Dilluns 15 de desembre de
2014, a les sis de la tarda, a l’Ateneu Barcelonès
FÒRUM DE DEBAT SOCIAL
Què ens queda de l’Estat del
Benestar? Què hem perdut i què cal recuperar?
Ponents: Carles Campuzano i
Esperança Esteve, diputats al Congrés.
Modera: Cristina
Rimbau, professora de la Universitat de Barcelona.
Coordina: Rosa
Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social
Assisteixen 30 persones.
Presentació
L’objectiu del Fòrum d’avui
és el de tornar a repensar l’Estat del Benestar i pensar també amb aquest futur
més immediat i a llarg termini del nostre model. Volem analitzar-lo amb tots
vosaltres, des del que està passant a Catalunya com arreu de l’Estat espanyol.
Els dos ponents d’avui
han tingut i tenen una implicació social molt destacada, també com a
representants polítics i com a professionals. Ambdós són bons col·legues, bons
amics i que des de posicions diferents poden treballar molts aspectes en comú.
Avui volem que, des de l’amistat que es tenen, veure les controvèrsies que hi
ha entre ells.
L’Esperança Esteve té
una trajectòria llarga dins l’àmbit social. És diputada al Congrés espanyol i
des d’aquesta responsabilitat assumeix temes de polítiques socials i
migracions. Ponent de les principals lleis dels últims anys, també ha estat
professora de Treball Social així com responsable de Serveis Socials de diferents
administracions i entitats. Una trajectòria professional molt àmplia que li
dóna una gran prespectiva.
En Carles Campuzano
igual que l’Esperança, té un llarg currículum. És una persona amb una gran
trajectòria professional i personal. Va començar de molt jove a treballar i a
militar políticament. Va ser regidor de Vilanova per CiU i ha estat diputat al
Parlament de Catalunya. Actualment ho és al Congrés de Diputats. És una persona
d’opinió i que l’expressa sovint als mitjans de comunicació.
Intervenció de Carles
Campuzano
L’Esperança i jo
compartim una idea molt senzilla: que l’Estat del Benestar és una història
d’èxit, de justícia, que ha garantit mobilitat social, drets socials i més
qualitat de vida. El compromís amb l’Estat del Benestar el tenim i aquest és el
nostre principal punt de coincidència.
En l’explicació del
perquè la crisi no ha tingut més conseqüències socials de les que ha tingut,
que en són moltes, hi té molt a veure dos programes de l’Estat: la protecció d’atur
i el sistema de pensions (despesa ha anat agumentant). Aquests dos programes
estatals han permès continuar funcionant força. Aquests dos sistemes han fet
funcionar la societat, més enllà del treball d’altres entitats, de les pròpies
famílies, etc. El sistema públic de pencions s’ha de posar en valor perquè és
fonamental i perquè cal continuar-lo defensar.
Sí que vull fer la
crítica dels dos retrocessos que s’han fet: reformes envers la jubilació
anticipada i la no revaloralització de les pensions segons l’IPC (que a la
pràctica comporta que les pensions quasi no creixin i la pèrdua del poder
adquisitiu).
El sistema ha jugat el seu paper durant la crisi però hi ha aspectes que han patit el seu detreniment.
El nombre de persones
sense feina amb ingressos ha disminuït: molta gent ha esgotat les prestacions...
Són molts els factors que hi juguen. Un altre factor molt important són les
polítiques d’ocupació, el reciclatge professional... aquestes polítiques a nivell
estatal són les que han patit la retallada més important.
Hi ha hagut també un
canvi, que globalment ha estat molt teòric però que portarà conseqüències
pràctiques: l’accés a la protecció de la salut estava basada en tenir la nacionalitat
espanyola. Ara en canvi, estem en un sistema que diu que si estàs dins la
seguretat social tens dret a la protecció del sistema de sanitat. La
Generalitat s’ha confrontat amb el Govern espanyol. Aixiò també és un retrocès.
Com s’han repartit els
objectius de dèficit públic entre el 2010-14? La Generalitat ha hagut de reduir
un 23% del conjunt del seu pressupost i tot així no ha aconseguit. Aquesta
reducció es concentra en sanitat, educació, serveis socials, vivenda i transport.
Això ho provoca el govern. I els ajuntaments s’han fet en aquestes
competències.
Al carregar la
responsabilitat a les autonomies per part de l’Estat, s’ha anat desgastant
l’Estat del Benestar. La conseqüència de tot plegat és que l’Estat està en el
marc on més s’ha incrementat les desigualtat durant la crisi. S’ha repartit de
forma poc equitativa.
L’Estat té dos
problemes anteriors a la crisi i que aquesta ha accentuat:
- està poc orientat a la distribució
- orienta els majors de 65 anys i no ajuda a les famílies joves amb fills.
No podem perdre de
vista que arrosseguem problemes d’abans de l’esclat de la crisi i que s’han
agreujat arran d’aquesta.
Intervenció d’Esperança
Esteve
Amb en Carles ens
escoltem, ens reconeixem, discutin i intentem salvar allò que ens uneix i ens
permet tirar endavant. Comparteixo bona part de la intervenció d’en Carles,
però hi ha alguna qüestió que vull interpel·lar.
S’han d’introduir
canvis i aquests són necessaris. Això ens obliga a tenir un sentit crític i a
valorar l’impacte, com afectaran les coses que estan passant. Quin és el llegat
que podem deixar?
Quan mirem les dades,
veiem que del 27% de persones que estan a l’atur, el 58% són gent de classes
mitjana, classe mitjana baixa. Aquestes persones tenen família, estan construint
una realitat quotidiana. La seva situació està afectant a les seves famílies.
El PP no està fent
retallades, està fent un canvi de model substancial. No és casual. Com tampoc
ho és que molts joves a l’atur, immigrants... estiguin sense aixopluc sanitari.
Això portarà conseqüències a nivell de salut?
Hi ha un canvi de
comportament social que menysté la prevenció, la salut entesa com un bé comú.
CiU no va votar aquest decret de reforma. Això ho vam celebrar conjuntament.
Però hi ha un altre canvi, la reforma laboral, que també genera alts nivells de
precarietat que no es coneixien a Europa, elimina la negociació col·lectiva. Això
no és una certa flexibilització del mercat de treball, això ha provocat una
baixada de salaris i una destrucció d’ofertes de treball. Una punyelada a
l’ocupació estable i un retall de drets i garanties dels treballadors.
Aquest element el veig
com una altra amenaça. Cal transformar-lo perquè és una amenaça pel present i
també pel futur.
Els serveis socials era
l’altre coixí del benestar. El de les ajudes. Tot això que estava en ple
desenvolupament i a punt de consolidació ha baixat un 74%, a nivell simbòlic. I
el mateix o superior pel què fa a polítiques d’immigració. I això és una responsabilitat
que hem de tenir sobre la taula.
A Catalunya he defensat
bona part de les polítiques que el Govern ha tirat endavant, perquè creia que
eren bones. No es pot dissociar l’agenda nacional i l’agenda social. Dit això,
sí que em preocupa:
- la primera mesura del Govern de la Generalitat després de guanyar les
eleccions: els més fràgils, els de la renda mínima d’inserció, dir que estan
fent frau. Es retira aquest suport de forma inicial havent-hi tants i tant
problemes més grans. Anem a tocar els més febles.
- segueixo creient amb la responsabillitat pública, hem passat de garantir
uns mínims. La priorització s’ha fet malament, s’ha d’haver mantingut primer
aquells aspectes bàsics i no pas les retallades que s’han fet. Això és de
responsabiltat. S’ha donat la responsabilitat a les entitats socials i la
responsabilitat la té el Govern, les entitats complementen. Això s’ha de
garantir.
Es bo fer autocrítica.
En l’etapa del govern ZP, el gran problema va ser no enfrontar-se en un model
econòmic i productiu que venia de l’etapa Aznar. De manera que el que es va fer
va ser deixar aquesta dinàmica i es va apostar per generar nous drets ciutadans
i expendir els aspectes socials.
Ens hem de tornar més
honestos, a nivell privat i a nivell d’administració pública. I hem de ser més
agossarats. Hem d’avançar cap al lloguer social en el camp de les desnonaments.
Tenim un bon disseny de
serveis socials i ens ha servit per avançar molt. Tenim instruments que ens
permeten treballar. La Llei del govern tripartit no s’ha pogut dur a terme i
estem duent a terme models assistencials no definits.
- La pressió fiscal: 8 punts per sota la mitjana europea i amb un 20% de
diner ocult. Cal ser agosserats amb el tema impositiu, desregularitzant certs
sectors perquè el sector privat pugui expandir-se i actuar contra la corrupció.
- Despesa pública social no financera, cal augmentar-la a nivell espanyol.
Cal millorar les polítiques públiques com per exemple la de la dependència. Ens
hem d’envoltar cap al 50%.
Preguntes del públic
assistent:
- Com es financia l’Estat del Benestar? Es pot fer
crèixer més? Com es pot fer viable? Amb impostos o deute?
Pel conjunt de la
riquesa que creem podríem tenir un Estat del Benestar millor. Sí. Les diferents
reformes que s’han fet PSOE i PP, no ho permeten veure. Crec amb l’impost de
successions.
Els temes d’exclusió
social, tindria sentit que la renda garantida estigués procurada per l’estat i
gestionat per les CCAA. A dia d’avui.
Tota la crisi ve
marcada per la forma que la UE ha orientat la situació. Això si observem més
les dades al detall es veu clarament. Ha tingut conseqüències horroroses pels
països del sud d’Europa. La capacitat de pagar el deute és el que hipoteca el
present i el futur i un greu problema.
- L’ocupació. No se sap on s’anirà davant el nou
paradigme que no entenem. Ignorem aquest nou paradigme generat per les noves
tecnologies. Per on sortirem?
Ocupació, atur, mercat
de treball... És un problema que arrosseguem en els darrers 35 anys. Té molt a
veure amb les institucions que regulen el mercat de treball i amb el model
productiu. La gran desregularització el 85, la va fer el PSOE i l’arrosseguem
des de llavors. Durant tots aquests any tenim la mitja més alta d’atur que
Europa, fet que dificulta el finançament de l’Estat de Benestar.
Més d’un 60% de la
població de Barcelona només té educació primària, això canviarà en breu. Haurem
de ser capaços d’ajusatar-ho i tenir en conte el cost de contractació per part
de l’empresari. Això haurem de treballar-hi.
- Com conjuguem les polítiques actives d’ocupació amb les
taxes d’atur tan elevades? Com prevenim l’exclusió social? Els estats quasi no
poden fer res...
Generar ocupació per
part dels Estats és complicat però hi ha un paper fonamental a través de la
inverstigació. L’Estat s’ha d’ocupat d’aquelles coses a llarg termini
d’inversió, allò que les empreses no poden fer, no poden invertir a llarg
termini. Això ho ha de fer l’estat. Tot això sabent que aquests problemes
tindran més èxit en el moment en que l’economia sigui capaç de crear ocupació.
Propostes prioritàries:
-
Cal una societat més
participativa, que delegui menys. Hem de créixer creant, participant... I hem
de començar en l’àmbit local. Hem de comprometre’ns de baix a dalt. Així es
genera riquesa.
-
Hem de transformar. Hem de
pensar perquè estan servint les coses que fem i els efectes que tenen. Hem de
repensar les polítiques públiques en termes d’impacte, de modificació de la
situació. S’ha de fer de baix a dalt i de dalt a baix.
-
Hem d’avançar en el concepte
de fraternitat.
- L’Estat del Benestar ha de ser menys reparador
dels mals i ha de fer prevenció, invertint en el llarg termini: suport a la
infància, famílies, formació al llarg de la vida inversió en les persones i
lluita contra la pobresa infantil.
