dimecres, 3 de maig de 2017

Taula rodona: “Salut i Serveis Socials: junts o separats?

La taula rodona que reflexionava sobre la col·laboració dels sistemes de salut i serveis socials va significar la segona part de la jornada de salut que es va celebrar al Palau Macaya. Les participant de la taula van ser:

Núria Carrera Comes, degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
Cristina Rimbau, llicenciada en Treball Social i Psicologia.
Esperança Esteve, treballadora social i ex-diputada al Congrés dels Diputats, encarregada de moderar la taula rodona.

A continuació desgranem les intervencions de les participants.

Coordinació dels dos sistemes

Plantejament del tema per part d’Esperança Esteve:


La primera part té a veure amb el que plantejava el conseller Comín: unificar o coordinar els sistemes de Salut i Serveis Socials? Les paraules tenen poder i el que es fa ho hem de conceptualitzar. Li hem de donar un significat, i aquest és el valor de les paraules. La segona part té a veure amb el paradigma sobre el que estem en aquest moment: intervenim però es centrem en què? Donar respostes a necessitats o promocionar l’autonomia personal. Això significa canvis? I la tercera part serien els aspectes més rellevants de l’acció professional, tant des del sector sanitari com des del sector social.  Si acceptem un dels dos models, el centrat en l’autonomia o el centrat en la necessitat, o els dos però amb pesos diferents, quines pràctiques professionals comportarien?

És difícil parlar d’unificació o integració. Si integrem una pràctica professional o un projecte és correcte, però si integrem dos sistemes seria un error. Ens trobem amb un sistema de salut que fa les coses millores que com les feia fa uns anys quan estava més centrat en els símptomes i les malalties i tenia com a element secundari els elements de salut comunitària. Tanmateix, Catalunya té uns bons precedents però una fusió seria desastrosa, però no pels temors corporatius professionals sinó des del punt de vista de qui és receptor dels serveis; i això té a veure amb les característiques del sistema. Et trobes amb un sistema de salut que té una antiguitat molt gran (no com a sistema de salut pública) i una base científica; però ens hem d’esprémer el cap perquè els sistemes de salut s’atansin a la ciutadania i que la ciutadania per si mateixa pugui vetllar més per la seva salut. Partim d’uns professionals consolidats i reconeguts per la població i a nivell internacional, i que és un gegant en comparació amb el sistema social. Aquest, al contrari que el de salut, ni té un marc consolidat (tenim una llei per cada comunitat autònoma), està descentralitzat i no té un bon finançament. I en conseqüència tenim uns serveis minimitzats, però la demanada social et ve no només de salut, sinó que ve dels altres sistemes de benestar que no poden atendre la demanda de manera directa. Avui dia, la demandant més important és l’escola. Per això, hauríem de reflexionar sobre un model que s’integrés molt més amb l’escola. Hem d’invertir en gent gran, però sobretot en la infància. Hauríem d’entendre que els serveis socials pel seu lloc privilegiat ―i a la vegada difícil― d’estar en el sistema de benestar rep demanda de tots els altres sistemes, els recull i acaba tenint un calaix de sastre que alhora fa derivacions. Podem integrar determinats aspectes i crear esferes de treball compartides amb salut que tinguin a veure amb l’envelliment de la població i altres aspectes. Es tracta d’anar cap a models de coordinació, i si la paraula sembla poc, podríem parlar de projectes integrats. Avui el ciutadà és una part imprescindible. Cada vegada més construïm les respostes amb els ciutadans, ja no venen de dalt a baix. Des d’aquesta perspectiva jo plantejaria si la solidesa dels dos sistemes permetria una fusió que no sé a qui beneficiaria, i no parlo de professionals. Realment, un sistema afeblit no perdria el bo i millor que té de si mateix? Quedaria submís per aquest gegant de bona pràctica i recursos? Què passa amb el sistema educatiu?

Coordinació o unificació dels serveis de salut i social?

Núria Carrera Comes: Voldria compartir amb vosaltres una certa desolació, un déjà vu. Ja fa tants anys que ho parlem i s’han fet molts esforços, alguns de molt reeixits com per exemple en l’àmbit municipalista tota l’etapa de l’Antoni Farrés d’Iniciativa a Sabadell, a Rubí... El món municipal, el territori, van tenir fa molts anys una experiència extraordinària. El sociosanitari, que és un paquet sol, també va fer en el seu moment un paper cabdal. Però molts de nosaltres estem aquí i sabem que hem defensat una manera de fer i treballar i que tornem a estar aquí perquè avui i ara i a noves oportunitats i hem de ser llestes per captar-les i tornar a pujar al carro. Noves oportunitats polítiques, estratègiques i socials que ens permeten pensar que ara torna a ser necessari seguir parlant i defensant aquest tipus de model d’intervenció.

Respecte a si coordinació o unificació coincideixo amb l’Esperança que estem parlant d’integració però d’unes parts del sistema. Jo crec que aquesta és la part clau i que no l’ha dit el conseller. Si parlem d’integració entre dos sistemes és una OPA segurament del gran al petit, o és una fusió. Això està molt provat en les empreses i en el món dels sistemes també. Per tant, hi ha parts d’un sistema i de l’altre que han de poder interactuar i parts que no tenen perquè fer-ho. I ho dic perquè hi ha d’altres sistemes amb els que seguim interactuant. Amb el sistema d’educació és importantíssim la col·laboració que pot fer salut com també serveis socials i no per això necessàriament hem d’anar junts. Amb justícia, amb treball... Conceptualment com estem en una cultura líquida ens permet entrar i sortir a d’altres sistemes en parts on hauríem d’anar junts. Dit això, quan parlo d’integració us parlo des de la mirada intern que hem tingut aquest temps en el Col·legi i no ens ha estat fàcil perquè de vegades ens embrancàvem en el què pensar serveis socials, què pensa treball social, des de salut... fins que hem pogut aprendre una mica (i no ha acabat aquest debat) que més enllà de la mirada professional hem d’anar cap a què els hi passa als sistemes i poder defensar com atenem a les persones. En aquest moment entenem des d’una major part del Col·legi que hi haurà d’haver-hi acció conjunta (no ideologia) i alerta, que no n’ha parlat el conseller i crec que és el forat que té ara el discurs del conseller, serà pressupost conjunt de les parts que integrarem?

Quins són els trets que ens asseguren que podrem anar junts els dos sistemes? La idea de la cura i l’acompanyament a la persona, la idea del reconeixement professional, el valor interdisciplinari, el valor de les diverses mirades... I això els dos sistemes ens ho poden garantir (altres també). Ens assembla que hi ha una bona voluntat política, però que encara ens falta acció política. Segurament aquests dos sistemes s’estan parlant millor, hi ha experiències pilots extraordinàries però no generalitzades; però l’acció política serà possible en el moment que hi hagi un pressupost comú i plans assumits. En aquesta situació actual hi ha hagut una exigència molt gran en els professionals dels dos sistemes per demana’ls-hi un compromís que hauria de ser més polític i contundent que el que estem demandant als professionals que sí que l’hem de fer.


Cristina Rimbau: La formulació del títol de la taula rodona “Serveis Socials i Salut: junts o separats?” està construïda des d’una perspectiva de conceptes molt amples i molt global, de grans dimensions. Si ho agafem des d’aquesta perspectiva ens porta a la profunditat de la reflexió. En aquest punt coincideixo en que la semàntica és molt important. Les paraules són idees, i les idees tenen força. És molt diferent dir que estem debatent sobre la integració de sistemes o d’una part o espai d’ells. En aquest sentit apel·lo a no deixar passar de llarg el debat sobre el llenguatge. És una oportunitat que tenim que potser altre gent no pot fer per la dinàmica diària. M’he fet algunes preguntes que us les traspasso: si diem sistemes de serveis socials i de sanitat, ens referim que remet a tot? Us imagineu el sistema més potent, que com s’ha dit és el sanitari, fes una unió de tot el sistema de serveis socials? Què passaria amb tots els serveis socials locals? On va això? Què passaria amb altres que s’han citat com educació, justícia, etc? Això és possible? Ho estem formulant bé? Jo crec que no. Em sembla que quan parlem de serveis socials i en aquest cas de serveis sanitaris, és com si els serveis socials estiguessin absorbits per qüestions sociosanitàries, però que no tinguéssim res més. Això no. Els serveis socials tenen un ampli recorregut temàtic que estan treballant . Això no ho podem oblidar. No podem acceptar un concepte que parteixi que els serveis socials, agafant la part que tenen de demanada de treball i del sociosanitari és tot... No els desvirtuem. Els serveis socials queden com si només fossin això. Crec que la crisi i sobretot la gestió de la crisi ha fet que això fos dominant.  Hem perdut un perfil que hem de recuperar i posar en visió. Si parlem públicament de sistemes hem de ser seriosos i parlar de tot el sistema, no d’una part.

Parlar de coordinació, fusió, col·laboració no és igual. A més hi ha literatura que parla que s’entén per col·laboració, que s’entén per integració i quins són els graus i els espais. Alguns de vosaltres heu participat en llibres que parlen del nivell de coordinació que dit en forma col·loquial en diuen “gruesa” i “fina”, i ho dic en castellà perquè el llibre està en castellà. Explica molt bé que la coordinació és un gran treball i els treballadors socials tenim molta capacitat, experiència i formació, que segurament es pot millorar, però hi és. Això significa que per tenir una coordinació operativa s’ha fer tan a nivell local com institucional i sobre sistemes. Aquests dos sistemes han d’anar coordinats perquè es doni una operativa que sigui viable, i entremig hi ha molts nivells. Si realment anem pel camí d’integració de sistemes en la gran dimensió crec que seria una revolució a nivell mundial o una regressió perquè mirat una mica el panorama general a nivell europeu (i de països més desenvolupats), tots els estats que conec mantenen el seu sistema més o menys dolent de serveis socials amb plans, programes específics amb major o menor dimensió. Fins i tot em vaig estar mirant que feia el Ministeri de Sanitat italià perquè com s’ha dit en la història va haver-hi un moment que es debatia que eren els serveis socials aquí i un dels models que va sortir emmirallant-se en el model del nord d’Itàlia era la integració total. Actualment aquest model ha tingut també el seu recorregut i tenim a Itàlia un sistema de sanitat i un de serveis socials amb un gran espai sociosanitari conjunt amb les seves dificultats.

Anem a les dues preguntes que queden que les farem conjuntes. Intervenció centrada en la necessitat o la persona i els aspectes més rellevants de l’acció professional des d’un paradigma o d’un altre.

Núria Carrera Comes: Una breu reflexió del moment global que estem vivint. La voluntat d’aquests dos sistemes per ajuntar-se és perquè hi ha una pressió social i una deconstrucció clara de drets que fa que algú digui com ho podríem fer. Però també volia compartir amb vosaltres que si me’n vaig al sistema de salut, la mirada social en el sistema de salut està molt erosionada perquè els treballadors socials que formen part d’aquest sistema han pogut créixer molt poc durant molts anys, no tenen reconeguda la seva qualitat sanitària i són un lobby que exerceix poc de lobby perquè no pot, perquè està molt castigat. I en general parlem molt que el sistema de serveis socials, la mirada social en aquest cas més del treballador social i dels educadors, suporten un estrés d’una caiguda de la demanda tan forta que quan escolten que han de treballar amb salut i integrar-se en programes i demés tenen realment estrés i més pànic de pensar “ara què haurem de fer més?”. I els de salut diuen “escolti, jo ja sóc aquí, però ningú em veu”.  Ho col·loco d’una manera molt senzilla que forma part una mica dels sentiments dels professionals i, per tant, les meves paraules de reconeixement a les dues parts, perquè a les dues parts els tocarà amb altres professionals construir aquest nou paradigma.
Respecte a les intervencions centrades en les persones més enllà del que us deia dels professionals que poden sumar solament fer dos records que ens van indicar què havíem de treballar però que després els vam perdre pel camí. La primària de salut que va néixer el 1984 ja parlava d’acció comunitària, de prevenció, de mirada en l’atenció global, de mirada en que la persona havia d’estar en el centre d’interès... I per suposat les lleis de serveis socials... Els papers ho diuen. Què és el que no em fet? Segurament el que no hem fet de manera continua accions que consolidin el discurs que estem plantejant. Això ens porta a que ara és el moment, considerant les dificultats que hi ha a l’entorn, de pensar que l’acció comunitària a la primària de salut ha d’entrar amb molta més força. Si la gent que esteu a la primària de salut voleu tenir força haureu d’anar al carrer; igual que els sistemes de serveis socials si volem tenir força per fer aquest projecte d’integració no tenim més remei que tornar a pensar que hem de fer-ho amb la gent. Amb la tristesa de veure que altres conselleries d’altres èpoques han desvestit una mica el sistema social dins de salut i que no han acabat de construir bé el sistema de serveis socials per moltes raons que ara no em vull entretenir, ara el que ens toca veure des del punt de vista d’acció professional i de la discussió d’avui quins són els ponts que hem de construir entre els dos sistemes. Un és la gestió compartida del que decidim que farem junts (sistema informàtic conjunt i equips conjunts, no derivacions de casos) i el reconeixement de l’existència del sector social en el sistema sanitari. Per poder-nos entendre, la mirada social ha d’estar instal·lada en els dos sistemes. Ha de ser-hi també en el propi sistema de salut perquè hi hauran trossos que no estaran relacionats amb el sistema de serveis socials. Trobareu mil de llocs on la mirada social hi ha de ser-hi present. Un altre tema és la gestió dels recursos socials. En aquests moments una gran part del Col·legi defensem que hi pugui haver prescripció social també en el sector de salut. En aquest moment tenim prescripció social en el sistema de serveis socials que es determina en ara posem una residència i posem aquest recurs... Ara posem aquest acompanyament... Aquesta prescripció del recurs una part dels treballadors socials considerem que també hi hauria de ser en el sistema de salut. I aquest seria un gran canvi revolucionari en els dos sistemes. A lo millor una part de la gestió de la dependència es podria fer des del sistema de salut. És canviar una mica la mirada i a la vegada defensar que hi ha prescripció en el sistema de salut perquè hi hagi diagnòstic social. Defensar en el conjunt del discurs que si volem créixer en la unificació dels dos sistemes s’ha de créixer en el concepte de prescripció social. A on estem dèbils és en el què vol dir prescripció social, més enllà del diagnòstic.

Un altre punt serà clau si acabem caminant. Em refereixo a la gestió del cas. Sé que estic baixant molt en el terreny però avui ens ho podem permetre. Qui farà la gestió del cas? De qui serà propietat? Doncs depèn de cada cas. Això que és tan evident no està passant. En el sistema de salut la gestió del cas l’està portant infermeria quasi en el 100%. És un error greu. Quan ens interrelacionem entre els dos sistemes trobareu treballadors socials a una banda i a l’altra. Qui portarà la gestió del cas? Depèn del cas, fixeu-vos que és senzill. Estem convençudes que les grans revoltes es fan amb les accions concretes. I això ho hem après a la nostra vida personal, petites coses que han canviat la nostra vida faran grans canvis. Si el discurs que fem avui no l’aterrem i no concretem temes que són cabdals no farem el canvi revolucionari. I dintre d’aquest canvi insistiré per última vegada en el tema del pressupost. Hem de veure com fem la gestió i com compartim ingressos i despeses per aquelles accions que farem junts.

Per avançar en aquesta idea, necessitem el compromís dels professionals de les dues bandes, però es coneixen poc. Fins i tot els treballadors socials es coneixen poc. Per tant, hem de reconèixer el seu paper i ajudar a que es puguin conèixer més i estimar molt més. Després hem de demanar un lideratge polític en l’acció. Estem en un moment màgic i l’hem de poder aprofitar. Hem de poder tornar a engegar amb aquest projecte. Hem de pensar que la ideologia pel canvi, per ser millors, és ser generosos amb el saber. I per tant, els dos sistemes ―i el de serveis socials té molt que ensenyar a salut, igual que salut té molt a dir a serveis socials― han de ser una mica més humils. No passa res, puc aprendre de l’altre. I aquesta idea d’aprenentatge s’haurà d’incorporar en aquesta gestió del canvi.



Cristina Rimbau: Tornem a plantejar una pregunta disjuntiva en un tema molt important i potser no ho és. És a dir: treballar les necessitats socials que té un individu, una família o un conjunt són necessitats molt importants per a la vida d’aquelles persones o col·lectius. Les necessitats són unes expressions d’unes vivències que tenim i es poden analitzar en diferents categories d’origen. I aquestes necessitats s’expressen amb demandes que tenen tota la seva estratègia i tot el seu saber per part del treball social i altres professionals del món personal. Per tant, és un fet existent i necessari d’escoltar la necessitat que ens arriba i de treballar-la. Sóc molt defensora i crec que ho hem de ser com a col·lectiu d’escoltar i treballar les necessitats que són expressades per part d’individus o grups de la societat. Si tenim el privilegi de ser un sistema d’escolta d’aquestes necessitats socials, doncs chapeau, perquè són les coses que moltes vegades la societat no vol escoltar o no vol saber o posa en el pati del darrere. Nosaltres som un espai tradicionalment, històricament i disciplinarment format, preparat i segurament molt millorable per escoltar totes aquestes necessitats. Dit això, una altra cosa és com es tracten aquestes necessitats. Si entenem que treballar per necessitat és treballar tipus “vull anar-me’n de festa i em compro un jersei en un magatzem i tindré una festa fantàstica” doncs estem treballant com si estiguéssim en el món publicitari. No és la nostra professió aquesta. Nosaltres treballem d’una manera diferent. Per tant, la resposta és tan important com el què. I si és una resposta professional de resposta a les necessitats no és ni una resposta comercial ni institucional-comercial que ens hem trobat moltes vegades. Errem si no reivindiquem el nostre espai professional de contribució a esclarir les necessitats socials. Això em porta a dir que lògicament la necessitat, els desitjos, les preocupacions, el malestar... tot això personalitzat. Cadascú ho viu i ho veu d’una manera. Cada col·lectiu ho sent d’una manera. Per tant, evidentment atenció personalitzada, però no només a nivell individual, sinó individual-familiar. No podem deixar de reivindicar aquest pack de família i també grupal, de col·lectiu determinats i comunitari perquè això va junt i sobre això el treball social té una llarga visió. 

I en quan a autonomia, evidentment que sí.  El creixement en l’autonomia es basa en el creixement de les capacitats. Ens hem de basar en les capacitats de les persones. Des d’un punt de vista internacional, Amartya Sen, Premi Nobel d’Economia, ja ho va explicar: la teoria de les capacitats com a sinònim de llibertat. La llibertat significa que no hi ha possibilitat de creixement ni d’individus ni de pobles si no hi ha una capacitat personal reconeguda i col·lectiva, i per a què això sigui significa que hi ha d’haver oportunitats. Si no hi ha oportunitats, es limita la capacitat de les persones. Des del punt de vista del treball social, hi ha una trajectòria disciplinar que és aquesta i que té en compte els determinants socials, per això entenc que els serveis socials estan en el nucli d’aquest possible treball amb les persones amb autonomia, en la línia de les capacitats, i independència. La independència de la persona i dels grups que volen fer determinades coses. Jo postil·lo que les necessitats van juntes amb l’autonomia personal. És veritat que ara hi ha molt discurs sobre la personalització basades en teories dels anys 60. I per què ara? Doncs potser perquè estem molt faltats de totes aquestes coses i necessitem retornar a les coses essencials per poder donar el contingut de la nostra tasca. 

Reivindico recuperar el que ja tenim però potser està dissolt de les capacitats en la disciplina de treball social en els diferents àmbits. El que no podem acceptar és que es el treball social es faci residual. La gestió de cas no és derivació pura i simple, sinó que és tota una tasca professional de qualitat. La gestió de cas treballa amb les opcions de la persona, la família o la comunitat, depèn de per on vulgui agafar-ho, públiques o privades, no només d’un sistema determinat, sinó de les oportunitats que té la persona. I el gestor de cas ha de treballar sobre aquestes oportunitats que té la persona en tan a capacitats, recursos i necessitats. Reivindicació d’agafar la gestió de cas com un mètode molt important però sense desvirtualitzar-lo. En síntesi, crec que des del punt de vista de treball social hi ha la necessitat de reconèixer unes funcions. Em permeto dir-ne algunes sense voluntat limitadora. Hem de reivindicar una expertesa en l’atenció personal-global, familiar-global, en tots els processos de seguiment o gestió d’aquests processos. No acabem amb una determinada actuació, hi ha tota una funció d’acompanyament professional que moltes vegades no és reconegut ni es  donen les condicions perquè es pugui fer. Tenim unes aportacions importants en tot el tema de treballar en equips interdisciplinars i sabem uns mètodes i tenim unes experiències per treballar l’acció preventiva, en la recerca i en la dimensió comunitària de sanitat i treball social. Estem en un moment en el que hem de fer esforços per millorar al màxim els serveis socials dotant-los econòmicament, fer una reflexió profunda i culturament visualitzar totes les nostres capacitats i potencialitats i fer-les aflorar. A partir d’aquí podrem entrar en un diàleg millor de coordinació i col·laboració amb els altres sistemes. 

dilluns, 24 d’abril de 2017

Antoni Comín: “Catalunya ha d’aspirar a ser la Finlàndia de la salut”



El passat 19 d’abril, el conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Antoni Comín, va ser l’encarregat d’inaugurar la jornada sobre salut i els serveis socials organitzada per Impuls a l’Acció Socials (IAS) amb una conferència titulada “La salut a casa nostra en el canvi d’època: interrogants i oportunitats” que es va celebrar al Palau Macaya de Barcelona.  L’acte el va presentar la presidenta d’IAS, Rosa Domènech; i va comptar amb la presència del director de l’Obra Social de La Caixa, Josep Ollé, entitat que va col·laborar en la realització de la jornada. A continuació concretem les idees més importants que va desenvolupar el titular de salut durant la xerrada.

El sistema de salut català excel·leix, segons Europa

Tenim un relat bastant clar d’on està avui el nostre sistema de salut i quines reformes necessita. Segurament aquest país la cosa que ha fet més ben feta en els últims 35 anys ha estat la construcció del seu sistema de salut públic.

Fa pocs dies la Comissió Europea va publicar un informe molt important que fa cada tres anys que analitza Europa per regions, l’Índex de Desenvolupament Regional. En la majoria d’àmbits, Catalunya està en la mitjana de les 263 regions. No estem ni entre els més pobres d’Europa ni entre els més rics. Però hi ha un únic aspecte en que ens trobem entre els vint millors (els 18ens de 263): en la salut. ¿Era evident durant la Transició que vam recuperar les competències de salut que a dia d’avui estaríem entre els millors? No ho era, no tenia perquè ser així. Per tant, Catalunya ha organitzat molt bé el seu sistema sanitari. A això ha ajudat que la llei de bases no s’ha discutit en contrast amb altres lleis com l’educativa. Això va permetre que Catalunya fes a partir de la llei el sistema sanitari que va voler. El nostre model. Si és bo o dolent és responsabilitat nostra. La interferència de la Ministra en les meves decisions és pràcticament nul·la. A efectes pràctics, tenim una mena de Ministeri de Salut, però només tenim un problema: l’infrafinançament. Ens falten 3.000 milions de finançament. En tenim 10.000, però necessitem 13.000M€. I no els tenim per responsabilitat del Govern espanyol. L’Estat és una llosa per al sistema de salut, estrictament pel que fa als recursos econòmics.

Model a la escandinava

L’èxit del sistema català de salut s’explica perquè s’ha fet a l’escandinava. És a dir: amb el mètode de l’incrementalisme basat en el consens polític, tan transversal com sigui possible i a llarg termini. Es va fent amb la idea que els canvis del mandat perduraran i cada govern aprofita els treballs dels anteriors. Hi ha alguna cosa a Catalunya que s’hagi fet bastant d’aquesta manera? Sí, el sistema de salut. Quan hem fet les coses a l’escandinava, hem obtingut resultats escandinaus. Posem noms i cognoms i ens entendrem. Primer conseller de salut: Ramon Espassa, del PSUC, que fa el mapa sanitari. Després en Laporte se’l fa seu. I després en Xavier Trias que sempre ha intentat fer un desplegament des d’una lògica socialdemòcrata. Hi ha aquesta continuïtat que explica que tinguem un gran sistema de salut. La majoria de lleis de salut a Catalunya s’han aprovat per un ampli consens. No trobes gaires lleis socials que te les voti des d’EUiA i fins el PP.

Reformes en el sistema de salut

Avui a l’edifici del sistema català de salut se li han de fer millores. Per no perdre’ns en una llista infinita de reformes, jo explico que a aquest edifici que Europa diu que és un dels vint millors del continent necessita tres tipus de reforma que explico a través d’una metàfora arquitectònica.

Primer: reformes de reparació. L’edifici acaba de passar un temporal devastador que són els set anys de crisi. Mai havia estat sotmès a una prova tan dura i ha demostrat que l’edifici és sòlid i ha aguantat, però ha patit uns desperfectes importants. Les inversions s’han aturat 5-7 anys i això és molt inquietant. Aturar la reposició en termes tecnològics és afectar les condicions de treball dels professionals en el seu dia a dia. L’altra problema que amb la crisi s’ha amplificat és les llistes d’espera. Eixugar les llistes d’espera val aproximadament 1.000M€ i són recursos finits en el temps. Quan cauen els recursos s’ha de tallar per algun costat, i com que no hem tallat per la qualitat, ho hem fet per la quantitat. Quan entres a la capsa del sistema de salut, et curen igual de bé però trigues més en entrar-hi. I també s’han aplicat retallades a les condicions salarials dels professionals.

Segon: Reformes de millora. Millores dins del propi paradigma, estructurals. Les tres característiques d’un sistema públic (i que nosaltres complim molt bé) són la qualitat (cuidar bé), l’equitat (fer-ho amb justícia) i la sostenibilitat. Però podem fer un sistema encara més equitatiu? Sí, per exemple, podem fer una llei d’accés universal a la salut que rectifiqui el Real Decreto del PP del 2012. I l’hem fet. O podem canviar la instrucció que regula la fecundació in vitro perquè les dones lesbianes també puguin fer-se-la a través del sistema públic. O podem canviar el sistema d’atenció a persones transexuals que estaven en una certa situació de discriminació perquè se les considerava malaltes quan en realitat la transexualitat és una condició. És a dir: es poden fer millores orientades a ser encara més justos del que som. La sostenibilitat no va només de diners. Catalunya dedica un 8% del PIB al sistema de salut mentre que la mitjana europea és l’11. I en canvi estem entre els millors. Som l’únic país d’Europa que en els resultats en salut està entre els millors i en la despesa en salut està entre els pitjors. Els altres del grup del top 20 són regions d’Europa que gasten molt més que Catalunya (excepte les altres CCAA espanyoles que estan a la llista). La Fundació Rothschild ha fet un informe sobre tendències mundials que diu que el sistema de salut català és el millor del món perquè és el més eficient. Gastant menys té uns resultats com els que gasten més. Però això no és fabulós, això és fatal perquè aquesta sostenibilitat és a costa dels sous. En qualitat no m’estendré. Cada patologia té un pla director que ha estat dissenyat pels millors professionals del país. Després tenim les polítiques de recerca. Catalunya és una de les quatre regions d’Europa que capta més recursos competitius de la Comissió Europea. Tenim grans investigadors internacionals. I la recerca és molt important per la qualitat del sistema de salut. És una recerca que es diu translacional, que trasllada millores concretes pels pacients. No pots millorar l’assistència sense fer recerca, i no pots fer recerca sense pacients.


Tercer: Reformes estructurals. Hem de repensar els fonaments de la casa perquè el terreny s’està movent. És a dir: canvis socials que impacten en el sistema de salut, sent el canvi demogràfic el més important. A Catalunya, l’esperança de vida no para d’augmentar. De fet, les dones catalanes són les que tenen l’esperança de vida més gran del món. Això és un repte fenomenal. Ara tenim més capacitat per vèncer les malalties. I ara ha aparegut un nou tipus de pacient: el crònic. Ara és el protagonista de l’obra i, per tant, hem de canviar l’escenari perquè ha canviat el protagonista. Com que ho hem fet bé, la gent viu més anys i la demanda sanitària canvia. Els sistemes de salut són els responsables de la seva pròpia obsolescència: al modificar la demanda sanitària no són els tipus de serveis que necessitem per gestionar la nova demanada. Per tant, l’èxit dels sistemes de salut de postguerra els ha convertit en sistemes obsolets. S’han canviat la demanda ells mateixos però l’oferta no ha canviat prou ràpid perquè els sistemes de salut per definició són rígids. Reinventem l’hospital. Molt bé, no ho farem en un dia. Reinventem la primària. No ho farem en un dia. Però en canvi la demanda social no para i hi ha un decalatge. El problema de fons és la gestió d’aquest decalatge. Les urgències són un bon exemple. Per què es col·lapsen? Perquè no es van inventar per atendre als pacients crònics. Les hem convertit en plantes d’hospitalització. Vam fer unes urgències pensades perquè hi entressin elefants i ara entren girafes. La porta és ample i baixa i ara necessitem una porta alta i estreta. L’essència del sistema de salut és el coneixement dels professionals organitzat en xarxa. Les noves tecnologies són una gran oportunitat. El problema del canvi demogràfic no el podríem atendre sense l’oportunitat que ens proporciona el canvi tecnològic. I també tenim el canvi cultural. El pacient vol saber, vol una segona opinió. L’actitud dels pacients també és un canvi.

Integració del sistema de salut i benestar

Aquests tres canvis necessiten els grans plans consensuats amb el sector. Hem de repensar l’administració de manera que totes les competències s’organitzen entre elles de manera intel·ligent al servei del ciutadà. El que necessita el nostre Estat del Benestar és la integració del sistema de salut i el de benestar sense que això sigui una absorció del gros en relació amb el petit. Hem de poder fer un abordatge integral a la persona. L’hospitalització a domicili, per exemple. L’envelliment és un tsunami tan gran que o aprenem a portar el coneixement mèdic a casa o no ens en sortirem. Si en termes clínics pots tenir el mateix que a l’hospital, molt millor a casa. Aquest és un escenari de futur cap al que evolucionem. A lo millor podem posar un punt d’atenció des del qual una infermera des del CAP monitoritzi trenta pacients que estan a casa. Als pacients crònics l’interessant és poder-los monitoritzar amb les pantalles i potser poden estar a casa. Per què si no on els poso? A l’hospital no hi cabem tots... En molts casos, la barrera que això té no és mèdica, si no que estàs sol i no tens ningú que t’acompanya per fer el tractament. Llavors, la barrera és social; però aquests recursos els tenen a Benestar, però no a Salut. Comencem a integrar els dos sistemes per donar solucions a pacients amb necessitats clíniques, mèdiques i asssistencials però que estan condicionades per la seva situació social? 


L’atenció primària és un altre tema perquè ha quedat pendent la dimensió comunitària. És a dir: entendre que la salut de les persones depèn en un 30% de factors biològics i en un 70% de socials (i d’aquests el menys important és el sistema de salut / 14%). La clau a l’hora d’entendre les desigualtats són els determinants socials de la salut (el sistema educatiu, el mercat de treball, el capital social dels pares, el nivell cultural...) i les decisions individuals (les conductes). Aquestes no són tan lliures com semblen i depenen de l’entorn social de les persones. Per exemple, per això hi ha més nens que berenen brioxeria industrial a Sant Adrià del Besòs que a Sant Cugat del Vallès. O es fuma més a Badia del Vallès que a Matadepera. L’esperança de vida a Catalunya: alta. Desigualtats a Catalunya: altes. A Sant Adrià l’esperança de vida és 8 anys inferior que a Sant Cugat, el municipi amb l’esperança de vida més alta. Entre aquests dos municipis hi ha tota la resta, del Pirineu a l’Ebre. El 14% que diem assistència sanitària ho hem fet bé, però hi ha desigualtats socials que expliquen les desigualtats en salut. Si volem que el dret a la salut de tots els catalans valgui el mateix, hem de canviar les nostres polítiques fiscals, el sistema educatiu perquè sigui més igualador, fer un mercat de treball com els nòrdics... I si no ho canviem seguirem tenint aquestes desigualtats. Tot això és per dir entre els gran plans volem fer una reforma del sistema d’atenció primària per fer-la més comunitària. L’atenció primària és la porta d’entrada al sistema, és la clau de l’èxit, i ha de ser capaç de respondre a l’envelliment, ha de ser capaç d’integrar-se amb benestar, atendre les causes socials de la salut...

Si és veritat que la salut no depèn únicament del sistema sanitari, hem de desenvolupar mesures com el PINSAP (Pla Interdepartamental de Salut Pública). És a dir: polítiques de recerca per entendre millor els determinants biològics que impacten sobre el 30%, polítiques de salut pública que intenten que la gent deixi de fumar, que mengi bé... que impacten sobre el 21%. Però necessitem que totes les polítiques (habitatge, cultura, educació, economia...) s’adonin de l’impacte que tenen sobre la salut. Tot això són criteris generals que va marcant la OMS. Salut pública és el treball sobre els condicionants socials. És a dir: curar la malaltia (polítiques assistencials) i prevenir-la (polítiques de salut pública). Aquests grans plans (reforma de les urgències, de la primària, del PINSAP, de la integració sociosanitària...) no sortiran als diaris, allí només llegireu desprivatitzacions o les inversions a la Vall d’Hebron... però l’important són les grans reformes de fons.

Si amb 3.000 milions menys dels que ens tocarien som els 18ens d’Europa, on estaríem si poguéssim fer les inversions que ens falten, desplegar totes aquestes reformes i pagar als professionals com es mereixen? Aquest país ha d’aspirar seriosament a ser la Finlàndia de la salut, aquell país que sigui referent mundial pel seu sistema de salut. Ho podem ser si resolem aquesta situació d’infrafinançament de la Generalitat i hi destinem els recursos que generem cada any. A Catalunya se li ha de tornar l’orgull del que ha fet i l’ambició del què pot fer. La clau és aquesta.

Preguntes

Ha parlat de la integració dels dos sistemes, el de salut i el de benestar social. Jo crec que seria millor parlar de coordinació perquè els dos tenen espais singulars i també perquè hi ha espais que no són de ningú i que s’han d’abordar. I és en aquestes parts on hem de posar els esforços tenint en compte la idiosincràsia de cadascun.

Crec que és molt important en aquest debat no atrapar-nos amb les paraules. Coordinació, integració, fusió... ens hauríem d’estalviar aquest treball semàntic perquè pot donar lloc a fantasmes. Hem d’anar a la història clínica compartida, a plataformes tecnològiques comunes... La derivació ha de ser eficient... No sé quin nom hem d’usar però les reformes han de ser eficients. Hem d’avançar amb objectius concrets. No estem per filosofies semàntiques sinó per l’operativitat.

El conseller parlava que estem entre els vint millors en l’àmbit de salut, però en el cas dels serveis socials no és així, no som capdavanters. Jo sí que aposto per la integració, però com es pot integrar dos sistemes tan desiguals?

Segur, segur, segur, que la fragilitat dels nostres sistemes de benestar no ve dels professionals. És el millor que té. Quines són les fragilitats? Si salut té infrafinançament, benestar més. I a més, la distribució competencial és molt complexa. Els països que tenen una part del sistema de benestar en l’administració local són països que tenen municipis grans i robustos., com els nòrdics. I després s’ha ajuntat que salut està molt a prop de la ciència i li confereix un marc molt sòlid. Benestar depèn de les ciències socials i això és diferent. L’important és sumar sense que es perdi res en la suma i es preservin els coneixements de cada sistema. Per tant, molt consens, molt diàleg.

S’ha plantejat el govern arribar al 9,5 del PIB en temes de salut i com es podria fer?

La resposta és molt única. Si hem de pujar la despesa en salut al 9,5% del PIB només es pot fer reduint el dèficit fiscal d’aquest país. Som els que dediquem menys a tot. Tothom està sota mínims. No puc treure diners de cap altre lloc. Tenim tres desaigües per on se’n van els diners. El dèficit fiscal per on se’n van 16.000 milions. El frau fiscal per on marxen 16.000 més, que és el doble de la mitjana europea. Això no és normal. I finalment amb un atur del 20% molts diners se’n van als subsidis. Reduint aquests tres aspectes podem recuperar recursos a mig termini. Les nostres tres anormalitats són aquestes. Si no les tinguéssim estaríem com els escandinaus. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

19 d'abril: Jornada sobre Salut i Serveis Socials al Palau Macaya

El proper acte d’Impuls a l’Acció Social tindrà lloc el proper dimecres 19 d’abril (de 9 a 13h) al Palau Macaya de Barcelona i tractarà sobre la salut. La ponència marc la realitzarà Antoni Comín, conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment celebrarem una taula rodona sobre la relació de la Salut i els Serveis Socials que comptarà amb la participació de Núria Carrera Comes, Jordi Sabaté, Cristina Rimbau i Esperança Esteve.


L’assistència és gratuïta prèvia inscripció a: impulsaccio@gmail.com


dilluns, 10 d’abril de 2017

Esperança Esteve reivindica un enfortiment de les institucions per poder acollir

Xerrada “Refugiats, la vergonya d’Europa”, realitzada a Alella el 4 d’abril



Esperança Esteve, treballadora social i ex-diputada al Congrés dels Diputats, va ser l’encarregada de pronunciar la segona conferència del cicle sobre refugiats. La xerrada va tenir lloc a les antigues escoles Fabra d’Alella amb la col·laboració de l’Associació de Dones Solidàries d’Alella i va comptar amb la presència de l’alcalde, Andreu Francisco. L’acte va ser moderat per Rosa Domènech, presidenta d’Impuls a l’Acció Social.

Valors positius per a la convivència
En el preàmbul de la xerrada, Esperança Esteve va destacar la feina que Mossèn Agustí Viñas, també present a l’acte, realitza al capdavant de l’entitat Integramenet. Bona part dels temes que embruten la convivència tenen a veure amb la manera amb la que veiem la realitat. Per tant, cal transmetre valors positius basats en la realitat dels fets. En canvi, la mentida destrossa la convivència.

La convivència es basa en dues premisses:

1.     Entendre que estem en un món divers
2.    Construir comunitat mitjançat els marcs de referència que creen els governs locals i les entitats socials
 
Europa i els refugiats

La crisi dels refugiats és un tema ple de contradiccions. Però, per què Europa està blindada respecte l’entrada dels refugiats? Què fa que aquesta Europa no tingui en compte els refugiats? Per respondre-ho és interessant repescar algunes idees que en Joan Majó va explicar a la primera sessió del cicle.
Fa vint anys la crisi dels refugiats no hagués estat un problema per Europa perquè tenia una base industrial molt important.

En aquests moments Europa té uns 430 milions d’habitants, i quin ha estat l’allau de refugiats? 250.000 persones? Quanta gent ha sortit de Síria? De Síria han sortit 5 milions de persones a partir del conflicte de guerra. I on són? En bona part gent que ocupava espais en unes febles capes mitjanes que estaven vertebrades. Molta gent accedia a la formació. I què ha passat? Doncs tenim que 3,8 milions de persones estan en els camps de refugiats d’Iraq, un país que no té cap mena de democràcia; que estan a tot l’entorn que envolta Síria, com Jordània. El principal problema el tenen els països receptors que no tenen recursos i viuen situacions internes complicades.

És necessari comprendre el dolor de l’altre. Un no se’n va de casa seva si no es sent amenaçat per la mort. Aquesta és l’essència del refugi. Si jo no marxo, la meva vida i la dels meus perilla i deixarem d’existir; que és el que està passant ara a Síria.

Infants perduts i tràfic d’òrgans

Hem dit que han vingut uns 250.000 refugiats, però quants han mort? No ho sabem... Diem 3.000... però quanta i quanta gent ha mort pel camí? El que sí que sabem a partir de les dades de l’ACNUR és que 90.000 infants (entre 5 i 15 anys) pul·lulen per no se sap a on (Turquia, Grècia, països emissors...). Són infants que són explotats sexualment i sodomitzats.

També es tem per un important tràfic d’òrgans. Un dels països que fa unes operacions de transplantament sense llista d’espera és Turquia. I d’on surten tots aquests òrgans si no tenen ni una Comissió Nacional de Transplantaments? Estem en una situació d’indefensió.

Un altre element molt vulnerable són les dones. Les Nacions Unides o la Comissió Europea han fet declaracions i directives dient que en l’àmbit del refugi s’ha de fer una especial atenció a la dona perquè hi ha hagut moltes denuncies que han arribat a les organitzacions sobre explotació sexual, tràfic de dones i violacions en els campaments. Aquest és un tema que es va repetint a cada conflicte: Ruanda, Mèxic...

I a sobre tenim una Europa que li dóna la clau d’entrada dels refugiats a Turquia: “Sr. Erdogan, vostè els guarda aquí i nosaltres anirem dient quins són els contingents d’entrada”. És un país on no hi ha cap garantia de dret per a les persones refugiades. “No sabem què passa darrere les fronteres”.

Capital i informació

Fa 20 o 30 anys a Europa hi havia tot un projecte de creació. Ja sabíem que era un projecte d’unitat econòmica, però encara no teníem la globalització ni l’impacte de les noves tecnologies. Teníem una Europa que conjuminava els interessos econòmics amb les necessitats de les persones. Era una Europa bastant puntera en el món, era potent; però quina Europa tenim ara? Una Europa governada per la dreta o per una esquerra doblegada als interessos del gran capital. L’esquerra socialdemòcrata en un moment de crisi no ha sabut trobar el camí.  Una Europa que davant d’una situació de crisi econòmica, d’afebliment, de falta d’indústria, de manca de generació de riquesa, de la riquesa bona, la que s’aconsegueix amb el PIB i es redistribueix... No, hem canviat aquest capital pel capital especulatiu, aquell que ens permet a través d’internet fer operacions a través de tot el món. Com també el tema de la informació. Per tant, tenim dues coses globalitzades: el capital ―que ultrapassa Euopa― i la informació que corre per tot el món. És l’únic que tenim globalitzat. Les persones, no. Les desigualtats cada dia es fan més grans. Hem substituït un sistema per un altre sense mecanismes compensatoris. Europa no ha sabut fer la seva reconversió.

No pot ser que cada Estat faci la seva. En el tema d’immigració, qui té les competències són els estats. La UE fa directives, però competències reals no en té. Després el Sr. Rajoy fa el que vol i ho fa molt lent. Per això som el país d’Europa que menys gent ha acollit. L’any passat van ser 650 persones i aquest any anem per 500. I havíem d’acollir 15.000, i Catalunya, 4.000. I Catalunya està en disposició de fer-ho. Estem davant d’una Euopa feble, d’unes institucions amb unes estratègies comunes dèbils i amb uns ciutadans empobrits. Per tant, aquesta Europa s’ha tornat reaccionària, excloent, poruga. Tenim por de l’altre, de la seva cultura i de la motxilla amb que vindrà.




Espanya és la vergonya d’Europa

L’última cosa que vaig fer al Congrés dels Diputats és intentar aconseguir un acord amb tots els grups polítics entorn el tema dels refugiats amb una declaració de principis que avui fa riure perquè acabat sent paper mullat. Necessitem una mica de fraternitat, entendre que l’altre és una persona com tu i que tu també et podries trobar en una situació similar. Aquest món, líquid, ràpid, volàtil... no tenim ni idea què passarà. A les 15.000 persones que havíem d’acollir no se’ls hi ha donat entrada. Què ha fet Rajoy a la frontera sud d’Espanya? Ha fet el mateix que la UE amb Erdogan: donar les claus de la frontera a Mohamed VI. I el que passa de la reixa cap allà, jo no veig res. Hi ha hagut denúncies, morts, atropellaments dels drets humans... i quasi no se’n parla.

Diferència entre refugi i asil

Els refugiats són els que han de marxar perquè els maten. I la immigració? Els que marxen de casa seva sense que tinguin una pistola a l’esquena o una bomba que els amenaça, però que volen millorar les seves vides. Molts d’ells venen de la fam. Algun dia haurem de revisar el concepte de migrant econòmic. Abans estava molt clar: jo canvio de país per guanyar-me la vida. La fantasia del migrant era treballar molt per reunir uns diners i si puc tornaré a casa meva. El somni frustrat del retorn que moltes vegades no es produeix. I aleshores es quan es produeixen les segones o terceres generacions com ens estem trobant ara nosaltres que tenim un autèntic repte com a societat. I el tema de la migració anirà en augment per les situacions climàtiques per exemple a l’Àfrica sub-sahariana que no poden conrear els terrenys degut a la sequera...

Volem acollir, però com?

Els refugiats seguiran venint mentre hi hagin clubs a nivell mundial que decideixen que la indústria de l’armament s’ha de col·locar. Volem acollir, expressem un desig, però com? Qui vol acollir? Tots nosaltres a casa nostra? Això no és solució. Això serveix com per a un dia. Aquest ‘volem acollir’ s’ha de traduir amb:

  •     Enfortir les institucions. Què són avui les Nacions Unides? No hi ha crèdit a les institucions. Estan afeblides. I el capital especulatiu i financer guanya amb nosaltres. Hem d’empoderar el Govern d’Europa.
  •      Empoderament de la ciutadania i de les institucions socials
  •    Mentoratge. Tots nosaltres podem fer de mentors per reconèixer-nos en l’altre a partir del respecte 
  •     Economia social i de proximitat basada en les persones.
  •     Autoorganització a nivell local a través de la comunitat.


Jo sempre acabo amb un somriure i dient que tenim camí per recórrer però molta esperança. Aquesta vegada acabo dient que tenim un gran interrogant al davant.


Preguntes i comentaris

Estic molt sorpresa que Europa hagi d’acollir a tants refugiats. I què fan els seus germans dels països musulmans?

Hem suposat que tots els que venen són musulmans. No, la gran majoria ho són, però no tots. Dit això, els països germans no acolliran perquè Aràbia Saudita està finançant ISIS, està finançant les guerres amb el vist-i-plau de països europeus com el Regne Unit. Els països àrabs són països rics que han basat la seva riquesa en les desigualtats i en les grans operacions armamentístiques.

Tots els refugiats que van a Canadà, el govern se’n fa càrrec d’un 50% i de l’altra meitat, la societat civil. És un sistema molt col·laboracionista. Jo sol no puc portar a casa quatre immigrants, però entre 40 o 50 persones ens podem fer càrrec d’una família. A Canadà això està funcionant.

Jo crec que és la línia. El model canadenc es basa en l’organització col·lectiva. És un mentoratge que dóna molta força al grup. No és el mateix que vagis tu sol a acompanyar que sigui un grup de persones que conjuntament ens fem responsables i ens reforcem entre nosaltres. Hi estic absolutament d’acord.

Si hem estat capaços d’iniciar un procés que alguns somiem que ens portarà a la independència, per què no fem un pacte nacional per reclamar la competència i poder acollir aquestes 4.000 persones que podem acollir?


Sempre hem demanat competències. Vam intentar amb la última llei d’estrangeria tenir més competències en l’acollida dels immigrants per preservar la llengua perquè és un factor de discriminació i alhora d’integració. Però totes les competències que fan referència a l’entrada estan en mans dels estats i això no canviarà perquè els estats no la volen perdre. Si nosaltres som un estat d’aquí dos dies, la tindrem. Però quan fem una manifestació sota el lema ‘volem acollir’ és més petita que d’altres sobre temes que ens afecten més directament. En aquest tema som una mica més distants perquè no sabem ben bé com fer-ho. 

dissabte, 1 d’abril de 2017

Xerrada: “Refugiats, la vergonya d’Europa”



La segona conferència del cicle sobre la crisi dels refugiats tindrà lloc el proper 4 d’abril a Alella (19h) a càrrec d’Esperança Esteve, ex diputada al Congrés dels Diputats del que va ser-ne la responsable de la Comissió sobre els refugiats.

Data: Dimarts 4 d’abril
Hora: 19h
Títol: “Refugiats, la vergonya d’Europa”
Ponent: Esperança Esteve, ex diputada al Congrés dels Diputats i responsable de la Comissió sobre els refugiats
Lloc: Antigues Escoles Fabra (ALELLA)
Adreça: Avinguda Ferran Fabra, 1

Us hi esperem!

dijous, 16 de març de 2017

Joan Majó: “La crisi dels refugiats és el símptoma d’una situació més profunda”




L’enginyer, ex polític i empresari, Joan Majó, va ser l’encarregat d’iniciar el cicle sobre la crisi dels refugiats que organitza Impuls a l’Acció Social amb una xerrada que va profunditzar sobre les causes econòmiques i polítiques de la UE que han afavorit que l’arribada de refugiats s’hagi convertit en una crisi humanitària de primer nivell. Rosa Domènech, president d'Impuls a l'Acció Social, va ser l'encarrega de presentar l'acte. 

Amb la xerrada “La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea” celebrada el passat 13 de març al Palau Macaya, Majó va destacar les principals raons que ens han situat en aquest carreró sense sortida. Fa uns anys, l’allau de refugiats no hagués provocat una crisi. Què ha passat perquè ara sí que l’hagi generat? A continuació resumim els aspectes més rellevants de la conferència que ens ajuden a respondre la pregunta.

La transformació d’Europa

Si aquest allau de refugiats hagués vingut a finals dels anys 90 no hagués estat una crisi.

La UE té més de 500 milions d’habitants i si en tres o quatre anys arriben 2 milions això sembla que s’enfonsi. I no té sentit des d’un punt de vista de la realitat.

Imagineu-vos que hi ha una passa de grip i un agafa la grip. Al cap d’un temps hi ha una passa de refredats i un agafa un refredat. I després hi ha una passa amb unes verdures i agafa una gastroenteritis.  I el veí del costat resisteix totes les passes. Aleshores, potser el problema de cada una d’aquestes crisis sóc jo.

La crisi que hem tingut ara fa vint anys no hagués estat una crisi. La crisi dels refugiats que hem tingut ara no hagués creat una crisi. En pocs anys hem tingut la crisi financera, la crisi de l’euro, la crisi dels refugiats, ara estem en plena crisi del Brexit... Cada una d’aquestes crisis la UE les podria haver resistit i si no ho ha fet és perquè té una malaltia i no és capaç d’aguantar coses que si no estigués en aquestes circumstàncies hagués pogut aguantar.

En aquests moments tenim dues malalties: una de tipus econòmic i l’altra de polític.

Crisi econòmica

La malaltia econòmica rau en el fet que després de 30-40 anys d’una situació econòmica fantàstica, van canviar una sèrie de coses i nosaltres vam continuar fent el mateix. Des de meitat dels anys 50 fins a finals dels 80 van ser uns anys en els que amb petits sotracs va haver-hi:

  •        Un ascens permanent del PIB. Van ser 30-35 anys de creixement del PIB per càpita.
  •         Un gran creixement demogràfic, però el PIB va créixer més que la demografia.
  •        I va anar baixant constantment l’índex de Gini, el que mesura les desigualtats.

En definitiva, va ser un període de creixement econòmic i personal i amb repartiment de la riquesa.



Per què va passar això? Bàsicament per dues raons: una econòmica (economia industrial) i l’altra política (redistribució).

  1.  La de tipus econòmic s’explica perquè durant aquells anys, l’economia europea va ser fonamentalment industrial. La part del PIB que era industrial en alguns països passava del 50%.  El sector industrial, per les seves característiques pròpies, és el que té més productivitat; un element imprescindible per al creixement. La productivitat no només crea PIB si no que també crea riquesa real. En canvi, l’economia financera produeix creixement financer però no creixement real.
  2.  Durant tots aquests anys va haver-hi un règim polític a Europa que va ser enormement influent amb un augment del repartiment de la riquesa. El capitalisme industrial europeu d’aquella època estava atemorit davant la Unió Soviètica i la força dels partits comunistes. Per això, els partits del capitalisme industrial (la democràcia cristiana) van pactar amb les forces socialistes per crear l’Estat del Benestar i les reformes fiscals. Això va permetre augmentar la qualitat del capital humà i, per extensió, la productivitat.

Monopolis de demanada i tecnologia

Un altre aspecte a tenir en compte és que els 800 milions d’habitants de països de l’OCDE tenien a la seva disposició i utilitzaven els recursos naturals que correspondrien als 7.000 milions d’habitants de tot el planeta i tenien un cert monopoli de demanda.

En aquest context, també hi havia un altre monopoli: el de la creació de coneixement. És a dir: de la tecnologia. Tots els progressos tecnològics es feien a Europa o als Estats Units. Aquests dos monopolis van contribuir al bon funcionament de l’economia europea.

Va ser durant aquest període que es va crear la Unió Europea. Primer va ser el mercat comú, després el mercat únic i, finalment, la UE. Hi havia la percepció que tot el tema de la construcció europea ajudava molt en contraposició amb el que passa ara.

Tot això s’acaba als anys 90 per algunes raons:
  •       Un gran avenç tecnològic que fa derivar l’economia de la indústria als serveis amb un error important: la disminució de la producció.
  •        Globalització: més demanada a nivell global. El fenomen de la globalització ha estat fantàstica perquè ha permès que 1.500 milions de persones hagin pogut sortir de la pobresa. Això va suposar el final dels monopolis de demanda i tecnològics.
  •         Irrupció del neoliberalisme amb dues grans conseqüències:

i.                 Desregulació dels mercats
ii.          Desactivar la fiscalitat progressiva. Els estats recapten menys i d’una manera regressiva. El que era un cercle virtuós es va convertir en un cercle viciós. La globalització del capital ha implicat deslocalitzacions, especulacions financeres...

Tot això ha donat lloc a la profunda malaltia econòmica que tenim: la crisi financera.

Crisi política

La malaltia de tipus polític es basa en tres errors:

  •      No adaptació a la globalització: No comprendre que havien canviat les bases de la competitivitat i no fer les reformes oportunes en el sistema de producció.
  •        Ampliació d’Europa de 15 a 27 sense preveure les conseqüències. Alguns països es van alinear amb les reticències del Regne Unit i es va paralitzar Europa.
  •       Gestió de la creació de l’euro. No es van crear els instruments necessaris (unió bancària, fiscal, etc.)

Hagués estat bastant diferent si s’hagués aprovat la Constitució europea que va quedar paralitzada pels resultats a França i Holanda.

Crisi dels refugiats

Aquests dues malalties fa que no haguem sabut resoldre les crisis que hem tingut, entre elles la dels refugiats. La UE no té plenes competències en polítiques d’immigració i cada estat fa coses diferents.

La vinguda de refugiats i immigrants és una cosa que creixerà i no s’acabarà. Algunes dades a tenir en compte:

  •  A l’any 2013, als cinc països del Sud de la Mediterrània van néixer 7 milions d’infants. En els països del Nord del Mediterrani en van néixer 2. La relació és de 3,5 a 1. La fertilitat per dona en el Magreb i el Sahel és de 4-6 fills. Aquí no arriba a 2.
  • El PIB per càpita al Sud de la Mediterrània està per sota els 10.000 euros/any. Al Nord és una mica més de 30.000.
  • El consum d’electricitat al Sud són uns 2.000 kw/h i al Nord, en canvi, 17.000.
  • Els metres cúbics d’aigua, una mica més de 200 al Sud i quasi 800 al Nord.
  •  L’ONU preveu que ara fins al 2050 el creixement vegetatiu d’Europa serà de 20 milions i el d’immigrants a Europa serà de 90 milions.
  •  A nivell europeu tenim un 13% de residents que han nascut fora d’Europa. Al 2050 aquest percentatge creixerà fins el 18%.

Com voleu que la gent no vingui? Encara que no hi hagin guerres vindran.



La percepció de la immigració no és real

Una enquesta feta a 14 països diferents s’ha preguntat quina part de la població creu que és immigrant. La mitja de la resposta als països europeus ha estat del 24% quan en realitat el percentatge real és del 12%. La percepció és el doble de la realitat. Als Estats Units (que també és del 12%), la resposta ha estat el 34%. Això explica l’ascens de gent com Trump.

A França i Alemanya, la percepció del nombre de sirians és cinc vegades superior a la real.
Ens hem de preparar perquè vinguin refugiats i tancar fronteres no arregla res. Una altra cosa és controlar fronteres. La immigració ha de ser controlada: ni construir murs ni obrir fronteres. No podem acceptar qualsevol immigració.

Les polítiques d’immigració han de ser comunes i general. La geoestratègia ha de ser conjunta.
És massa exagerada la distinció entre refugiats i immigrants que implica que els primers s’hagin d’acollir i els segons, tornar. Hi ha refugiats per la guerra però també poden haver-hi per sequeres o altres guerres de les quals no ens assabentem.

Una provocació per acabar. Quan fem manifestacions demanant acollir, jo preguntaria: quanta gent està disposada a que li portin una persona refugiada a casa?

Preguntes i comentaris

Confondre el que és un refugiat amb una persona amb problemes econòmics és arriscat que podria anar en contra dels refugiats.

J.M. Jo no estic dient que s’elimini la diferència entre refugiats i migrats econòmics, però que s’entengui que hi poden haver refugiats per altres raons que no siguin una guerra.

Com es poden fer els processos de transició d’una economia productiva a una altra? Com es pot crear ocupació alternativa o subsidis per facilitar el canvi?


El pitjor de tot és que ha coincidit la globalització amb el neoliberalisme. La globalització ben fet es pot fer però no deixant-la a mans del mercat. S’ha globalitzat el mercat econòmic i s’han mantingut no globalitzades les capacitats dels estats de regular. Hem fet una globalització econòmica i no hem volgut una globalització política. 

dimecres, 8 de març de 2017

“La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea”



Dilluns 13 de març iniciarem el cicle sobre la crisi dels refugiats amb una conferència a càrrec de Joan Majó. Ens agradaria molt poder comptar amb la vostra assistència.

13 de març: “La crisi dels refugiats com a símptoma de les malalties profundes de la Unió Europea”.
Ponent: Joan Majó, enginyer, empresari i polític.
Hora: 17:30h
Lloc: Palau Macaya (Pssg. Sant Joan, 108. Barcelona).

La inscripció és gratuïta però cal confirmar assistència mitjançant un correu electrònic a: impulsaccio@gmail.com.

Esperem que l’acte sigui del vostre interès.