divendres, 28 de febrer de 2014

Cultura, identitat, creació, progrés, comunitat

Ferran Mascarell i Canalda
Cultura, identitat, creació, progrés, comunitat.
Fòrum de Debat Social 15 de març 2010,
Conseller de Cultura de la Generalitat (2006), ex Regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona (1999), impulsor del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya; actualment es Conseller-delegat de RBA Audiovisuals, Vicepresident de l’Ateneu i escriu a diversos diaris i revistes.
A l’Ajuntament de Barcelona, cridat per Pasqual Maragall qui, amb aquell estil tan seu, buscava “una persona d’humanitats i que sàpiga sumar i restar”.
La denominació d’aquesta conferència, en els cinc conceptes: cultura, identitat, creació, progrés i comunitat, es presenten com graons d’evolució.
 
Ferran Mascarrell mostra satisfacció per l’actual revitalització del Ateneu, sempre ha estat un centre de la nostra cultura important i havia estat en un llarg aletargament. En aquest moment, son una vintena de tertúlies en marxa, tornant a ser un exponent de connexió presencial, de la Cultura.
Com Regidor a Gràcia per l’Ajuntament, alternant com Director del Institut de Cultura a la ciutat, dinamitza la cultura i la fa creativa: en el Liceu, les biblioteques, CCCB,.. Passa de Gràcia, un barri amb molt comunitari i que comunica, encara no tenint gaires centres, però te una gran dimensió cultural i social en el territori.
 
Durant cinquanta anys, en l’Estat de Benestar, s’ha anat reduint l’àmbit del concepte de cultura: les arts, la cultura científica, la cultura humanística, la cultura econòmica, en àrees tancades.
Amb tot, la cultura es davant tot:
  • Un procés d’aprenentatge
  • Un resultat de la propietat cultural
Ho resumeix la frase: “Som humans perquè som culturals”
La conseqüència del aprenentatge, es la cultura, crea la convivència, es la nostra identitat.
No es sols l’art o la ciència, cultura es la dinàmica viva del ésser humà. Per tant, engloba tot allò que son valors i tot allò que son coneixements.
Certament comença en els genètics, la mare, la família,..on s’estableixen alguns valors en que s’apuntala una cultura.
Si l’home prehistòric, pinta a les cavernes i conte els dies i les llunes,.. es una arrel de la cultura.
Son els coneixements i els valors, al llarg de tota una vida, els que constitueixen una cultura.
Fa dos-cents anys, les bases a la societat eren: la família, l’escola i la religió, qui transmetia els coneixements i valors.
 
En el procés actual de la cultura, ara son:
  • La família,
  • L’escola,
  • Els mitjans de comunicació
  • Els llibres,
  • Internet.
La sensació actual es de desacord entre la quantitat de coneixements que administrem i la limitació dels valors que els condueixen. Alguns joves comenten la dicotomia entre les certeses dins seu i els esdeveniments desbordants que els envolten a diari.
 
John Kenneth Galbraith(1908-2006) economista, diu com lliberal, en una reflexió mes recent, que en realitat, el resultat que trobem, es un capital que sabem quantificar molt bé, com l’econòmic, però ni ha un altre molt important, difícil de qualificar be i d’identificar el
 
CAPITAL CULTURAL.
 
La cultura, es un procés en que s’acumula i es transforma en capital propi i personal i el capital de la societat. D’aquest concepte surten altres com: capital de nació, col·lectiu, però amb procés propi. Cal no deixar la cultura en una dimensió estàtica, que pertany les Belles Arts en un cercle social elitista.
 
Ara som en un procés dinàmic de la cultura:
 
  • Identitat. Crea l’identitat col·leccionant i seleccionant uns coneixements, en un procés de continuïtat en tota la vida.
  • Canvien els símbols, les pràctiques lingüístiques,.. Ni es instrumentalista, ni únicament tradicionalista.
1.- Té sentit del passat. En quin passat ens entronquem.
2.- Pacte de convivència, de present. En funció dels valors que tria,
Les identitats tenen factors bàsics: convivència, drets, responsabilitats.
3.- Mirada col·lectiva sobre el futur. La memòria col·lectiva.
Si només es circumscriu en ell, els fills i la família, es limitat.
Es requereix l’identitat potent, voluntat de present molt sòlid i ampli i projectat en el futur
Creativitat.
  • Sorgeix a finals del S.XVIII, amb l’independència entre el creador i el poder. Els grans artistes no pinten únicament al rei, al noble, al poderós i comencen a pintar persones i situacions del poble.
    A finals del s. XIX, els consideren com genis als creadors, i el consideren va per davant de la societat.
    Mario Vargas Llosa, diu del escriure es per ell: “endinsar-me en el misteri de l’essència humana, de la vida”.
    Probablement al S.XXI, el mon es prou complexa, que tothom haurà d’ésser d’alguna forma creador i en lo quotidià
  • Progrés i millora de les condicions de vida a les persones
  • Després de la II G.M. i de la bomba atòmica, es plantegen
    l’existencialisme i les bases per la convivència. Anys 1940,..
    Quin tipus de societat hem de construir.
     
    • Economistes com J.M.Keynes, Schumpeter, Galbraith,..posen les bases per la social-democràcia.
    • Com F.Hayeck, defensor del lliure mercat, sense control.
    • S’estudia el marxisme, com sistema econòmic i polític.
1945-73, una etapa en que els valors i drets humans, son propugnats en la majoria de polítiques i institucions. Si abans, la Revolució francesa, va establir els valors de:  LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT, ara amb quins valors establirem la nostra societat? Es tracta d’uns valors culturals determinats.
 
J.K.Galbraith, diu que al S.XX, les prioritats son:
  • Ciència,
  • Economia i política,
  • Cultura.
En la actualitat, veiem que precisem ELS CULTURALS, amb prioritat. Al S.XX, en el debat de la cultura de masses, el mercat prioritzava i l’econòmic, posposava al cultural.  Renè Rivkin, parla del capitalisme de bens simbòlics culturals, prioritzant-los. Posa de relleu la seva importància. Entrem en la gran polèmica, sobre la voluntat de progrés per l’humanitat.
 
COMUNITAT.
Les ciutats, son construccions humanes. Els romans, ja construeixen Tarraco partint de cero. Els espanyols a les Amèriques, dissenyen les ciutats semblant als romans, igualment els anglesos.
 
Les nacions i el estats, es desenvolupen per les realitats que s’imposen d’aquest progrés humà. A tots els estadis de la persona, del tu i el jo, crea desconcert al no conèixer. El coneixement dona la base per comunicar-nos i el progrés.
Al entorn nostre a Ciutat Vella, ni ha fàcilment un centenar de llengües.
Veiem el país, com un capital cultural acumulat.
Catalunya hem passat de sis a set milions i mig de persones.
D’aquests 1’4 provenen d’un altre tradició; 1’1 de resta de tradició espanyola; 1’4 catalans tradicionals,..la resta es la població que em d’assolir a la cultura pròpia catalana. Anna Cabré, en l’estudi estadístic de la població a Catalunya, exposa una agregació contínua.  ’immigrant ha fet bones les generacions anteriors. Ha assolit la cultura. p.e. els coetanis de Candel, ensenyen als venidors, a quin país som aquí. Així al S. XVII, els immigrants van ser francesos arribant al 17 % de la població. A 801, Barcino era àrab. Es l’agregació contínua que transmet el capital cultural acumulat.
 
Es necessitaran memòries més plurals en el futur, amb moltes parts -multiplural-, però aglutinats per construir el futur.
El capital cultural a Catalunya es:
  • Història,
  • Cultural,
D’acord amb el que diu Triadú que, som al moment de més nivell cultural de l’època moderna. Però també es cert, que es molt delicat l’equilibri social, que fa que es pugui perdre en poc temps.
Enumera les propostes:
  • La societat digital, configura el seu capital cultural de forma diferent com fins ara.
  • Globalització, el canvi cultural, trans-culturalitza. Intercanvia amb facilitat de desplaçament i comunicació, diferents cultures.
  • Diversitat, en cada barri, ni ha un mon sencer.
  • La crisi econòmica, es sistèmica. El model actual no es viable, ni es sostenible. Hem de tornar al inici: quina societat volem construir?
  • El centre d’influència al mon es desplaça al Pacífic.
  • Crisi de valors, cúmul de coneixements, que hem de saber administrar-los amb valors.
  • Crisi a la política, que es la principal eina per gestionar-nos col·lectivament.

Controvèrsia actual
  • dels límits de l’acumulació educativa. Arriba a tots –tothom es alfabet-, però caldrà reflexionar de les maneres com arriben els coneixements a la col·lectivitat.
  • del paper dels mitjans de comunicació audio-visuals.
Es donen crèdit de gestió al sector privat, però cal ser conscients la societat, que els mitjans son per servir. Tindre accés a reclamar.
  • Les polítiques culturals públiques. No acaben d’arribar als individus més emprenedors, als creatius, es queden en el col·lectiu escolar en general. P.e. avui tota la població sap escriure.

Col·loqui.-
MªPilar Torrens, educadora
L’identitat com opció individual, però al cercar el passat i futur, es més col·lectiva?
Observa la pluralitat de les memòries històriques.
 
Marcelí- El lligam entre cultura, economia, política,..tot es futur. Afageig l’importància dels factors mediambiental i l’ecològic.
Josep Mª Armengou, metge. - Segueix al conferenciant pels escrits a Revistes i diaris, i ressalta el tractament de la sobirania que va fer el conferenciant. Destaca: a.- Els límits de la acumulació educativa; b.- l’identificació catalana, creu que es baix culturalment;  c.-l’anarquisme-liberalisme, en el cas de la nevada.
 
Teresa Sandoval, economista.- Els fonaments d’avui, per afrontar els reptes de futur en el mon de la globalització. 1- Destaca les varies “capes” d’identitat: el català, l’empresa,.. per crear espais comunitaris a compartir. 2.- Ciutats de convivència. Com l’eix vertebrador del territori, de país,.. en la capacitat d’interrelació i comunicació directe. 3.- Altres com les geopolítiques. En el cas de València i Catalunya, els lligams s’estableixen més pels interessos com entre empresaris, que les Institucions.
 
Rosa Domènech, Economia Social.- El treball comunitari en base a: la familia, l’escola, el país, l’estat.  J.K.Galbraith, prioritza el cultural, el PIB social. Demana si som a temps? Excloent-nos del model actual mercantilista.
 
Respostes de Ferran Mascarell:
Partirem de no considerar sempre la cultura com lo bo. Es bona o no ho és en determinats casos. La dimensió de positives o negatives, no son sempre valors superiors. Son més en la capacitat de les persones a transmutar aquesta cultura. El S.XX, pot ser el millor de l’historia i el de més barbàrie: les Guerres Mundials, la bomba atòmica,.. els avanços científics poden ser de progrés, però també de destrucció. El crític d’art, Ibars, a la publicació “història de la Biennal de Venècia”, comenta que en èpoques de Franco, va inventar ina Biennal Hispà-americana i fins va anar a Venècia, als anys 1960, a on les obres d’un artista català, va ser titulat de “material publicitari”...
 
La responsabilitat de construir un cànon en cada moment de la nostre historia. Ara cal mesurar be un cànon cultural, no molt polaritzat, per la memòria històrica. A 2006, es van complir cent anys del cànon de Prat de la Riba de 1906. En aquest “Cànon històric de  Catalunya” estableix el que ha d’esser el fonament de la cultura catalana. Cal actualitzar aquest cànon, els patrons per establir la convivència. P.e. a 1990 els noms de carrers dedicat a les dones era del 5%, ara supera el 16 %, es la mostra de la preeminència d’uns determinats valors, que evolucionen amb la societat.
 
Segueix el torn de preguntes amb:
Josep Mª Armengou,- Destaca la transversalitat del model que hauríem de seguir, doncs el neo-liberal acaba amb el model sistèmic. 
 
Ressalta Ferran Martorell, que l’aspecte tradicional per la societat catalana, ha caducat. A 1920, la societat era treballadora, hi havia una estructura fabril, ara ja no és la fàbrica d’Espanya i el que fabricàvem, ho porten de Xina o d’altre procedència de fora. L’altre aspecte es que la societat catalana, ha estat receptiva.
Jordi Nadal, diu que els catalans a 1900 varem moure una energia en especial, com ara veiem han fet Finlàndia, de les “xiruques” mal pagades per Rússia, a la Nokia actual. Es la força del pensament i aquí en sabem !
Ara som en aquest moment: La transversalitat s’imposarà.
 
Molta informació, no sempre es tradueix en coneixement.
Cal “ensenyar a aprendre” i es segueix tota la vida, amb valors personals i comunitaris.
L’estructura cultural del país català.-
Es construeix amb iniciatives com el gat-pack, Sixte Illescas, concursos i col·laboració d’arquitectes, revisió de plans d’urbanisme, estudi del Pla Cerdà,..tenim una base cultural molt bona.
Rovira i Virgili a 1914, va descriure la situació de la cultura catalana: la llengua, el teatre, literatura, la música,.. i ens adonem que actualment tenim una estructura cultural molt més bona i cal adonar-nos-en.
Joaquim Farré i Roca, ho reflexa en la seva obra “La voluntat de modernitat” de la societat catalana.
L’anarquisme diu Ferran Mascarell, rebutja l’estat, però ens cal un Estat eficient. Tenim la experiència d’un Estat negatiu, que reprimeix: a l’allistament per la guerra del Marroc, envien els Guarda civils,..el concepte no hi es com l’Estat positiu.
A la nevada, la impressió es d’estat deteriorat, però la societat, tampoc demostra la seva maduresa, la capacitat de aglutinar-se i organitzar-se davant una eventualitat com aquesta.
 
Ens falta auto organització col·lectiva.
Max-Weber, diu referint-se a l’època medieval, que “la ciutat ens fa lliures”.
Els conceptes es van formant i transformant, junt amb la societat.
 
Responent a Rosa Domènech, destaca l’importància del PIB cultural i social. A 1995, com Director del Institut de Cultura, fa el Pla per quinze anys per renovar el sistema de Biblioteques. Es passa de 16 centres de Biblioteques i 600.000 visites l’any, a set milions de visitants i més de cinc-cents mil carnets de biblioteca. A cada emplaçament d’una Biblioteca, es crea un centre d’interrelació entre els ciutadans i cultural.  Ha estat un element de comunitat i d’èxitPopularitzar i donar vigor al PIB cultural.
 
Segueix Teresa Sandoval: El quart punt sobre l’economia sostenible, i l’herència anarquista al catalanisme. Cada agent aporta i comparteix per configurar el col·lectiu a la societat: empresaris, treballadors, agents socials,.. Caldrà un canvi cultural personal i perllongat en el social. El liberalisme, com defensa de les llibertats individuals i de la societat. Cita a Valentí almirall a Catalunya, Pí Maragall, com contribució i formadors d’aquesta cultura.
Josep Mª Armengou, Fa menció al tracte vexatori, de vegades insultant establert socialment. a semblança del “descaro impertinent” sovint vist en àmbits centralistes espanyols i medis de comunicació. En l’àmbit de la salut, tenim petites coses com la Llei de Barris o la política de la mobilitat,..més que un programa complert.
 
La Diputada Esperança Esteve,  Descriu el procés: d’emergents col·lectius -> realitat conflictiva -> disgregadors. El catalanisme ha d’esser amb una base cultural molt diversa:
El procedent del catalanisme tradicional del 1900, poder 1’5 milions, però falten els 3’5 milions, que procedeixen dels nascuts i vinguts els 1970-80-90. Aquí es on cal treballar el que parlem.
 
En Ferran Mascarell, vol proposar al àmbit de Comunitat:
LA ESCOLA D’APRENENTATGE PER LA CONVIVÈNCIA HUMANA. Un sistema per establir la gestió d’identitat, en la diversitat. Tenim quantitat d’exemples en el tracte per alguns del mobiliari públic “el comú”, com allò que no existeix, que no es de ningú. Falta recuperar la cultura del valor per tots, del que és de la ciutat. No l’identifiquen els nous com propi.  També en l’àmbit de l’escola, un factor determinant es la inclusió del nen a la guarderia i després a l’escola, donat per la ocupació dels pares, obliga a portar els nens a escola, privant el sentit d’utilitat al concepte d’educació. Després fàcilment davant d’un sou pervers, deixen l’estudi prematurament, i els manca una professionalitat.
 

Els nous desafiaments del sindicalisme

Fòrum de Debat Social de Febrer
Els nous desafiaments del sindicalisme.
Rafael Hinojosa,
President del Consell Econòmic i social de Catalunya.
Coordina: Rosa Domènech
 
Ateneu, 15 febrer 2010
Nota biogràfica del ponent:
Rafael Hinojosa va néixer el 1939 a Cabra (Cordoba), a la fi del 1949 la família es traslladà a viure a Catalunya, concretament a Barcelona. Adolescent s’enrolà en la Joventut Obrera Catòlica a través de Josep Cantanyo, ocupa responsabilitats directives en aquesta organització a Barcelona i també en la Comissió Executiva Estatal.
Estudià marketing a EADA, treballà en el món editorial. Fou director comercial a l’editorial Vergara. Així mateix fou un dels fundadors de l’editorial Nova Terra.
Milità en els clandestins Moviment Socialista de Catalunya i en el sindicat Unió Sindical Obrera (USO).
El 1977 s’incorporà a Convergència Democràtica de Catalunya, fou membre de la Comissió Executiva Nacional. El 1985 i fins el 1995 fou diputat al Congrés. Participà en l’elaboració del Pacte de Toledo.
Del 1996 al 2002 fou diputat al Parlament de Catalunya. Fou el primer president del Consell Econòmic i Social de Catalunya (2002-2008)
Ha escrit diversos llibres sobre la història de la JOC, sobre sindicalisme i sobre els problemes actuals. El seu darrer llibre, per ara, és “En defensa de l’estat del Benestar” (Impuls a l’Acció Social, col·lecció Llibres a Punt, 2007)
Els sindicats en la actualitat.-
Els sindicalisme neix a finals del segle XVIII, i començament S.XIX, amb la Revolució Industrial. Son venerables. Els moviments socials, es concentren a les situats on son els centres fabrils. Les conquestes sindicals han estat dures i difícils i han configurat els grans aspectes de la societat actual, basades en la justícia i llibertat de les persones treballadores i el conjunt de la societat.
Jurídicament, son ben assentades. Son a la Constitució Espanyola, que en el Cap. 28 diu: “Tota persona te dret a sindicar-se lliurement”. La llibertat sindical, permet fundar sindicats i aquests a fer Confederacions. Son reconeguts en l’Estatut dels Treballadors i la LOLS (Llei Orgànica de Llibertat Sindical) 1985, peça fonamental d’utilitat pública en el que son “promogudes i protegides” les accions sindicals. El sindicalisme, es fonamentalment arrelat a l’empresa.
La LOLS, al art. 8, regula a les empreses, la secció sindical. La Comissió de la Secció Sindical, dona les normes de les condicions de treball, amb els drets per reunir-se i ser informat de la marxa de l’empresa. El Comitè d’empresa, te el dret de negociació amb l’empresa i a la vaga, dades de les vendes, balanços,..tot el que cal al respecte. Pot debatre i transmetre informació als treballadors. Els SFTB, francesos, de gran activitat sindical, revisen i fan autocrítica de l’acció sindical. Consideren que han d’enfortir la Comissió, per fer una negociació mes efectiva. Una crítica contra el Comitè d’Empresa, es la la Revista de Dret Social, de Jose Luis López Bulla, que dirigint-se a Antonio Baylos, diu amb cert despotisme i que dona com inútil i perjudicial el Comitè d’Empresa, un fre a la activitat, donant la prerrogativa a l’empresa en el àmbit globalitzat.
 
Baylos, respon tractant com evitar el minifundisme de la negociació col·lectiva, per fer mes eficaç la labor del Comitè en l’empresa. Preocupats pel descens de la afiliació sindical, proposa una revisió i renovació.

La Representació Sindical.-
A 2008, ni han 309.000 delegats d’empresa, corresponents als sindicats, i només 6.161 eren independents. 121.050 de CC.OO. 114.040 de UGT, els principals majoritaris. A la LOLS, es defineixen dos bàsicament, donat la atomització de sindicats existents anteriorment.
A Catalunya, a les eleccions sindicals del 30 setembre, resulten: CC.OO. obtiene el 43,92% de los delegados y la UGT el 17,2%, USO, un 5 %.  (Aquestes dades difereixen de les donades a la conferència).
Els sindicats si be a les convocatòries tenen una gran captació, en canvi els hi falta més nivell d’afiliació. La OCDE a 1991, dona uns resultats d’afiliació per Espanya del 13 %, actualment el 15 % dels mes baixos després de Estats Units i França amb un 9’9%. En canvi Dinamarca, amb un 77 % d’afiliació, es destaca com la majoria del països nòrdics. El promig d’Europa es el 30’9%. Demostra que falta formació pels treballadors, i professionalitat, desdibuixant el sentit de classe.
 
Sindicats majoritaris.-
Al obtenir majoria del territori del Estat, li concedeix al dret de participar en el mon laboral i social, i col·laborar amb els Organismes Estatals, Autonòmics i Municipals, reben dret a dietes. Al participar amb aquests organismes i rebre emoluments, queda minvada la capacitat de crítica en cas necessari, de les actuacions d’aquests, doncs son en certa forma co-responsables en la gestió.
La LOLS, al art. 2.2.d confereix poder normatiu propi als Convenis acordats i queden implicats en la normativa. El Conveni Estatutari, es el primer cohesionat al Estatut dels Treballadors. Ni han Convenis No Estatutaris, que no son regulats al Estatut Treballadors, ni han Acords sindicals, Acords a Nivell empresarial,..etc. multiplicitat de Convenis. Molt atomitzats.
Si l’empresa no pot complir, fa el “descuelgue” del Conveni. L’Acord Sindical i Patronal recent, en l’adicional es donen sis mesos per reformar la negociació col·lectiva. Tot i que en general està bé, s’escapen aspectes de la relació laboral: com crear mes ocupació.
El teixit empresarial a Catalunya te una característica minimitzada, per la majoria d’empreses amb 50 o menys treballadors, amb una mitja de 10 treballadors, el que dificulta qualsevol acció sindical en defensa dels drets d’aquests. Cal trobar noves formules de sindicat per poder defensar un acomiadament just i recol·locar els treballadors.
 
L’autor dóna sis recomanacions:
  • La societat ha canviat, es viu la globalització, les tècniques de treball mes específiques. Els sindicats necessiten la reforma interna que els faci amb mes acordança amb la productivitat.
  • Escoltar mes a la base social. El sindicalista es inquiet i te sentit de la justícia i la solidaritat. La sindicació es mes personalista, es vol participar donant mes pes a les seves opinions.
  • Participació institucional, en una partida del pressupost del Estat, amb mes independència de les dietes que reben dels organismes, que els vinculen
  • Proposa que haurien d’incloure’s en la quota del afiliat sindical.
  • Els sindicats han de liderar per la negociació amb les empreses, noves formes d’aglutinar col·lectius de treball, en diverses les localitzacions del procés productiu. Actualment, la mateixa fàbrica no té el procés productiu complert, es deriven fases del producte en altres llocs.
  • Els Convenis son molt difuminats. Cal unificar els Convenis i la negociació, per obtenir mes eficàcia.
  • Excessiva burocràcia interna en l’ordre del Sindicats. Falta flexibilitat i austeritat, menys protocol·lària i serà efectiva. També els mandats, preferiblement de quatre anys.
Els sindicats son mes necessaris avui, per en la transformació productiva i social, no permetre deixar relegats els drets dels treballadors.
Col·loqui:
Sabaté.- Els sindicats en la societat del S. XXI, han de ser diferents. Adequar-se en els temps. Qüestiona que mes que dins l’estat, no haurien d’anar a un altre plantejament?
En un capitalisme ferotge, era necessari el sindicalisme, avui com hauria de ser?
 
Marcelí.-
Els treballadors s’afilien en Sindicats, el 30 % i els empresaris el 80 % a la CEOE. Es refereix a J.M.Keynes, per potenciar els sindicats i que les treballadors puguin opinar. Demana la unificació i coordinació internacional.
Pepe Màrquez, de Carmona.-
El concepte de classe obrera es absent del sindicats. Falta la formació als treballadors. La base única es el benefici, però calen mes conceptes i participació del treballador. Als sindicats titula amb departament de mercenaris. Excessiva burocratització.
Dins l’empresa unificar-se, per dirigir-se amb una sola veu, al negociar amb l’empresa.
Es canvia la generació del coneixement per el de la competitivitat.
Rosa Domènech.-
Cal donar a conèixer els sindicats, però donar-los mes prestigi.
Es una força important del poble, però:
 
  • Tenen una estructura antiga, que dificulta la participació, i com dissenyen en l’època actual, nous models.
  • Perjudica la finançació, molt diversificada i clarificar-la com i qui ho cobra.
XAN.- Qüestiona el créixer la economia indefinidament i la competitivitat com únic model. Demana que el sindicalisme representi mes al treballador i ratificar la economia del benestar. Diu, el model productiu es errat i el camí sindical es encaminat erròniament.
Glòria Rubial.- Si Dinamarca i els països nòrdics, tenen una alta afiliació sindical, i els llatins son més escèptics, poden influir aspectes de caràcter o es un aspecte cultural?
Pablo, Madrid. Delegat sindical. A l’activitat d’Inspecció del Treball, troba treballadors il·legals, contractats, per fer el mateix que faria un funcionari. Es necessari insistir en el dret dels treballadors. Als col·legits professionals, donen poc suport als treballadors. Falta consciència de classe.
 
Joaquim Ferrer.- Proposa un canvi als sindicats de fons, no fictici.
Rosa Domènech.- Destaca la problemàtica dels Treballadors Socials, que encara no tenen Conveni Col·lectiu. Molts d’ells treballen pel Tercer Sector, que sovint per entrar en concursos a preu baix, perjudiquen els ingressos dels treballadors.
Joan Ramon.- Posa de relleu, la magnitud i el creixement constant, que actualment tenen els autònoms. Molts d’ells, provinents de la pròpia empresa, obligats a fer-ho.
 
Las respostes d’en Rafael Hinojosa.
Amb l’economia submergida, avui es produeixen disfuncions mes greus, que produeixen sous mes baixos, atur elevat,. Per tant em de negociar nous aspectes com: en el repartiment de beneficis, establir plans de pensions,...
  • La activitat del capital es mes incontrolable, mes volàtil.
  • A Cadis, al octubre 2009, es planteja un Comitè Sindical Internacional, amb poca repercussió.
  • Proposa d’un import anual de despeses i presentar-les al Pressupost del Estat, com única finançació.
  • El CEOE, no tenen eleccions , si poder. No es comparable als sindicats.
  • El sindicalisme segueix basat en el model productiu de competitivitat i productivitat, per tant, es ben orientat, si be necessita mes retocs.
  • El finançament es molt diversificat. Amés, ni ha altres aspectes com alliberats de feina, d’hores, etc. difícil de compaginar.
  • El prestigi del sindicalisme es entredit de vegades, per la participació en alguns conflictes com tal, en contes de com p.e. ecologistes, però no com el sindicat concret.
  • Es necessari es revitalitzi un contrapoder, com els sindicats.
A la Carta de Reforma Laboral, parla de contractació indefinida, formació professional, etc. però no es concreta en propostes. Ni han ajudes de la FORCEM, per formació, però molt amplies. 
 
  • Als països nòrdics son afiliats als sindicats la majoria, per considerar que han de pertànyer, independentment de que la participació pot ser relativa.
  • Planteja sobre el dret dels treballadors a rebre informació de l’empresa. Els sindicats també tenen drets i deures respecte a les Institucions, els Organismes, les lleis i les persones.
  • Els Col·legits professionals, els hi dona una perspectiva important.
  • Respecta als autònoms, treballant per empresari únic, es molt personalista i queda dispers, però ni han agrupacions sindicals, com TRADE.
  • Respecte al Treballador Social, en el tercer sector, acaba següent una explotació del treballador i un ús pseudolegal de les Institucions, en els casos dels concursos a la Baixa.
Resum: J. Ramon
Barcelona, 15 febrer 2010
 
 

Història i realitat actual dels Serveis Socials a Catalunya

Sessió del Fòrum del 18 de gener 2010 Tema "Història i realitat actual dels Serveis Socials a Catalunya" Ponents: Rosa Domenech, Esperança Esteve i Ramon Nicolau Moderat per Rosa Barenys.
Exposarem una Memòria del Treball Social i el seu desenvolupament.
Rosa Domènech. Defensora del Treball Social Comunitari amb arrels dels anys seixantes i setantes, estableix la base per desplegar els serveis a la societat: sanitat, educació i socials a la comunitat.

EVOLUCIÓ A CATALUNYA.

Cal definir uns conceptes:
  • Estat del benestar, Instruments per assegurar el benestar col·lectiu.
  • Benestar social, Tracta de millorar les condicions de vida , a través lleis i serveis.
  • Política Social, Accions per desenvolupar la Administració,per millorar les condicions de vida.
  • Serveis socials, La plataforma d’acció per canalitzar la política social.
  • Treballs socials, Intervenció professional.
MARC HISTÒRIC RECENT.-
  • La Mancomunitat de Catalunya a 1914-24. El conjunt de les quatre províncies. Conselleria de Beneficència i Sanitat.
  • 1931-39 La Generalitat Catalana. Els consellers canvien sovint, fen difícil coordinar els serveis d’assistència socials, que eren incorporats a la conselleria de Sanitat i assistència.
  • 1939-75, el franquisme.
    • 1939-1960
    • 1960-75
Aspectes a tenir en compte:
    • L’Assemblea de Catalunya,
    • Terceres viés a Europa. Els polítics catalans, expressen les seves politiques socials,
    • Associacionisme reivindicatiu, Associacions de veïns per defensar els problemes dels serveis al seu barri. Reivindicació política.
    • A partir de 1970, son fets mes rellevants.
    Els líders polítics de les associacions, mes destacats, després son als partits polítics.
    Als barris, es feia el Treball Social Comunitari, com resistència al franquisme.
  • Sindicalisme actiu, per defensar els drets i deures. Sorgeix CCOO, després UGT i PSOE.
  • Els capellans obrers, opció en els barris, per apropar-los la Justícia social, i Igualtat. Principalment van actuar al Besos, S. Coloma de Gramanet, Torre Baró,..
  • Càritas Diocesana, l’ajut en defensar els no establerts i no acceptats, els que no figuren en lloc, per resoldre les seves necessitats.
La democràcia i la transició.-
  • La Generalitat Provisional, del 17 d’octubre 1977, amb la proposta del Model de Serveis socials.
  • Constitució 1978, reflexa la assistència social, en concepte polític, no beneficència.
  • Eleccions municipals democràtiques,
  • Eleccions al Parlament de Catalunya.
  • Mapa dels Serveis Socials,
  • A la legislació a 1981, l’Assistència social en un marc legal més igualitari i just. No com beneficència.
  • Sanitat i Serveis Socials, reglamentat a 1985.
  • La Conselleria de Treball social a 1977. Els treballadors socials, de procedència de diversos partits, en una feina d’elaboració de les normatives, en el marc comú, amb PSC, substituint l’alternativa de Glòria Rubiol, en la Conselleria de Responsabilitat Pública, tractament dels serveis socials com una integritat i amb independència d’altres serveis, com Sanitat. Anteriorment era en documents a la Conselleria de Governació.
A 1978, el document treballat a PSC, Reagrupament i PSOE, per marcar les bases futures.
La Generalitat Provisional, surten dos models:
    Serveis Socials Integrats (model anglés),
    Engloba Sanitat i Serveis socials, (model italià).
En el llibre de Rosa Domènech “Documents de Serveis Socials” de 1939-1988, veiem la evolució del Treball Social i l’anàlisi en diverses etapes. A l’Ajuntament de Barcelona, guanya PSC i entra en marxa els Serveis Socials Específics.  A 1980, amb el Conseller de Sanitat, Josep Laporte (CiU), encara no podia acceptar el Projecte presentat per Rosa Barenys, fins tenir les competències pendents de Madrid: Inserso, Sanitat, Seguritat social.
El 1984 la llei de CiU, traspassant competències.
Feta la visió històrica del Treball Social Comunitari a Catalunya, passem al àmbit d’Espanya.
Esperança Esteva. Diputada pel Senat. Personalitza el Treball Social, amb visió profunda dels valors i principis, a les labors socials. Implica gran rigor en el Treball Social Col·lectiu, amb un camp ampli i noves estratègies.
Al 1979, passa de Sant Martí de Provençals, als Ajuntaments i els Serveis socials, provinent del PSUC. Es defineix com militant del Treball Social, amb el valor ideològic en les seves actuacions.
L’anàlisi a Catalunya, ens diu, son l’embrió del Servei Social a la resta d’Espanya. El Model Social Democràtic d’entendre’ls, parteix també de Catalunya, especialment aplicat als municipis.
Es diferent al Model Sanitari, ni un annexa al mateix. Es precís un Model dels Serveis socials, propi en sí mateix.
Ha d’ésser aplicable al Estat espanyol i les Comunitats Autònomes, assumit pel PSOE, amb prestacions, equipaments i serveis, tot i que el mirall es Catalunya, s’aplica a la resta del Estat. Tenim grans propugnadores com P. Las Heras, que treballa per la denominació pròpia a la Constitució, i queda com Assistència social, també Matilde Fernàndez i altres. Previ a la Constitució ja es treballa a Catalunya per un Model dels Serveis Socials i fer-ho extensiu a la resta d’Espanya, que dona com resultant, les Jornades a 1979. El 1982, es comença a definir el Model de Benestar al Estat espanyol. Tot i que Joaquim Almúnia, marca altres prioritats com la Universalitat de la Sanitat, E.Lluch 1985, també a 1986, la Reforma de les Pensions, les Polítiques socials,.
Tenim un Model complert del individuo i la comunitat i es vol per dur-lo a terme, les competències exclusives. “Per un marc comú dels Serveis Socials”. Un fre important es troba en actituds com Demetrio Casado Pérez, que vol impedir els Serveis socials amb plens drets a les Autonomies.
Hem d’aprendre de la història, avui es reclama un sistema de Serveis socials (17 lleis reguladores), El quart pilar dels serveis socials, sense exclusions de les comunitats autònomes, i Un marc general a nivell de l’Estat, per totes les competències.  Per la llei de Dependència, cal un reconeixement social amb titularitat acadèmica. No es un problema a tractar amb donatius i subvencions.

El Plan Concertado de las necesidades bàsicas, requereix una actuació de cooperació. Conjuga el que l’Estat determina i disposa les necessitats a cobrir, amb totes les Autonomies.
Ni han llocs com Murcia, que l’aplicació de la Llei de Dependència, es deficient i vergonyosa.
El Estatut segueix el model alemany, amb una llei d’Assistència social independent, no a remolc de la Seguretat social.

Necessitem uns Serveis Socials consolidats i independents amb professionalitat i titularitat, per la Solidaritat i la justícia social.

Ramon Nicolau.- Va actuar als serveis per persones amb discapacitats al Besos. A 1979, a l’Ajuntament, col·labora amb Rosa Domènech. 1987,88,89, actua professionalment vigent la Llei orgànica de educació, Salud, Pensions, i passa a quedar-se als Serveis socials. La Generalitat de Catalunya, crea el Departament de Benestar Social, per donar garantía de drets.

Narcís Serra, que tenia de subdirector a Miquel Iceta, va demanar que era el mes important per definir un Departament amb autonomia pròpia de Assistència Social.

La Llei de 1985, el Parlament de Catalunya, l’estableix i es aprovat per unanimitat. Defineix be els drets, però no com garantir aquests drets, la cobertura econòmica, però la llei per treballs socials queda pendent.
1988-89, tenim les Lleis Orgàniques i la LOAPA, que crea un moment amb moltes tensions. No es torna a veure fins 2004.
De 2000 a 2004, els disset departaments autonòmics plantegen i aproven Estatuts, tots molt semblants entres sí.
El 2004-5 la Generalitat promou un procés perquè participin tots els estaments, que emparés totes les aspiracions. Un equip de sis persones es encarregat de que donin els plantejaments dels Serveis socials, amb drets universals per tothom (model angles) i participatiu a tots, amb coopagament.
La evidencia es la falta de finançació.
La llei 2006, dona garantia de drets, amb dotació econòmica, que per atendre ajudes per pensions no contributives, incapacitats, ajuda domiciliaria,etc. no es suficient. Cal la atenció a les persones en situació de dependència.
Aglutinar les accions de l’Estat i els Serveis Socials, mes contundent per finançar-los. Les persones en situació de dependència, a tota Espanya, queda pendent resoldre a nivell econòmic, cobreix un 60 %, però no resol les seves necessitats.
Posterior al Govern de 2006, s’aprova per unanimitat la Llei de Serveis socials de Catalunya i la Llei de Dependència.
Les característiques del model, son bàsicament:
  • Reconeix el sistema públic, els Serveis socials son de responsabilitat pública en base a l’administració local, la autonòmica i estatal.
  • Servei autònom, (Constitució 1978), estableix els principis rectors i responsabilitats.
  • Serveis socials bàsics, i especialitzats.
  • Cartera de seveis, (2008), tipifica els drets que tenen els ciutadans. Defineix les característiques i l’ajuda domiciliaria (2007).
  • Eina de planificació i participació delselements implicats (referència al treball de Rosa Planas). Coordinació de tots els actors: Generalitat, Ajuntament, Serveis socials, Col·legits privats,..
Encara que ni ha el dret automàtic als serveis, però no es realitzen plenament, per falta de recursos.
Tot i que de 1988 s’ha anat duplicant i triplicant en cada pressupost de la Generalitat, las partides pels Serveis socials, actualment amb 3.500 milions d’euros, es mes digne. Representa el 1 % del PIB, destinat a Dependència, encara per sota d’Europa que es del 3 al 5 % en països escandinaus.
Al desembre de 2009, es reglamenta la Llei de Dependència, per abastir-la millor.
Col·loqui.
Joaquim Ferrer, observa que les Lleis de bases pels Serveis socials, es norma prevista, però no es ben rebuda perquè limita a les autonomies.
Pilar Ferran, Aquests orígens son duts per mans capacitades i compromeses que han format aquest procés. Demana quin son els que ho portaran endavant, quins duran la torxa?
Rafel Hinojosa, la llei marc, era limitada per raó de pressupost. Educació, sanitat, absorbien la gran part. Per Serveis socials no arribaven a 300 mil milions (ptas.). A la LISMI, el debat era per conèixer els usuaris dels Serveis socials. Posa l’exemple dels llocs de treball per minusvàlids, obligatòria en 2% dels empleats, mai aplicada fins ara.
Dr.Rafael Manzanera, La Llei General de Sanitat posa límits a les autonomies, però després permet altres regles en el “sistema de serveis”.  Al mon dels Serveis socials, els han limitat molt i té mes mèrit la lluita per no tindre com la Medecina, una tradició que li ve donada.
Respostes:
Esperança Esteve, donat que estem amb inferioritat de recursos respecta Sanitat, Educació,..es més patent la necessitat del recursos per la dependència i els Serveis socials, mes a prop de la mitja europea. La torxa d’aquest procés, la porten els polítics amb un pacte implícit amb les organitzacions socials. Fins 1979 i després fins 1990, marquen la pauta grans lideratges, després s’han de formar els organismes que facin les funcions. Immigrants, si ni han molts, i contribueixen a la nostre societat, però també encara ara tenim 1.300.000 emigrants a fora. Tenim un alt grau de consolidació, però falta un marc amb realisme. LISMI, ara fa 25 anys. Fins 2008 no s’aproven les mesures inspectores perquè s’apliqui la llei de 1985. “tots som una mica discapacitats i tots una mica normals a estones, segons les circumstàncies que ens trobem”.

Rosa Domènech, falta apropament dels polítics que actúen mes per l’urgent de les politiques socials, que fer una previsió i planificació general.
La Llei del Plan Concertado, encara que es diu que posa límits a les autonomies, però tothom l’aprofita. De igual forma, una Llei de Bases dels treballs socials. Ens cal Benestar Social.
Les quatre potes son ara:

  1. Educació,
  2. Sanitat,
  3. Pensions,
  4. Dependència.
Ramon Nicolau, La elaboració d’una Llei, recollint les reglamentàries i propostes generals, les tenim, fora feina de recopilació.
L’important es que fora estèril, pel tracte diferencial que se li dona en recursos, respecte a Educació, Salut, pensions, com dret bàsic.
La Cartera de Serveis, es de model angles. Pressupostos, han anat augmentant com hem comentat, però segueixen següent baixos. La torxa, pertoca a molts agents amb UNANIMITAT. Tercer sector, col·legits professionals, Federació catalana de Municipis, Sindicats, la patronal, entitats d’usuaris i familiars,..conté una avaluació, fer una secretaria continuada per aquests serveis.
Mes intervencions:
Dr. Jordi Varela, Subratlla el desgast al Sistema de Salut i al Social, en especial l’envelliment. Es fan aportacions costosíssimes per pròtesis, pel càncer, Sida,..  i la Seguretat Social no son assistides. De vegades, estem operant persones que els canviarà la vida, serà mes dependent, i no tenim l’assistència social per atendre’ls.
Cristina Rimbau, mes enllà, a la República. L’Estatut de 1931, l’assistència social es dona en exclusiva per Catalunya. A 1932, no es retalla aquest àmbit. A 1934, la Llei de Bases, determina l’obligació d’assistència a nivell municipal i la descriu. Atenció i pràctica extramural. Aquesta experiència era únicament a Catalunya, més a nivell europeu. La situació de reivindicació i de dificultat, sempre ha segut. A 1920, el Congrés a Catalunya per l’educació, i sanitat, de ressò anglosaxons. Ara Bolonia, un temps de formació equivalent a perfils professionals i “masters”, per l’Assistència social.
Rosa Domènech, A la Mancomunitat era el model d’Italia, que integra la Sanitat i Serveis socials, i el que hem de menester es el model anglosaxó.
Mercè Canet, demana com es relacionaran les actuacions i l’articulat i com quedaran els Treballadors socials, dins la salut.
Mercè Daurell, Càritas, Quantitat de dèficits socials i mancances,.. avantatges i desavantatges per les rendes mínimes,..Quan es traslladen persones amb minusvalúa d’un altre autonomia, perden el dret i han de portar un any aquí, per recuperar-lo,..Les pensions han d’ésser dignes i no limitades. Lismi, no han aprofundit per les persones amb disminució, puguin incorporar-se al mon del treball (el 2% obligatori), en comptes d’agafar gent dels immigrants, per treballar.
Respostes:
Ramon Nicolau, Les pensions no contributives, es regulat per la normativa estatal i es insuficient. Ho atribueix a falta de voluntat política. Ens cal un model harmonitzat dins de la U.E. no sols dins l’Estat, ni les autonomies, sinó també, Romania,..
Esperança Esteve, Necessitem un marc de la ciutadania comú, que no el tenim. Per exemple, un basc en la mateixa disminució, te una gran diferència d’ajuda, no es comú. Establir la dotació de la política social, segons la ecònoma social, els recursos humans, la capacitat productiva del país, i en funció de la capacitat del país, establir les cobertures. Ara no arribem al mínim europeu, no som capaços de posar-nos a l’altura en investigació, canvi del sistema productiu, inversió en tecnòloga productiva, etc. per sortir-nos i sufragar la pròpia cobertura social.
En quant al paradigma comú de Salut-Social, cal desenvolupar els reglaments necessaris, per fer que la transversalitat funcioni. El propi model de Serveis socials, crea recursos i llocs de treball. Clàusules socials en la economia Social per generar riquesa: concertada o de proximitat,etc. crear un model propi.
Resum: J. Ramon