dimarts, 16 de desembre de 2014

Què ens queda de l’Estat del Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?

Dilluns 15 de desembre de 2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL


Què ens queda de l’Estat del Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?
Ponents: Carles Campuzano i Esperança Esteve, diputats al Congrés.

Modera: Cristina Rimbau, professora de la Universitat de Barcelona.
Coordina: Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social

Assisteixen 30 persones.

Presentació
L’objectiu del Fòrum d’avui és el de tornar a repensar l’Estat del Benestar i pensar també amb aquest futur més immediat i a llarg termini del nostre model. Volem analitzar-lo amb tots vosaltres, des del que està passant a Catalunya com arreu de l’Estat espanyol.

Els dos ponents d’avui han tingut i tenen una implicació social molt destacada, també com a representants polítics i com a professionals. Ambdós són bons col·legues, bons amics i que des de posicions diferents poden treballar molts aspectes en comú. Avui volem que, des de l’amistat que es tenen, veure les controvèrsies que hi ha entre ells.

L’Esperança Esteve té una trajectòria llarga dins l’àmbit social. És diputada al Congrés espanyol i des d’aquesta responsabilitat assumeix temes de polítiques socials i migracions. Ponent de les principals lleis dels últims anys, també ha estat professora de Treball Social així com responsable de Serveis Socials de diferents administracions i entitats. Una trajectòria professional molt àmplia que li dóna una gran prespectiva.

En Carles Campuzano igual que l’Esperança, té un llarg currículum. És una persona amb una gran trajectòria professional i personal. Va començar de molt jove a treballar i a militar políticament. Va ser regidor de Vilanova per CiU i ha estat diputat al Parlament de Catalunya. Actualment ho és al Congrés de Diputats. És una persona d’opinió i que l’expressa sovint als mitjans de comunicació.

Intervenció de Carles Campuzano
L’Esperança i jo compartim una idea molt senzilla: que l’Estat del Benestar és una història d’èxit, de justícia, que ha garantit mobilitat social, drets socials i més qualitat de vida. El compromís amb l’Estat del Benestar el tenim i aquest és el nostre principal punt de coincidència.

En l’explicació del perquè la crisi no ha tingut més conseqüències socials de les que ha tingut, que en són moltes, hi té molt a veure dos programes de l’Estat: la protecció d’atur i el sistema de pensions (despesa ha anat agumentant). Aquests dos programes estatals han permès continuar funcionant força. Aquests dos sistemes han fet funcionar la societat, més enllà del treball d’altres entitats, de les pròpies famílies, etc. El sistema públic de pencions s’ha de posar en valor perquè és fonamental i perquè cal continuar-lo defensar.

Sí que vull fer la crítica dels dos retrocessos que s’han fet: reformes envers la jubilació anticipada i la no revaloralització de les pensions segons l’IPC (que a la pràctica comporta que les pensions quasi no creixin i la pèrdua del poder adquisitiu).

El sistema ha jugat el seu paper durant la crisi però hi ha aspectes que han patit el seu detreniment.

El nombre de persones sense feina amb ingressos ha disminuït: molta gent ha esgotat les prestacions... Són molts els factors que hi juguen. Un altre factor molt important són les polítiques d’ocupació, el reciclatge professional... aquestes polítiques a nivell estatal són les que han patit la retallada més important.

Hi ha hagut també un canvi, que globalment ha estat molt teòric però que portarà conseqüències pràctiques: l’accés a la protecció de la salut estava basada en tenir la nacionalitat espanyola. Ara en canvi, estem en un sistema que diu que si estàs dins la seguretat social tens dret a la protecció del sistema de sanitat. La Generalitat s’ha confrontat amb el Govern espanyol.  Aixiò també és un retrocès.

Com s’han repartit els objectius de dèficit públic entre el 2010-14? La Generalitat ha hagut de reduir un 23% del conjunt del seu pressupost i tot així no ha aconseguit. Aquesta reducció es concentra en sanitat, educació, serveis socials, vivenda i transport. Això ho provoca el govern. I els ajuntaments s’han fet en aquestes competències.

Al carregar la responsabilitat a les autonomies per part de l’Estat, s’ha anat desgastant l’Estat del Benestar. La conseqüència de tot plegat és que l’Estat està en el marc on més s’ha incrementat les desigualtat durant la crisi. S’ha repartit de forma poc equitativa.

L’Estat té dos problemes anteriors a la crisi i que aquesta ha accentuat:
-       està poc orientat a la distribució
-       orienta els majors de 65 anys i no ajuda a les famílies joves amb fills.

No podem perdre de vista que arrosseguem problemes d’abans de l’esclat de la crisi i que s’han agreujat arran d’aquesta.

Intervenció d’Esperança Esteve
Amb en Carles ens escoltem, ens reconeixem, discutin i intentem salvar allò que ens uneix i ens permet tirar endavant. Comparteixo bona part de la intervenció d’en Carles, però hi ha alguna qüestió que vull interpel·lar.

S’han d’introduir canvis i aquests són necessaris. Això ens obliga a tenir un sentit crític i a valorar l’impacte, com afectaran les coses que estan passant. Quin és el llegat que podem deixar?

Quan mirem les dades, veiem que del 27% de persones que estan a l’atur, el 58% són gent de classes mitjana, classe mitjana baixa. Aquestes persones tenen família, estan construint una realitat quotidiana. La seva situació està afectant a les seves famílies.

El PP no està fent retallades, està fent un canvi de model substancial. No és casual. Com tampoc ho és que molts joves a l’atur, immigrants... estiguin sense aixopluc sanitari. Això portarà conseqüències a nivell de salut?

Hi ha un canvi de comportament social que menysté la prevenció, la salut entesa com un bé comú. CiU no va votar aquest decret de reforma. Això ho vam celebrar conjuntament. Però hi ha un altre canvi, la reforma laboral, que també genera alts nivells de precarietat que no es coneixien a Europa, elimina la negociació col·lectiva. Això no és una certa flexibilització del mercat de treball, això ha provocat una baixada de salaris i una destrucció d’ofertes de treball. Una punyelada a l’ocupació estable i un retall de drets i garanties dels treballadors.

Aquest element el veig com una altra amenaça. Cal transformar-lo perquè és una amenaça pel present i també pel futur.

Els serveis socials era l’altre coixí del benestar. El de les ajudes. Tot això que estava en ple desenvolupament i a punt de consolidació ha baixat un 74%, a nivell simbòlic. I el mateix o superior pel què fa a polítiques d’immigració. I això és una responsabilitat que hem de tenir sobre la taula.

A Catalunya he defensat bona part de les polítiques que el Govern ha tirat endavant, perquè creia que eren bones. No es pot dissociar l’agenda nacional i l’agenda social. Dit això, sí que em preocupa:
- la primera mesura del Govern de la Generalitat després de guanyar les eleccions: els més fràgils, els de la renda mínima d’inserció, dir que estan fent frau. Es retira aquest suport de forma inicial havent-hi tants i tant problemes més grans. Anem a tocar els més febles.
- segueixo creient amb la responsabillitat pública, hem passat de garantir uns mínims. La priorització s’ha fet malament, s’ha d’haver mantingut primer aquells aspectes bàsics i no pas les retallades que s’han fet. Això és de responsabiltat. S’ha donat la responsabilitat a les entitats socials i la responsabilitat la té el Govern, les entitats complementen. Això s’ha de garantir.

Es bo fer autocrítica. En l’etapa del govern ZP, el gran problema va ser no enfrontar-se en un model econòmic i productiu que venia de l’etapa Aznar. De manera que el que es va fer va ser deixar aquesta dinàmica i es va apostar per generar nous drets ciutadans i expendir els aspectes socials.

Ens hem de tornar més honestos, a nivell privat i a nivell d’administració pública. I hem de ser més agossarats. Hem d’avançar cap al lloguer social en el camp de les desnonaments.

Tenim un bon disseny de serveis socials i ens ha servit per avançar molt. Tenim instruments que ens permeten treballar. La Llei del govern tripartit no s’ha pogut dur a terme i estem duent a terme models assistencials no definits.

-       La pressió fiscal: 8 punts per sota la mitjana europea i amb un 20% de diner ocult. Cal ser agosserats amb el tema impositiu, desregularitzant certs sectors perquè el sector privat pugui expandir-se i actuar contra la corrupció.
-       Despesa pública social no financera, cal augmentar-la a nivell espanyol. Cal millorar les polítiques públiques com per exemple la de la dependència. Ens hem d’envoltar cap al 50%.

Preguntes del públic assistent:

- Com es financia l’Estat del Benestar? Es pot fer crèixer més? Com es pot fer viable? Amb impostos o deute?
Pel conjunt de la riquesa que creem podríem tenir un Estat del Benestar millor. Sí. Les diferents reformes que s’han fet PSOE i PP, no ho permeten veure. Crec amb l’impost de successions.

Els temes d’exclusió social, tindria sentit que la renda garantida estigués procurada per l’estat i gestionat per les CCAA. A dia d’avui.

Tota la crisi ve marcada per la forma que la UE ha orientat la situació. Això si observem més les dades al detall es veu clarament. Ha tingut conseqüències horroroses pels països del sud d’Europa. La capacitat de pagar el deute és el que hipoteca el present i el futur i un greu problema.

- L’ocupació. No se sap on s’anirà davant el nou paradigme que no entenem. Ignorem aquest nou paradigme generat per les noves tecnologies. Per on sortirem?
Ocupació, atur, mercat de treball... És un problema que arrosseguem en els darrers 35 anys. Té molt a veure amb les institucions que regulen el mercat de treball i amb el model productiu. La gran desregularització el 85, la va fer el PSOE i l’arrosseguem des de llavors. Durant tots aquests any tenim la mitja més alta d’atur que Europa, fet que dificulta el finançament de l’Estat de Benestar.

Més d’un 60% de la població de Barcelona només té educació primària, això canviarà en breu. Haurem de ser capaços d’ajusatar-ho i tenir en conte el cost de contractació per part de l’empresari. Això haurem de treballar-hi.

- Com conjuguem les polítiques actives d’ocupació amb les taxes d’atur tan elevades? Com prevenim l’exclusió social? Els estats quasi no poden fer res...
Generar ocupació per part dels Estats és complicat però hi ha un paper fonamental a través de la inverstigació. L’Estat s’ha d’ocupat d’aquelles coses a llarg termini d’inversió, allò que les empreses no poden fer, no poden invertir a llarg termini. Això ho ha de fer l’estat. Tot això sabent que aquests problemes tindran més èxit en el moment en que l’economia sigui capaç de crear ocupació.

Propostes prioritàries:
-       Cal una societat més participativa, que delegui menys. Hem de créixer creant, participant... I hem de començar en l’àmbit local. Hem de comprometre’ns de baix a dalt. Així es genera riquesa.
-       Hem de transformar. Hem de pensar perquè estan servint les coses que fem i els efectes que tenen. Hem de repensar les polítiques públiques en termes d’impacte, de modificació de la situació. S’ha de fer de baix a dalt i de dalt a baix.
-       Hem d’avançar en el concepte de fraternitat.
-       L’Estat del Benestar ha de ser menys reparador dels mals i ha de fer prevenció, invertint en el llarg termini: suport a la infància, famílies, formació al llarg de la vida inversió en les persones i lluita contra la pobresa infantil.



dimarts, 9 de desembre de 2014

Proper Fòrum de Debat Social: Què ens queda de l’Estat del Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?

El convidem a la propera sessió del Fòrum de Debat Social que es celebrarà el dilluns 15 de desembre, de 18h a 20h, a la sala Pompeu Fabra de la segona planta de l’Ateneu Barcelonès i et demanaríem un cop de mà fent difusió de l’activitat.

El tema que tractarem en aquesta sessió serà “Què ens queda de l’Estat del Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?” En seran els ponents: Carles Campuzano i Esperança Esteve, diputats al Congrés i Cristina Rimbau, de la Universitat de Barcelona.

El Fòrum de Debat Social té com a objectiu l’anàlisi dels grans paràmetres de l’Estat del Benestar, de les polítiques socials i la necessària actualització i impuls.

 

Són promotors del Fòrum de Debat Social: Rosa Barenys, Xavi Camino, Carles Campuzano, Antoni Comín, Rosa Domènech, Esperança Esteve, Joaquim Ferrer, Rosa M. Ferrer, Rafael Hinojosa, Joaquim Julià, Àngels Nogués, Pablo Peralta de Andrés, Josep Oriol Pujol, Cristina Rimbau, Glòria Rubiol, Mariona Rull, Jordi Sabater, Joan Tatjer i Eduard Vinyamata.

 

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Presentació del nou llibre de Lourdes Gaitán

Impuls a l'Acció Social i el Consejo General del Trabajo Social han presentat el passat dimarts 14 d'octubre a Madrid,  el darrer llibre de Lourdes Gaitán "De menores a protagonistas". 

Rosa Domènech, presidenta d'Impuls a l'Acció Social i coeditora del llibre, va considerar la publicació com un "marc de referència sobre els drets dels nens i les nenes per el treball social".  Amb aquesta publicació s'omple l'espai buit sobre aquesta temàtica.

A l'acte hi va intervenir també la pròpia autora, la presidenta del Consejo Gerenal del Trabajo Social, Ana Lima i Ferran Casas, catedràctic de psicologia social.

Podeu llegir la crònica de l'acte de presentació, al següent enllaç: http://cgtrabajosocial.es/noticias/de-menores-a-protagonistas-un-libro-para-empoderar-a-los-ninos-y-ninas/2363/view

dimarts, 14 d’octubre de 2014

On pots comprar els nostres llibres?

Les col·leccions “Llibres a Punt” i “Libros a Punto” publiquen textos referits a la història del Treball Social i experiències i propostes en diversos camps. Al llarg d'aquests anys hem editat diferents llibres que podeu consultar a: http://impulsalacciosocial.org/editorial.html


Si t’interessa qualsevol d’aquestes publicacions pots demanar-les a rosa@impulsalacciosocial.org o bé comprar-los als següents establiments:
BARCELONA
Casa del llibre
Passeig de Gràcia, 62
08007 Barcelona
Tel. 902026407
Fax 934871426
pgracia@casadellibro.com
Llibreria Claret
Roger de Llúria, 5
08010 Barcelona
Tel. 93 301 08 87
llibreria@claret.cat
Llibreria Alibri
Balmes, 26
08007 Barcelona
Tel. 93 317 05 78
alibri@alibri.es
Llibreria Díaz de Santos
C/. Balmes, 417-419
08022 Barcelona
MADRID (només llibre de Rosa Domènech i Lourdes Gaitán)
Librería Escolar y Mayo
Facultad de Ciencias Politicas y Sociologia
Universidad Complutense de Madrid
Campus de Somosaguas
Ctra. Aravaca-Húmera, s7n
28223 Pozuelo de Alarcon (Madrid)

Casa del Libro
Via de las Dos Castillas, 33.
Complejo Atica, edif. 4 pta. 1
28224 Pozuelo de Alarcon

Librerias especializadas en Trabajo Social:

Librería Paradox
C. Santa Teresa, 2
28004  Madrid

Librería Alberti
C.Tutor, 57
28008 Madrid

Librería Dykinson
C. Melendez Valdés, 61
28015 Madrid

Librería Fuentetaja
C. San Bernardo, 35 (Gran Via)
28015 Madrid

Marcial Pons
C/ San Sotero, 6.
28037 Madrid

Llibreria Blanquerna de la Generalitat
C. Alcalá 44,
28014 Madrid 

Librería Certeza de Zaragoza
Calle del Parque, 41
50007 Zaragoza

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Presentació del nou llibre de Lourdes Gaitán

L'editorial Impuls a l'Acció Social presentarà el seu nou llibre de la col·lecció Llibres a Punt el proper dimarts 14 d'octubre a Madrid.


Us presentem el darrer llibre la nostra editorial: De "menores" a protagonistas. Los derechos de los niños en el trabajo social, de Lourdes Gaitán, sociòloga i diplomada en Treball Social.

El llibre serà presentat el proper dimarts 14 d'octubre, a les 19h, a la Casa de León de Madrid (Carrer del Pez, 6. 1 Izda).

A l'acte de presentació hi intervindrà:

Rosa Domènech, presidenta d'Impuls a l'Acció Social
Ana Lima, presidenta del Consejo General del Trabajo Social
Ferran Casas, catedrático de Psicologia Social
Lourdes Gaitán, autora del libro




dijous, 25 de setembre de 2014

Llegeix íntegrament la nostra última publicació


Si t'interessa el debat entre beneficiència i benestar social...


Si vas assistir a les jornades que vam organitzar des d'Impuls a l'Acció Social i la Fundació Apip-Acam...

Pots consultar la publicació que hem fet sobre els debats que vam dur a terme!

Esperem que trobis el contingut molt interessant i que gaudeixis de la lectura.

dimarts, 17 de juny de 2014

Quines polítiques socials? Per a quina societat?

Dilluns 16 de juny de 2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Quines polítiques socials? Per a quina societat?
Ponents: Ababacar Thiakh i Joan Subirats
Modera: Pablo Peralta, mediador i treballador social
Coordina: Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social

Assisteixen 40 persones.

Presentació

Ababacar Thiakh és historiador i responsable de l’Associació de Senegalesos a Catalunya. També és treballador del programa d’assentaments de l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Subirats és catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en governança, gestió pública i anàlisi de polítiques públiques. Ha treballat temes d’exclusió social, problemes d’innovació democràtica i societat civil.

Intervenció d’Ababacar Thiakh
Parlant de la meva experiència des de l’Associació de Senegalesos a Catalunya i en l’àmbit dels assentaments puc dir que hi ha molta immigració que està ocupant pisos buits a barris concrets de Barcelona. Des de l’Associació, portem més de 20 anys treballant aspectes com aquest a la ciutat i veiem com des de fa anys la gent ha ocupat pisos, naus... Com va passar amb la nau de Puigcerdà, una de les més conegudes. En naus com aquesta els immigrants hi treballen i hi viuen.

En l’àmbit dels assentaments fa anys que hi treballem i hi col·laborem amb l’Ajuntament. Intentem en primer lloc, fer una acollida de la població que arriba, detectar on hi ha la gent del seu país, que els poden ajudar; en segon lloc mirar com adaptar-los a la societat i en tercer, com integrar-los en associacions i col·lectius que els hi puguin facilitar les qüestions més bàsiques.

La nostra feina és detectar la situació, estudiar què hi passa i quines possibilitats hi ha. També busquem una solució global, a través d’estudiar cas per a cas. Cada cas és una persona, i cada persona té una situació diferent.

També treballem el retorn. El retorn ràpid, quan una persona no veu clara el seu projecte aquí, l’Ajuntament facilita aquest retorn. O el retorn no tant ràpid, en la que es prepara més a la persona perquè torni cap al seu país.

Amb el projecte de l’Ajuntament també hem estat mirant la gent que porta més de 3 anys aquí i mirar com poden regularitzar la seva situació. Amb coordinació amb les entitats de la xarxa, també hem muntat un menjador social i un banc d’aliments així com una lliga de futbol per dinamitzar les interaccions entre ciutadans del barri i persones vingudes de fora. La idea és trencar la por, que les ocupacions d’aquests immigrants a les naus no espanti als veïns de tota la vida del barri.

Per part de l’Administració es contemplen els assentaments però nosaltres tenim una òptica més àmplia sobre els assentaments i també considerarem els bancs i els carrers i no només les naus. Tenim forces pisos i naus ocupades. També gent que estan al carrer i que dormen en furgonetes. No tothom vol acollir-se al nostre projecte. Hi ha gent que té interès en el mecanisme d’aquesta xarxa. A nosaltres, fent el treball social, ens interessa saber com anirem treballant i com anirem solucionant els problemes.

Nosaltres treballem amb l’altre, i no per l’altre. Les persones són subjectes i així els hem de tractar. Hem de sentir la seva opinió. I els hem d’acompanyar, fer un seguiment, estar al seu costat.

També ens preocupa molt anar cap a una societat cohesionada. Hem de parlar de polítiques socials clares per a tota la societat, per la gent autòctona i per la gent de fora. És imprescindible tractar a tothom com a part de la societat. Sortir dels rumors, apostar clarament per les polítiques socials. Hem de crear mecanismes on tothom pugui sentir-se ciutadà. Necessitem espais de debat, de reflexió... on decidir plegats.
  
Intervenció de Joan Subirats
Estem en un moment molt complicat. Tenim problemes de finançament i qualsevol retallada en el pressupost toca temes sensibles. Estem davant d’un tema global, hi ha hagut un canvi d’escenari i allò que ens semblava estable i que no hi hauria retrocés, ara veiem tot el contrari. Hi ha elements conjunturals però els estructurals són els més problemàtics.

Tenim un sistema econòmic que no està preocupat per les externalitats negatives que aquest genera. Només mira per l’excel·lència, la productivitat... i no els efectes negatius que genera. L’economia de mercat no va acompanyada de polítiques fiscals que compensen i redistribueix. Espanya arriba tard en aquest procés (els anys gloriosos del Benestar són del 35 al 75 i nosaltres tot just acabàvem el franquisme en aquest any).  Tenim una pèrdua d’equilibris entre mercat i Estat. Diferents lògiques de funcionaments i diferents vincles que es trenquen.

En aquest àmbit doncs, les polítiques socials treballen en un entorn que li no interessa la igualtat. Segurament, el canvi tecnològic està generant efectes a l’àmbit social que fa que segurament hi hagi gent que tindrà dificultats a trobar feina. La barreja d’edats i la llargada del temps de l’atur, fa que hi hagin moltes més dificultats.

Quines alternatives tenim? Els poders públics poden mirar de jugar d’una forma més redistributiva, la política segueix comptant. Els països que han de tenir una autonomia d’allò públic, que hi hagi una esfera pública autònoma que sigui capaç de donar resposta a les problemàtiques més enllà de les institucions.

Què està passant? S’està detectant per part de moviments socials, iniciatives de l’àmbit civil, una voluntat d’articulació de respostes que no forçosament van lligades a l’àmbit públic. Com per exemple la cooperativa energètica, Som Energia, que planteja formes alternatives de redistribució energètica; Som Connexió, una alternativa a la connectivitat de les xarxes; Flor de Maig, Ateneu Harmonia... Experiències veïnals que a Barcelona estan funcionant. I també hi ha iniciatives des de la societat civil que amb una reivindicació autònoma intenten ser crítics i crear. Voluntat de donar resposta fent coses, més enllà de reivindicar o criticar. En alguns casos, hi ha hagut força complicitat institucional.

Hi ha hagut altres iniciatives interessants des de les administracions per generar complicitats amb les entitats. Les institucions poden facilitar, no cal que controlin.

Les entitats tenen molta més facilitat d’adaptar-se en situacions canviants que l’administració i per això les entitats a vegades són més útils treballant l’àmbit social. Això n’hauríem de ser conscients i intentar-ho combinar de la millor manera.

Aquesta és la nova manera d’entendre la democràcia. És en el moment en el que l’Estat ha entrat en crisi de redistribuir i solventar les nostres necessitats que han aflorat aquestes qüestions.

La idea del bé comú apareix últimament de nou, la comunitat. Aquesta té elements positius i negatius. En termes contemporanis té molt a veure amb la manera de fer coses, d’implicar-se i no pas una visió homogènia.
  
Hem recuperat les iniciatives socials que cobreixen aspectes que l’administració no cobreix. Ens hi hem de posar entre tots perquè sinó no ens en sortirem. Cal combinar-ho amb la reivindicació.

Preguntes del públic assistent:

- Com poden articular la política institucional i els moviments socials?
Les institucions són de la gent i cal que redefineixin les seves funcions. Cal que els recursos públics es repesin i s’ampliïn els usos tradicionals. Hem de tenir un mecanisme més cooperatiu dins el sistema públic per tal de canviar les coses. Hem de ser capaços de recuperar fórmules històriques d’organització.

- Una pregunta cap a Ababacar Thiakh. Pel què fa a la immigració, hem d’anar a pensar cas per cas? Quin és el vostre lligam amb el teixit associatiu del barri?
Hi estem treballant. Estem treballant relacions entre entitats per crear una xarxa ben forta als barris. Hem de valorar si tothom està disposat a que hi hagi aquesta relació entre entitats o si encara hi ha prejudicis entre els col·lectius autòctons i els migratoris. Són reflexions que hem de generar conjuntament i cap ambdós bandes.

- Una pregunta cap a Joan Subirats. Hem de tenir un relat d’esquerres? Sols existeix el de dretes.
És imprescindible. Totalment d’acord. I hem de reivindicar la democràcia i la igualtat com a eina d’aquest relat. S’ha de concretar amb la voluntat de no passar de les institucions. Són nostres, en les hem de reapropiar. És un debat que està present.

- Robotització, la incorporació de les noves tecnologies al treball. Hi ha molta gent que no trobarà mai més feina.
El procés de canvi tecnològic, és una eina molt potent. Les màquines estan entrant en el terreny dels serveis a les persones. Hem de repensar el concepte de treball.


dimarts, 10 de juny de 2014

El proper Fòrum “Quines polítiques socials, per a quina societat?”

Ens fa il·lusió presentar la propera, i última d’aquest curs, sessió del Fòrum de Debat Social que tindrà lloc al Ateneu Barcelonès el proper dilluns 16 de juny, a les 18 h (Sala Pompeu Fabra, 2ª planta).

El tema que tractarem serà “Quines polítiques socials, per a quina societat” que exposarà Abbacar Thiakh, historiador, responsable de l’Associació de Senegalesos a Catalunya i treballador del programa d’assentaments de l’Ajuntament de Barcelona i Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona.
Confiem que aquesta activitat pugui ser del seu interès.

dimarts, 20 de maig de 2014

Present i futur del Tercer Sector Social

Dilluns 19 de maig de 2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL

Present i futur del Tercer Sector Social
Ponent: Àngels Guiteras, presidenta de la Taula del Tercer Sector Social
Modera i coordina: Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social

Assisteixen 38 persones.

Presentació
Nascuda a Girona l’any 1958. És llicenciada en Psicologia Clínica per la Universitat de Barcelona, especialista en drogodependències i diplomada en Alta Direcció d’Empreses per ESADE. Ha estat treballant en el camp social des de principis dels anys 80, assumint diferents responsabilitats. Actualment és gerent de l’Associació Benestar i Desenvolupament, ABD i presidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya des del 9 de juliol de 2009.
  
Intervenció d’Àngels Guiteras
Parlaré del present i del futur del Tercer Sector Social, no parlarem del passat. Parlarem doncs de la rellevància d’aquest sector a l’actualitat, de la gravetat de la situació i de la importància del sector davant la situació de crisi econòmica actual. Del futur parlaré sobre la necessitat d’atacar la crisi social, de la governança relacional i de tres possibles escenaris.

El Tercer Sector Social ha costat molt de conèixer i entendre qui érem. Hi ha un primer sector que és l’administració, que és governamental i no lucratiu; un segon sector que són les empreses mercantils, lucratives i no governamentals; i nosaltres, el Tercer Sector, que no som ni lucratius ni governamentals.

Les entitats del Tercer Sector portem en el nostre ADN la necessitat d’educar en valors i arribar a la ciutadania a través d’allò col·lectiu. Actualment som 6.800 entitats, més de 100.000 treballadors/es, atenem a més de 2 milions de persones, som milers de voluntaris i representem prop del 3% del PIB català. Tal i com existeix a Catalunya, aquest Tercer Sector no existeix enlloc.

La creació va aparèixer quan ens vam agrupar diferents associacions i col·lectius per reclamar tot allò que ens unia i articular-ho en força. A través de la Taula volem ser un lobby, volem fer incidència política per tenir més i millors polítiques socials, i poder vertebrar millor aquest sector i enfortir-nos. Aquest és el nostre objectiu i la feina que fem.

Davant la crisi econòmica, la taxa de risc de pobresa és del 20’1% de la població de Catalunya i cada cop té més incidència entre els més petits, arribant a afectar a xifres superior. 1 de cada 5 catalans és pobre, 1 de 4 nens és pobre. Sols el 38’2% de les llars catalanes van arribar a finals de mes amb facilitat. 515.000 persones es troben en una situació d’atur de llarga duració. Les execucions hipotecàries sumen 8.693 desnonaments a Catalunya en el primer trimestre de l’any. Existeix també un fracàs escolar elevat, uns ingressos familiars baixos, i la renda mínima d’inserció arriba a 25.909 persones, i unes 140.100 persones assalariades cobren menys de 650 euros al mes.

Estem doncs davant d’un fenomen de crisi i d’aparició d’una nova classe de pobresa, la nova pobresa. La pobresa laboral. Aquelles persones que treballen i que tenen un sou però que tot i així tenen situacions de dificultat i pobresa. Aquesta pobresa està en augment també, a nivell Europeu. És un fenomen que reneix del segle XIX.

Del present, també podem parlar de la importància del Tercer Sector davant el marc en el que ens trobem. Un marc de grans desigualtats i que va en augment. Per això el nostre paper és rellevant i imprescindible per afrontar la situació i les conseqüències socials de la crisi. Les més de 300.000 persones voluntàries que participen ens fan únics. No hi ha cap altre entitat privada que pugui incorporar aquest número de persones. Això més l’estructura de les entitats no lucratives, ens fa grans. Defensem els drets socials, prestem serveis, actuem amb voluntariat i participació són els pilars del Tercer Sector.

El Tercer Sector, amb la prestació de serveis, reinvertim el 100% dels guanys i millorem l’actuació i la gestió de les entitats i el servei. La nostra acció és estratègica per donar una resposta superadora a la situació actual.

Això és el present del nostre sector. Si parlem de futur, hem d’atacar la crisi social. Hem de prioritzar-la i fer-hi front. Aquesta crisi és prèvia a la crisi econòmica que estem visquent. En època de més benestar econòmic ja existia. Hem d’afrontar la crisi social amb les mesures adequades. Aquestes desigualtats no es superaran, no les reduirem ni tampoc en sortirem si no som valents. Si no invertim més i millor en polítiques socials, no hi haurà diners. És la política social la que genera economia. Hem de ser capaços d’incidir i en fer que això doni la volta. La lluita contra la pobresa ajuda directament a l’economia. És la manera de que el PIB creixi de forma estable. Estiguem convençuts que la millor manera de fer créixer el PIB és ajudant als vulnerables.

I parlant de futur, hi ha tres tipus d’escenari de futur:

1.     Escenari impossible: Aquest escenari contempla que l’administració dóna abast a tot. Una administració protectora i que proveeix tots els serveis. La gran majoria de serveis serien gestionats des de consorcis, empreses públiques... El ciutadà seria un client, usuari... i les entitats del tercer sector social tindríem un paper petit. Aquí no es parlaria ni de deures ni de necessitats socials. Per això és un escenari no desitjable.

  1. Escenari possible i indesitjable: Alliberar l’assistencial. L’Estat se’n desentén i deixa al mercat la satisfacció o la insatisfacció de les necessitats socials. Nosaltres a través del voluntariat i sense masses professionals, aniríem donant resposta a les necessitats més urgents. Aquest escenari divideix. És un escenari tant possible com indesitjable. Ens hi hem d’oposar.

  1. Possible i desitjable: Aquest ens ajudaria a progressar socialment. El govern assumeix el protagonisme democràtic. Assumeix drets i necessitats socials de la població i ajuda a enfortir el conjunt de la societat civil i la ciutadania. Empoderem els ciutadans i donem resposta a les necessitats i assolir els objectius socials. En aquest escenari, el tercer sector social té un paper important, d’eficiència, de reinversió dels recursos socials.
La governança relacional té molt a veure en aquests escenaris. La complexitat actual és molt gran i amb els fons públics no és suficient. Cal una estreta col·laboració entre sector públic i tercer sector per multiplicar l’impacte i la eficiència. Caldrà també mobilitzar a la ciutadania i entitats per fer-ho possible.

Ha de quedar clar però que per fer una societat forta no s’ha de reduir l’acció dels governs democràtics sinó que cal redefinir el paper d’aquests i conjuntament amb el Tercer Sector. Cal més acord entre tots els agents implicats. Promocionar la col·laboració de tots els agents i entitats socials d’un territori per donar resposta i fer-la més forta, en aquest cas cap a la pobresa. Això és una manera de fer entre teixits socials, ciutadania, administració i d’altres recursos.

Cal l’acció decidida dels governs per enfortir la societat civil, perquè l’actuació pública sigui de la “polis”, de tots i de totes. D’aquesta manera construirem l’interés general entre tots els actors.

Preguntes del públic assistent:
- 352.000 famílies que viuen a Catalunya amb 9000 euros l’any. Se’m fa difícil pensar que en el meu barri jo no conegui a ningú amb una situació tant dramàtica. M’agradaria saber com s’arriben a obtenir aquestes estadístiques i com es compten?

Hem de reconèixer la situació per estar millor. Aquestes dades són reals. La pobresa però, s’amaga. És important donar-ho a conèixer i el meu paper és aquest, donar veu a les desigualtats.  

Les dades són de l’Idescat i es van obtenir aquestes dades a nivell tècnic. El mesurador de la pobresa és bàsicament econòmic. La pobresa severa (que afecta a l’habitatge, alimentació...), aquella que no tenen cobertes les necessitats bàsiques, es mesura d’una altra manera. D’aquesta pobresa també en tenim.

- Sense inversió social no hi ha creixement econòmic. Estic d’acord però vull apuntar que només amb inversió social no tindrem creixement econòmic. Calen més coses per obtenir un creixement econòmic suficient. Manca una renda salarial més justa.

Difícilment comprarem res si no tenim diners. Al meu entendre aquesta crisi no és com la del petroli, no és una crisi d’oferta. És una crisi de demanda i s’ha de tractar d’una altra manera. Les polítiques socials i de lluita contra la pobresa és el que ens ajudarà a sortir-nos-en.

- Sobre els tres escenaris de debat, hauríem de matisar una mica més. Les administracions tenen unes responsabilitat i uns deures. Algunes de les seves funcions les deleguen a entitats, que disposen del coneixement... i sumen esforços. No és tant senzill. M’agradaria poder aprofundir una mica sobre aquest espai.

Jo crec que no estem en el tercer escenari, malgrat que hauríem de lluitar per ser-hi, ens hi hem de posar d’una manera ferma. Les aprovacions de lleis no sempre ha suposat un dret. Són drets subjectes a pressupost. Hem de treballar conjuntament amb altres sectors i configurar una nova manera de fer.

- Quin és el PIB que aporta les prestacions del benestar a la societat? Quin valor té de cara el creixements econòmic?

És molt important conèixer aquestes dades i per això des d’un inici ens vam marcar la necessitat de conèixer-les. I insisteixo que hem de posar la inversió social per davant de la inversió econòmica. És la manera d’assegurar-nos que en el moment que hi hagi creixement no es generi desigualtats.

- L’Ajuntament de Barcelona ha anat augmentant els pressupostos en política social. Hem d’avançar cap el tercer escenari tot i que, la dificultat de treballar determinades qüestions des de l’administració a vegades és molt complex. Des de l’Ajuntament estan mirant el retorn econòmic dels serveis. Cal inversió social i en d’altres aspectes econòmics de ciutat per tal de fer avançar el país.

És cert que no és tant fàcil aquest tercer escenari, però encara crec que es pot avançar. És l’esperança que ens ajuda a continuar. Es clar que no només s’ha de fer inversió social, diem que s’han de prioritzar aquestes, donant-li la importància que li corresponen. Més inversió en polítiques socials de forma prioritària. Això és el que demanem.

- La Taula del Tercer Sector és un interlocutor social potent i això és molt important. Voldria saber quin impacte ha tingut la destrucció premeditada de les Caixes d’estalvi?

Nosaltres fa uns quants anys que parlem i interlocutem amb polítics i empresaris. Ens fèiem creus amb el tema de la dació en pagament no existís. Creiem que seria fàcil de resoldre i vam veure que no. El mateix ens va passar amb el tema de la desaparició de les caixes. Estem preocupats pel model i preocupats per l’obra social, com a font de finançament de les entitats socials. Les entitats fem feina des de les obres socials. Cal que digui però, que l’Obra Social de La Caixa, a dia d’avui, manté els diners que destinen a les entitats.

Estic d’acord en el fet d’anar cap a un nou model i per això donem suport a l’economia social.  Creiem que hem d’agrupar-nos per enfortir aquesta economia, que és una alternativa, lucrativa però amb uns objectius diferents. La importància de tenir guanys i la importància de repartir-los d’acord a determinats objectius. En aquest sentit hem creat una cooperativa a nivell financer i estem treballant per constituir una gestora d’habitatges. La limitació de les nostres capacitats, poc a poc, anem superant-les.

- La ciutadania ha de tenir més clar la cartera de serveis. De quins serveis en l’àmbit social pot gaudir? Si tenim entrebancs, hauríem de visualitzar-los per poder fer propostes.

Totalment d’acord. La ciutadania ha de tenir clar els serveis als que pot accedir i també hem d’assegurar que li arribin. Amb els entrebancs em refereixo que el discurs i la teoria va per una banda i la pràctica per una altra. Això està passant, governi qui governi.

- Seguim en hores baixes a Europa i per això no som creatius amb l’Estat del Benestar. Retrocedeix. No té la vitalitat, objectius... Fem molts esforços i des de les entitats del tercer sector encara més, però no hi ha entusiasme polític suficient a Europa per impulsar-les. Cal recuperar-lo tenint en compte els motius pels quals va néixer, cristal·litzar la llibertat i fer possible la justícia.

Totalment d’acord. Només afegiria que aquest desencant comença als anys 90, quan nosaltres tot just començàvem a organitzar-nos. Hem de defensar una Europa social, l’altra model és d’injustícia social. Hem de lluitar per l’Europa dels drets, que l’Europa Social torni a recuperar l’impuls. Cal un nou acord tot i que la desregularització dels mercats ens porta cap a una altra banda.

- Hem de ser capaços de crear un conjunt de valors per sostenir l’Estat del Benestar. Treure la inèrcia de l’assistencialisme i passar a la creació de valors i també valors econòmics. Quina relació hi ha amb les universitats, centres de recerca... els elements més renovadors de la societat amb vosaltres?

No volem fer assistencialisme però malauradament la situació actual ens fa haver de fer les dos coses. Els bancs dels aliments no ens agrada. Li agrada algú? Ja fa molt de temps que estem enfocats en aquesta línia i és la manera de poder fer la feina necessària en el tercer escenari, el desitjat. Treballem per ser un sector útil pel benestar social. Anem anant-hi. En aquesta línia estem fent treballs amb la universitat.

A nivell de conclusió, voldria destacar que estem parlant de drets socials, de drets de ciutadania i els drets de la qualitat democràtica de l’adminsitració: més transparència, menys corrupció... Si treballem per aquestes tres qüestions, entre tots, podrem construir aquesta Europa social que desitgem.




dilluns, 12 de maig de 2014

El proper Fòrum "Present i futur del Tercer Sector Social" amb Àngels Guiteras

Et convidem a la propera sessió del Fòrum de Debat Social que es celebrarà el dilluns 19 de maig de 18h a 20h. a la sala Pompeu Fabra de la segona planta de l’Ateneu.

El tema que tractarem en aquesta sessió serà “Present i futur del Tercer Sector Social” a càrrec d’Àngels Guiteras, Presidenta de la Taula del Tercer Sector Social.

El Fòrum de Debat Social té com a objectiu l’anàlisi dels grans paràmetres de l’Estat del Benestar, de les polítiques socials i la necessària actualització i impuls.

Són promotors del Fòrum de Debat Social: Rosa Barenys, Xavi Camino, Carles Campuzano, Antoni Comin, Rosa Domènech, Esperança Esteve, Joaquim Ferrer, Rosa Maria Ferrer, Rafael Hinojosa, Joaquim Julià, Àngels Nogué, Pablo Peralta de Andrés, Josep Oriol Pujol, Glòria Rubiol, Cristina Rimbau, Mariona Rull, Jordi Sabater, Joan Tatjer i Eduard Vinyamata.

dilluns, 5 de maig de 2014

Beneficència o benestar social?

Dilluns 28 d’abril de 2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès

FÒRUM DE DEBAT SOCIAL


Beneficència o benestar social?

Assisteixen 26 persones.

Presentació a càrrec de la Rosa Domènech
El passat 14 d’octubre de 2013 i 23 de febrer de 2014, vam realitzar unes jornades al Palau Macaya conjuntament amb la Fundació Apip-Acam, sobre el tema que avui plantegem. Davant de tots vosaltres proposem novament aquest tema per acabar d’aprofundir, a través de preguntes, i tractar aquestes qüestions i finalitzar el debat al respecte.

Aquestes preguntes que plantegem les hem preparat a través dels ponents: Pep Ricou, president de la Fundació Apip-Acam; Rosa Barenys, treballadora social; Glòria Rubiol, treballadora Social, Carlos Zeller, professor de la UAB, Jordi Sabater, professor de la Facultat Pere Tarrés.

1. En l’actualitat per a defensar l’Estat del Benestar cal que parlem de drets i no de solidaritat?
Creus que dels drets no se’n parla prou? Creus que darrerament la nostra societat ha perdut drets? Justícia i igualtat cal que siguin drets per a tothom?

Pep Ricou:

On estem socialment parlant? De la crisi d’Estat del Benestar se’n parla des d’inici del segle passat. No per crisi econòmica sinó per crisi democràtica, on hi ha una capa poderosa que no protegeix els drets de tothom. Des d’aquesta perspectiva, el món és global, no hi ha règims que facin por i constantment hi ha reaccions ciutadanes que reivindiquen drets, justícia... Què és el que ha canviat tant?

Quan parlem de beneficència o dret, nosaltres parlem de serveis socials. D’un àmbit concret i específic. Què hem d’intentar promoure? L’economia de Bé Comú. Millorem les coses comunes, globals... No només les coses concretes de serveis socials. Millorant l’economia, podem millorar les persones. Si les persones demanen més drets i llibertats podem suposar que les empreses, els polítics i altres estaments de la societat reaccionin.

Hem de parlar dels temes des d’una situació global. Per això davant d’aquestes preguntes, veiem clarament que hem de fer una protecció social, amb una transparència d’actuació, amb una solidaritat, amb una democràcia en aquest àmbit.

Dels drets no se’n parla prou. S’amaguen. Si se’n parla no és perquè se’n vulgui parla, serà perquè s’escapen, surten.
Rosa Barenys:
La crisi obra l’oportunitat per reflexionar en tots aquests aspectes. En relació a la primera pregunta, estic d’acord amb en Pep que els drets s’escapen. Ens n’oblidem, no en parlem ni els recordem constantment; però sabem que existeixen. La resolució de l’Associació de Drets Humans de Catalunya, entorn el Fòrum de les Cultures,  va fer una interpretació del què significava la Declaració Universal dels Drets Humans i acabava dient: és necessari que hi hagi una renta bàsica per anar solucionant els problemes socials que es van provocant.

Això no s’ha fet i alhora se’n parla poc. No hem perdut drets però no els reconeixem ni políticament ni socialment; i que la justícia social i la igualtat han de ser drets per a tothom.

Glòria Rubiol:
Sobre drets se’n parla poc a nivell global, més aviat se’n parla a nivell específic a través de col·lectius i plataformes especialitzades. Es parla més de deures i obligacions.

En sessions passades semblava que es digués que el canvi de societat afectaria a que no tingués validesa l’Estat del Benestar pel fet de ja no ser una societat industrial. Sobre aquesta qüestió, voldria comentar també que tot i que es digui que l’Estat del Benestar ja no serà el què estava previst que fos, les branques d’educació, salut, pensions, seguretat social, serveis socials, polítiques d’habitatge i polítiques d’ocupació hauríem de mantenir-les. Sobre aquestes qüestions no hi ha un desfasament teòric.

Carlos Zeller:
Comparteixo el pronòstic dels companys. Afegeixo que drets i solidaritat no és antagònic. L’Estat de Benestar tal i com el coneixem sols pot existir si hi ha drets, és un pacte entre administració i societat. La solidaritat no pot emparar cap tipus de dret però si que és la base de la construcció de l’Estat del Benestar, és la que pot permetre la construcció d’aquest tipus d’Estat. La solidaritat és la base i l’ha de permetre la societat, és un eina de canvi. Jo sóc pessimista.

Jordi Sabater:
Vull traslladar algunes qüestions claus de forma breu:
- Crec que no podem parlar de l’Estat del Benestar deslligat a drets i deslligat de les polítiques públiques. Hem de mirar com lliguem i encaixem família, Estat, Mercat, comunitat i tercer sector. Ho hem de replantejar des de la troncalitat dels drets i les polítiques públiques.
- Els efectes terribles de la mercantilització: Mercantilitzem les necessitats de les persones, convertim a les persones en mercaderies, els drets en mercaderies.
- L’Estat no ho ha de fer tot. La societat i el mercat també han de participar. Cal trobar el paper d’uns i dels altres.
- L’Estat del Benestar respon a unes necessitats d’un tipus de societat que ja no existeix en l’estructura ocupacional, social, familiar, política... Ja no respon al tipus de societat que tenim. Això no vol dir que allò que significava l’Estat del Benestar, l’oportunitat de futur de la població, sigui molt diferent al què ara vol dir però cal readequar-lo a la nova realitat.
- El model de l’Estat del Benestar estava basat en el creixement. Aquest model d’economia ens l’hem de replantejar. La mateixa idea del “bon viure” és un element a reflexionar.

Aquests aspectes han de ser centrals en qualsevol plantejament sobre el tipus d’Estat del Benestar. L’Estat del Benestar va ser fruit d’un pacte social-liberal, entre treball i capital després de la Segona Guerra Mundial. El pacte social d’ara ha de ser diferent, ens n’hem de plantejar un que no sigui que postguerra. Ha d’anar lligat als moviments socials, amb la política i la comunitat.

Altres intervencions del públic assistent:

Conxita Vila, síndica de greuges de l’Ajuntament de Barcelona:
-          Les administracions públiques són les que han de defensar els drets.
-          La solidaritat des de la societat civil sempre ha fet un paper molt important per donar suport i col·laborar amb l’administració.
-          El paper que ha de fer l’administració i entitats són complementaris.
-          Des de la seva experiència professional, sols li arriben aquelles coses que no surten tant bé, les que hi ha queixes, com per exemple moltes qüestions d’habitatge.
-          Hi ha una Barcelona realment pobre que preocupa i que cal treballar-hi entre tots els agents.

Jordi Tolrà, director del Pla d’Inclusió Social de l’Ajuntament de Barcelona:
-          Des de la perspectiva de l’Administració, destacar que per primera vegada, la ciutat de Barcelona té un Pla d’Inclusió Social. Aquest des del principi, en la mateixa diagnosi s’ha incorporat la societat civil i la seva participació a través d’un espai on hi participen més de 500 organitzacions i el conjunt d’actors socials de la ciutat implicats. En aquest espai ha estat possible fer un acord sobre la situació ha tractar, consensuada entre tothom. I ha estat possible generar objectius comuns i línies de treball.
-          Es demana també que l’administració actuï com un únic cos, entre d’altres mesures,  respecte de l’habitatge i actuacions en situacions de risc.

Altres intervencions:
-          La solidaritat és bona i molt bona. Aquesta solidaritat no és gens incompatible amb la reivindicació dels drets socials però sí que pot distreure en la reivindicació d’aquests drets. Tot el què és el foment d’una economia sostenible, ecologia, solidaritat, fidelitat, rigor, treball ben fet, cooperativisme, fora de l’estat salvatge i de la globalització,... El foment de tot això podria ser important.
-          Hi ha aspectes de la beneficència que no podem defensar però sí defensar tots els valors de la solidaritat.
-          Hem de tenir en compte com ha de ser el principi de la defensa dels drets. Hem de tenir consciència d’una política fiscal decent, sinó, no tindrem un bon Estat del Benestar. Necessitem discursos de com lluitar sobre la inconsciència social dels ciutadans. Hem de col·laborar aportant les nostres obligacions fiscals i no defugint-les.
-          Cal canviar el sistema fiscal perquè hi hagi Estat del Benestar.
-          La beneficència és positiva i caldria augmentar-la al màxim. Anem cap a un caos i cal actuar a través de la beneficència. No veig tant clar que tothom pugui evitar l’economia submergida, a vegada un fa el què pot. Tenim molts exemples d’altes persones que no prediquen amb l’exemple i això sempre fa difícil que la resta de gent decideixi actuar de forma transparent.
-          L’Estat del Benestar també ha estat un miratge que ens ha anat relativament bé. Crec que aquest està fonamentat de la injustícia.
-          La paraula solidaritat és molt fluixeta. És treballar entre uns quants una causa conjunta. Crec que cal anar un pas endavant i reivindicar la fraternitat, lluitar no només per les teves causes sinó per causes d’altres o per causes que afecten a més gent.
-          La família, el veïnat... s’han d’implicar, han de tenir compassió. Hi ha tasques que les hem de fer de proximitat, ajudar-nos entre nosaltres. Aquests valors s’han d’educar i les societats i la gent els hem de tenir. Els nens i nenes haurien de fer serveis comunitaris... educar-los en aquests valors. Així solventaríem moltes qüestions d’arrel.
-          No s’ha de regalar res. Cal ensenyar a que la gent es guanyi la vida. No podem infantilitzar els adults, no ens podem carregar la cultura del treball. Cal que l’Administració ensenyi a pescar. La societat és com una família, si els polítics roben com s’han de condemnar els ciutadans que no ho facin?
-          La beneficència no hauria de ser perpètua.

Cloenda
Després de debatre les qüestions i sense poder entrar a detall a la resta de preguntes plantejades per manca de temps, passem a fer una breu cloenda amb conclusions sobre el comentat en les tres sessions realitzades sobre aquesta qüestió tant apassionant.

Rosa Domènech:

-          Evidentment la beneficència és necessària. És un mal menor. El que neguiteja però és que ens quedem en un Estat en que d’aquí 20 anys continuï fent beneficència. Sí, com a mal menor. Sí per superar la situació actual però no, com a model de futur.
-          La solidaritat és molt important, aquest país és solidari. Quan parlem d’Estat del Benestar no només ha de ser solidari sinó que també ha de ser un Estat de dret. La solidaritat no assegura els drets. És l’Estat qui els assegura.
-          Ens hem de mentalitzar en el repartiment dels nostres impostos cap als que tenen més necessitat.

Rosa Barenys:
-          Aquí no hem parlat de cap tipus de prestació. Sols he dit que l’Associació de Drets Humans de Catalunya plantejava que una alternativa era la renta bàsica. El dia que en parlem tractem aquesta qüestió, ja aprofundirem sobre el que implica.
-          La beneficència, caritat, ajuda, solidaritat és important però ha d’anar acompanyat de polítiques públiques, d’intencions de l’Administració. Si no serà un pou sense fons.
-          S’ha trencat el pacte social que hi havia per desenvolupar l’Estat del Benestar. S’ha trencat i el primer en fer-ho és l’Estat Espanyol. Hem de pensar com refer alguns eixos d’aquest pacte social.

Pep Ricou:
-          Cal distingir entre renda bàsica i renda mínima d’inserció. Hi ha diferències.
-          Em sembla molt bona l’aportació de la proximitat i em sembla que s’ha de recuperar.
-          L’Estat s’ha convertit en una eina de recaptació a favor d’uns interessos. Cal dotar-hi de contingut, d’un nou pacte social.

Glòria Rubiol:
-          Crec que s’ha aconseguit el pacte social en aquells països que hi ha hagut uns valors per dur-ho a terme.
-          En publicacions dels anys 80 parlàvem que no havíem de dir Estat del Benestar sinó Societat del Benestar. Caldria que ressuscitem determinats termes.
-          Sobre les qüestions fiscals, jo també crec que són molt importants. L’Ajuntament de Barcelona ha anat apujant l’IBI i altres impostos a un ritme que no han fet els altres ajuntaments. Per això es troben una situació més sanejada que d’altres ajuntaments i que per això poden aplicar aquestes polítiques socials.

Carlos Zeller:
-          L’Estat del Benestar és una època molt breu en el conjunt de la història de la humanitat però ens ha deixat un llegat molt clar: la idea d’una societat lliure, sense por al desempar, a la malaltia, a la manca de feina... Aquesta és l’herència sobre les que hem de teixir la nova societat del benestar. Amb aquests riscos que volia procurar i amb els nous que se’ns plantegen.
-          No és un problema de recursos, la crisi de l’Estat del Benestar no comença amb la crisi econòmica.
-          És important el patiment d’una part de la població que és difícilment integrable. A França afecte un 10-15% de la població així com a Holanda, EUA... És una fractura que no és abordable amb les polítiques de benestar social. Hem d’imaginar noves formules per actuar amb aquesta subclasse, que acaba suposant un 20% de la població. Això també passa aquí i ho hem construït nosaltres. Hi ha persones inabordables en el punt de vista dels serveis socials.

Jordi Sabater:
L’Estat del benestar està lligat a la idea de redistribució. Això és un element clau i enllaçat amb el concepte de justícia. Aquesta redistribució estava pensada en una base del treball, aquest regulava el model (el tenir prou recursos per afrontar una subsistència). Hem de replantejar si estem en una possibilitat de plena ocupació com en els anys 50 o no.