motor d’aquestes iniciatives. Nosaltres creiem que ho ha de ser la ciutadania i que l’Estat també s’hi ha de sumar. Tothom ha de liderar. Cogestió, autogestió, cooperatives... és igual el terme jurídic que emprem el què cal és saber què s’està fent en termes de democràcia i igualtat. Cal entendre aquest model de societat civil i hem d’estar disposats a fer els canvis d’acord amb uns valors.
 
- Quan es parla d’economia social solidària caldria tenir en compte les experiències que existeixen. L’economia social al nostres país està excessivament suportada per les aportacions de les nostres administracions. Caldrà formar a les persones per tal de poder-ho tirar endavant.

Hi ha moltes empreses cooperatives que no tenen suport públic (també n’hi ha que sí), falten dades i no hi ha estudis que ens digui el suport que hi ha al sector cooperatiu, i si és diferent al que hi ha en d’altres sectors.

- En aquest nou paradigma, quin element facilitador pot oferir l’administració? I la segon tema que volia plantejar és sobre l’explicació del cooperativisme al País Basc. Més enllà del PIB cooperatiu basc que és del 8%, cal tenir en compte la influència d’aquest en la societat basca. No només pensem en el cooperativisme si no que em de mirar com les empreses que no ho són, han d’anar elements propis d’aquest per tal d’incorporar-los. Serem capaços d’explotar el cooperativisme d’una forma adequada?

S’ha de fer pedagogia i incloure en els currículums educatius el coneixement del cooperativisme. Però també cal explicar les experiències existents doncs són el millor exemple i el més motivador. L’experiència és la millor escola.

Totalment d’acord amb el què dius del País Basc. Cal anar amb compte que algunes empreses han entès el tema de crear equips democràtics, participatius... però no s’hi val que no siguin equitatius. Aquests dos valors van junts i no poden anar separats.

- No has comentat el tema de les monedes socials i complementàries. És  un fenomen creixent en el món i molt important.

Efectivament és un instrument a tenir en compte i per construir aquest model del què parlàvem. Cal conèixer els casos que s’estan duent a terme i funcionant i tenir-los en compte.


- La formació i la sensibilització són coses diferents. No hi n’hi ha prou amb els exemples. Cal sensibilitzar i donar elements perquè la nostra societat pensi en aquesta economia social de debò.

La millor pedagogia és l’experiència. Per fer la sensibilització és millor explicar bones pràctiques que no pas teories cooperatives. Veure els resultats és més motivador. Els líders d’opinió d’aquest país s’apunten a l’economia social. Potser ens hauríem de posar a dissenyar estratègies en aquest sentit, per tal d’implantar-los en el discurs el més aviat possible.



Mediació, la nova justícia low cost?

Dilluns 18 de febrer de 2013, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Mediació, la nova justícia low cost?
Ponents: Lola Montejo, mediadora i membre de la Xarxa per a la Mediació i Jordi Nieva, catedràtic de Dret processal de la Universitat de Barcelona.
Moderador: Pablo Peralta
Coordinadora: Rosa Domènech

Assisteixen 54 persones.

Presentació del debat
A la xerrada d’avui entendrem què és la mediació. Per a fer-ho, comptem amb dos convidats molt preparats per introduir-nos en la temàtica. En Jordi Nieva a part de catedràtic és autor de molts llibres i estudis sobre l’àmbit social i mediació. La Lola Montejo té una àmplia experiència professional en l’àmbit de la mediació.

Intervenció de Lola Montejo
Efectivament no, la mediació no té com a objectiu ser la nova justícia low cost. Una altra cosa és que se’ns hagi confós. Aquesta és l’afirmació i la resposta a la pregunta del títol de la xerrada d’avui i és com vull començar la meva intervenció.

Desjudicialitzar els conflictes i descongestionar els jutjats, són dos conceptes que es diuen entorn de la mediació, però aquesta és molt més que això. La mediació no pertany a la justícia. Aquesta també la treballa però no li pertany.

La mediació és un procés on les parts enfrontades en un conflicte, a través del diàleg i d’un mediador, intenten arribar a una solució. La mediació fa que les persones puguin tractar el conflicte i arribar a un compromís ferm. És també participar de les solucions que plateja un tercer. Aquest procés de mediació s’utilitza en el sí de la justícia. Però val a dir que la mediació entra en la justícia quan els processos estan molt avançats.

Per entendre’ns, la mediació o la cultura de la mediació tenen per objectiu incentivar un canvi en la societat: treballant sobre el conflicte que genera malestar a través del diàleg. Això es fa en els àmbits de la justícia, en l’àmbit educatiu, en les organitzacions, en els ajuntaments, etc. És generar un canvi a través del diàleg.

El paper de la persona mediadora no varia depenent de l’àmbit de treball. Ha de ser garant del diàleg, de la veu de les parts, la imparcialitat, la confidencialitat i la voluntarietat d’entrar en el diàleg. Aquestes són característiques associades a la mediació.

Fa prop de 10 anys que es treballa la mediació en molts àmbits socials i geogràfics de Catalunya. S’està treballant i aconseguint avenços i perfeccionant l’ofici durant aquests anys.

Quin és el nexe entre justícia i mediació? És clar que la finalitat és diferent de l’una a l’altra. El tret comú més gran és que ambdues treballen per solucionar conflictes. Ni la justícia pot donar resposta a tots els conflictes ni la mediació pot solucionar tots els conflictes. Els i les mediadores el què volen és que la mediació dins la justícia sigui voluntària, les parts han de voler utilitzar la metodologia.

Des del 2001 hi ha dos lleis que regulen la mediació i les dades de persones usuàries de la mediació han augmentat de forma considerable. Ara, un dels grans reptes és solventar els grans debats interns que existeixen entre la justícia i la mediació.

La mediació existeix fora de l’àmbit judicial, altres espais on existeix la validesa de la mediació. Un exemple és la promoció que la Diputació de Barcelona ha fet entre els ajuntaments de la província. Per a la Xarxa, els Ajuntaments són un marc estratègic de treball. Qualsevol persona pot demanar un servei de mediació comunitària de forma gratuïta, i alhora, des d’un ajuntament pot ser treballat des d’altres serveis municipals i oferir una atenció més integral. També és interessant treballar amb ajuntaments perquè també hi ha cossos de seguretat que fan una primera aproximació al ciutadà.

Dins els centres de mediació també es treballa per a la prevenció, donant eines a les persones perquè puguin resoldre futurs conflictes. D’aquesta prevenció a persones més individuals s’espera que mica en mica siguin canvis que afectin al conjunt de societat.

La mediació comunitària és la millor eina per tractar conflictes, però també s’entén que tot i portar deu anys treballant es continua sent la gran desconeguda. Cal una aposta política ferma per tirar endavant la mediació comunitària: cal que la gent sàpiga que existeix la mediació i que la poden provar, i cal que el poder hi doni suport.

I per acabar, recordar els objectius de la mediació comunitària que són:
- A curt termini, seguir treballant per la mediació unint esforços
- A mig termini, compartir la mediació en una política pública i així
- A llarg termini, aconseguir el canvi de la forma de relacionar-se entre les persones i de resolució de conflictes.

Intervenció de Jordi Nieva
Els governs han vist en la mediació, una eina magnífica per solucionar conflictes tot observant altres països com per exemple els EUA. En aquest país però, la justícia no funciona. Han desenvolupat un sistema que tracta d’evitar com sigui el procés judicial. En tot això s’envolta la mediació. Des d’Europa es veuen les estadístiques i es considera que la mediació cal implementar-se per obtenir aquests resultats positius.

D’aquesta manera s’implementa un mitjà per solucionar conflictes i per estalviar despeses en justícia i per tant, el ponent considera que sí que és vist com una justícia low cost. Alhora, la formació que necessiten les persones en matèria de mediació és poca o està valorada en poques hores. Cal tenir persones expertes en conflictes, en la realitat social. La persona que faci de mediador/a ha de conèixer les característiques de l’àmbit on sorgeix el conflicte.

Un mediador també ha de tenir una bona formació de psicologia social i de psicologia cognitiva. Ha de saber com pensa la gent i com prenen les decisions. Conèixer com prenem les decisions és fonamental. Com es pot veure doncs, el mitjà de la mediació no ha de ser més econòmica per l’Estat sinó per les parts implicades.

Per finalitzar, voldria que reflexionem sobre si és millor la justícia o la mediació? El ponent considero que no és una cosa o l’altra sinó que cal considerar els avantatges i inconvenients d’una i d’altra, com per exemple:
-    La mediació acaba sempre amb el conflicte però no vol dir que el final no sempre és un acord.
-    Hi ha conflictes que són de difícil solució. El procés judicial és un lloc on no es va sol, on hi ha una fase per defensar el què vols, es té una fase per presentar totes les proves i finalment, una fase per reflexionar sobre tot això i emetre una sentència. En la mediació és una mica més deficitària.
-    Les dos vies són eines de resolució pacífica dels conflictes
-    

El problema de la justícia és que està funcionant amb mitjans i estructures del segle XVII. És això que cal corregir.

Cal aconseguir la complementarietat de la justícia i la mediació i aplicar-la en els casos que sigui més útil una eina i una altra. La mediació és una forma més fàcil de resoldre els conflictes i que pot deixar els ciutadans més tranquils. 

Preguntes del públic assistent:

- Quina diferència hi ha entre mediació i arbitratge?
El mediador afavoreix el diàleg entre les dos parts i l’àrbitre és com un jutge que emet una sentència després d’un procés. Se celebra però, al marge dels tribunals ordinaris i l’àrbitre l’escull entre les part.

- Podríeu exposar casos pràctics en els que es produeix mediació?
Per exemple, en l’àmbit de la família existeixen: separacions i divorcis (aquí serà molt important perquè hi continuarà havent-hi una convivència), herències, intergeneracionals (per resoldre conflictes de convivència en el dia a dia); altres conflictes en l’àmbit veïnal; en l’espai públic; temes de consum; conflictes escolar; etc. Treballar per un Ajuntament amplia molt la possibilitat de treballar en tots aquests espais i també les facilitats.

- Què és i per a què serveix la mediació comunitària? 
S’aprofita el conflicte per a treballar amb la persona. S’aprofita el conflicte com a eix central per parlar de convivència, de transformació... El conflicte que pateix una persona o col·lectiu determinat, es treballa tots els conceptes que no només en sensibilització no és suficient. S’aprofita el conflicte per explicar alternatives i creant l’espai eficaç per a les parts.

- Qui decideix si una persona l’atén un mediador o un jutge?
En el cas dels EUA el sistema s’autogestiona, pot ser el jutge, el propi advocat... qui derivi a un lloc o en un altre. A nivell de Catalunya sí que es podria dir que a nivell judicial, la llei diu que es pot sol·licitar la mediació a través de qualsevol de les parts o del propi jutge. Hi ha ajuntaments que n’ofereixen i també des de serveis d’advocats de la zona.

- Com funciona la formació dels mediadors?
Cal formar molt bé als mediadors, i cal que tinguin també coneixement legals del conflicte per poder informar, no assessorar. La formació ha de tenir un valor important tenint en compte que no sempre serà coneixedor absolut de tots els àmbits.

- Quin és el cost econòmic mitjà per a un ciutadà?
La mediació és un mercat obert, tot i així hi ha uns preus públics entorn els 40€ per cada part implicada i sessió. Ens cal fer també molts estudis del què es pot fer en temes de despeses i estalvis. El ponent, Jordi Nieva, considera que la mediació i la justícia haurien de ser gratuïtes, com a servei públic. Reduir conflictes de la societat és per assegurar la pau social, és essencial.

- Podríeu ampliar-nos una mica els referents existents a Europa?
La mediació no funciona bé relativament enlloc. És bastant moderna i no tenim un exemple de país on la mediació funcioni perfectament. Estadísticament a Alemanya però a allà la mediació la fan els jutges. A Anglaterra, Gal·les... el procés de mediació té un caràcter d’amenaça. En Pablo Peralta, el moderador, comenta que el model de mediació comunitària de Catalunya és dels més exitosos del món.

- Qui és el què ha de decidir on van les persones si a la justícia o a la mediació?
La forma de garantir això i que no hi hagi el dilema és que les pròpies persones se’ls hi informi des d’un inici l’opció voluntària de participar en la mediació. Ha de ser un acte voluntari de les parts implicades. Si la mediació aconsegueix el prestigi que necessita serà capaç d’atraure les parts. És molt important que sigui així i no pas per part del jutge i de forma obligatòria.

- Quin és el paper de la mediació en el terrorisme? I amb la norma?
La mediació té molta força. L’exemple d’Euskadi ens diu que la mediació no només s’ha fet amb els de dalt sinó amb totes les capes de la societat. S’han creat espais de convivència al carrer, a les escoles... Potser no se’ls hi pot dir mediadors però sí que s’han creat espais de diàlegs. Jordi Nieva va més enllà i proposa resoldre judicis de la comunitat internacional també a través de la mediació.

Els acords de la mediació han de complir amb les normes i vetllar amb les lleis. Les norme no són les úniques eines per solucionar els conflictes o no tenen per què ser les millors eines.

- El paper del Jutge de Pau és de mediador?
El Jutge de Pau ha de mediar més que no pas fer de jutge doncs no sempre és un professional de la justícia.